De hecho, lo haremos fácil

Fácil y difícil son palabras muy usadas. Tanto que es posible que no seamos conscientes de la evidencia de su etimología y de su parentesco.

Fácil, del facile latín, es un adjetivo derivado del verbo facere, hacer. Hoy en día, también usando un cultismo quizás diríamos factible, aunque el significado no es el mismo. Factible quiere decir que se puede hacer, aunque no sea fácil.

Y cuál debería ser la palabra para decir lo contrario de fácil. Pues, lógicamente di-fácil . Y la lógica evolutiva, ya dentro del mismo latín, llevó al cierre de la segunda vocal, al igual que un in-barbe es un imberbe. Hoy quizá haríamos infácil, o afácil, o contrafácil...

En inglés no tienen fácil ni difícil. Bueno, sí que los tienen pero como cultismos: facile (făs'əl) y difficile. Pero prefieren easy y otro palabra latina como difficult (también de la misma raíz familiar!). Curiosamente tienen palabras derivadas como facilities .

Todo ello viene del verbo facere, hacer. En inglés, para decir hacer, tienen el do, que como se ve, no debe tener nada que ver con el facere... Pues vamos equivocados!

La raíz latina del hacer o fácil o factible proviene de un origen indo-europeo que se cruza con el do, por extraño que pueda parecer: Ultimately from Indo-European root dhe- (to set or put) which is also the source of do, Deed, factory, fashion, face, rectify, Defeat, sacrifice, satisfy, and many other words.

Y es que, si incluso el hacer y el do son primos lejanos, quiere decir que ciertamente todo está interrelacionado!

Hace unos días hablaba en mi blog de "in fact" y "indeed"  (Deeds, not words)  como dos sinónimos en inglés para decir "de hecho". Pues, de hecho, resulta que ambas palabras provienen de la misma raíz indo-europea.

No em trobo el patriu

Llegint La matriu de les dofines se m'ocorre que si les dones, en virtut de la seva condició potencial de mares (mater) tenen una matriu, els homes, en virtut de la nostra condició potencial de pares (pater) hauríem de tenir un patriu.

El problema és que no sé què és el patriu. En tinc? No me'l trobo! 

Potser el patriu hauria de ser el penis. Tot comença i s'acaba en el penis... No sé si a algú se li ocorre que podria ser alguna altra part... 

En tot cas, i tornat estrictament a la llengua, és estrany que patriu no existeixi. Si fins i tot, amb semàntica diversa, tenim matrimoni i patrimoni, per què tenim matriu i no patriu? 

Matriu / Patriu

Matriz / Patriz

Matrix / Patrix

En francès sí que tenen matrice i Patrice, però el Patrici és l'antropònim!

I nosaltres tenim el Patrici però no el matrici o la Matrícia.

Quantes desigualtats i desequilibris!

On hi ha la dolla més propera per recarregar el cotxe?

S'acosten les benzineres d'electricitat. Per cert, com en direm? Sortidors elèctrics?

Si benzinera ve de benzina (o gasolinera de gasolina), afegint -era, podríem dir-ne electreres, o electriciteres. Però no sona del tot bé oi?

Si s'ubiquessin al mateix lloc que les benzineres no caldria un nom nou per a descriure la instal·lació, però no serà així: les ciutats s'emplenaran d'emplaçaments amb sortidors / endolls / connectors... ja sigui en pàrquings o en altres llocs.

Se m'ocorre que per a denominar el lloc especialitzat en la càrrega elèctrica se'n digui dolla. On hi ha la dolla més propera?

No cal fer-vos notar la relació amb endollar: el verb endollar significa ficar dins la dolla.

Segons el diccionari, dolla significa cadascuna de les peces metàl·liques, generalment en forma de corona circular, que hi ha en una base d'endoll, on hom introdueix la clavilla per tal d'efectuar una connexió. En un sòcol d'endoll elèctric hi sol haver dues dolles (tres si és trifàsic) on s'acoblen els eixos del connector mascle d'un endoll elèctric.

Més en general, en mecànica, una dolla és una peça que conté una cavitat, generalment cilíndrica, en un dels extrems, amb la finalitat de poder-hi connectar un altre cos en forma d'eix que s'hi acobli, subjectant-lo.

Etimologia: dolla prové del germànic fràncic *dŭlja (tub, canó)

La viquipèdia en fa notar que dolla és hub: darrerament s'ha popularitzat el mot anglès hub, equivalent a connector o dolla, referit a un nus de comunicacions amb base d'operacions, per analogia amb l'element central d'una roda de carro o bicicleta, que està vorejada de dolles on s'endollen els radis que connecten el centre amb l'exterior.

#Mode psicodèlic: En castellà tenen aquella dita que també s'ha traduït al català "on hi tens l'olla no hi posis la polla". Més nostrada en català és l'expressió equivalent "on hi tens la feina no hi posis l'eina". Potser, si la proposta de la dolla progressés, es podria pensar en un "a la dolla, no hi acostis la p...." en el sentit que t'hi pots enrampar.

La matriu de les dofines

Tinc curiositat per saber perquè dofí en anglès és dolphin, amb la mateixa ela que té el castellà delfín però no el català dofí.

Llegeixo que Dolphin (amb o tancada o oberta) prové del francès daulfin, barreja de daufin i el provençal dalfin:

[Middle English, from Old French daulfin, blend of daufin and Old Provençal dalfin, both from Medieval Latin *dalfinus, from Latin delphīnus, from Greek delphīs, delphīn-, from delphus, womb (from its shape).] Read more: http://www.answers.com/topic/dolphin#ixzz1EPJ0vtXF

En català, dofí té lògicament el mateix origen: del ll. delphīnus, -i o delphin, -īnis, i aquest, del gr. delphís, -ĩnos, íd., que en cat. ant. donà primerament deufí, dalfí. 

En castellà, el delphin no ha evolucionat o bé, si ho va fer, han recuperat la forma original llatina. En tot cas, l'evolució fa normal en les nostres llengües que aquesta ela desaparegui. Però no és així en provençat / occità. Si no ho ha fet en anglès és curiosament per la influència que l'occità ha causat en el francès en aquesta paraula.

El detall curiós és que el mót original grec per a denominar aquest intel·ligent animal prové de delphus que volia dir matriu. És a dir, els grecs no van fixar-se en la seva intel·ligència sinó en el fet que és un mamífer i, per tant, té matriu.

Així, anomenem aquest animal a partir d'una part. Talment com aquells acudits sexistes que anomenen les persones de sexe femení pel seu forat, o els mascles pel seu apèndix, o com cert argot català que anomena budells els homosexuals que ocupen el rol de femella dins la relació sexual.

En el cas que ens ocupa, com que es tracta d'un animal, no podem fer-ne cap consideració ètica. I com que l'etimologia es mostra, en aquest cas, opaca, tampoc no podem percebre que estem anomenant de manera indigne els nostres amics matrius... vull dir dofins!

En tot cas, els dofins mascles sí podrien presentar al·legacions a la seva denominació, ja que se'ls anomena amb el nom d'un òrgan que solament tenen les seves congèneres femenines. És com si al conjunt dels humans alguna raça extraterrestre es bategessin amb el nom de Penis (o Vulves) en funció d'un òrgan existent solament en la meitat dels integrants de l'espècie!

Els dofins -savis, ells- deuen pensar que els humans som un tros de quòniam!

Idiomes i genètica

Reproduïm i recomanem aquest article publicat al suplement de ciència de l'ARA.cat

L’AUTOR

Daniel Closa

Sóc doctor en biologia i investigador del CSIC a l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona. A més de la recerca científica pura i dura, fa temps que aprofito les oportunitats de la xarxa per fer una mica de divulgació de la ciència.

Idiomes i genètica

māma mà má mǎ ma?

Segons llegeixo a la Wikipedia, aquesta frase en xinés mandarí vol dir:  Està la mare renyant el cavall de sèsam?A la majoria de nosaltres ens sembla estrany que la síl·laba “ma” vulgui dir tantes coses, però en realitat la gràcia està en els símbols de sobre que indiquen el to amb que es pronuncia la síl·laba. El xinès, a diferència del català o el castellà, és una llengua tonal. Això vol dir que depenent del to amb que es pronuncia una síl·laba, voldrà dir una cosa o una de diferent. No parlem només de fonemes sinó també de “tonemes”.

Això del to, nosaltres ho fem servir en les frases. Amb el to podem saber si una frase és una pregunta o una afirmació. No diem igual “es menja la sopa” que “¿es menja la sopa?”. El to de veu puja i baixa de manera diferent. Però aquests canvis els apliquem únicament a les frases. La gran majoria de llengües que es parlen a Europa són no-tonals (amb les excepcions del basc i el suec, que són entremitjos). En canvi, moltes llengües orientals, africanes o mesoamericanes son tonals. En aquestes els canvis de to modifiquen completament el sentit, no de les frases, sinó de les paraules.

Per això cada “ma” de la frase inicial es pronuncia de manera diferent (en un to diferent) i vol dir una cosa diferent.

Doncs una curiositat de les llengües és que el fet que siguin tonals o no-tonals podria tenir a veure amb la genètica de la població. En concret amb dos gens implicats en el desenvolupament del cervell. Aquests gens s’anomenen ASPM i MCPH. S’ha vist que quan hi ha una mutació que fa que no funcionin, el cervell no es desenvolupa correctament i apareix una malformació anomenada microcefàlia.

Però els gens poden experimentar canvis que, aparentment, no alteren el desenvolupament del cervell. Aquestes formes diferents s’anomenen al·lels, i potser funcionin lleugerament diferent, però segueixen sent viables. I en el cas d’aquests gens es coneix unes formes diferents anomenades ASPM-D i MCPH-D. Hi ha poblacions que tenen sobretot un tipus, mentre que altres grups humans presenten majoritàriament l’altre.

Doncs es va fer un treball on es comparava la distribució d’aquests al·lels amb la de les llengües tonals i no-tonals. I els resultats van ser d’allò més curiosos. Les regions on es parlen llenguatges no-tonals (Europa, Amèrica, Índia…) presentaven les formes ASPM-D i MCPH-D, mentre que allà on els idiomes eren tonals (Xina, Àfrica…) la forma predominant d’aquests gens era l’alternativa.

Que dues coses coincideixin no vol dir necessàriament que tingui una relació de causa i efecte.  Però quan la coincidència apareix en molts grups, la cosa resulta suggerent. A Amèrica o Austràlia hi ha tribus amb idiomes tonals i no-tonals. I allà també coincidien les variants genètiques, de manera que sembla que hi ha alguna cosa més que la casualitat.

Les explicacions són especulatives, però no resulten gaire complicades. Potser tenir els al·lels  ASPM-D i MCPH-D dificulta el reconeixement dels tons a l’hora de parlar. Aleshores, la tendència del grup social és a deixar de fer servir aquesta característica del llenguatge i afavorir els idiomes no-tonals. Sabem que els idiomes evolucionen amb el pas dels segles en funció de molts paràmetres difícils de quantificar. No és estrany que un factor que també participi en aquesta evolució sigui la estructura fina del cervell, que es trobi més còmode fent servir unes estructures lingüístiques que no unes altres.

No és que impedeixi aprendre l’idioma, perquè qualsevol nen pot aprendre qualsevol idioma si l’escolta de petit. Simplement en uns casos caldrà posar-hi més atenció que en altres. Els adults europeus no vàrem créixer sentint parlar xinès i, a sobre, tenim les variants ASPM-D i MCPH-D. Això només voldria dir que ens costarà més aprendre xinès que no pas si tinguéssim funcionant al cervell les variants ASPM i MCPH. O que el japonès, en ser no-tonal ens hauria de ser més fàcil.

I es que l’important per aprendre un idioma, tonal o no, és tenir ganes i interès. Sense això, no hi ha variant genètica que valgui.

Font: http://ciencia.ara.cat/centpeus/2011/02/15/idiomes-i-genetica/ 

El federalismo es feo

La paraula federal, de la qual alguns catalans acostumen a parlar sense resposta per part espanyola, té un origen llatí que no acabo de comprendre:

El verb llatí foederare ve de foedus, que té uns significats que són coherents (contracte, acord, promesa, tractat, lliga, acord formal) i uns altres que no semblen gaire coherents amb la base semàntica del mot (atroç, bestial, impressionant, por, terrible i greu; falta, brut, impur, vergonyós, lamentable, vil).

Tant és així que el castellà feo prové del mateix mot foedus. O sigui que d'alguna manera, podríem dir que federalismo equival feísmo (si més no etimològicament!). Si és així, també en podríem dir lletgisme!

Algú en té més informació?
Es tracta de la coincidència de dues paraules que han originat aquesta polisèmia?
O bé és que en l'origen es relacionaven els dos camps semàntics?

Ens és propici acabar amb un acudit:

Un home veu que li estan mirant de robar el cotxe i crida: 

-Què feu??

-Más feu tu, que m'ha asustau!!

Buried, la pel·lícula dels mil noms

Ara que ja sé dir penícula, ara en diuen flim!

Amb motiu dels premis Goya, que han premiat la pel·lícula Buried, alguna gent descobrirà la raresa que aquest mot anglès es pronunciï berid i no de qualsevol altra manera més previsible com byurid o barid. De fet, per la ràdio no l'he sentida ben pronunciada ni un sol cop.

Certament, les variants tant en la realització de la primera vocal (la 'u') com de la 'ie' de la següent síl·laba donen un marge de 8 possibilitats, que serien 24 si entenem que la 'r' es pot fer simple, doble o anglesa.

Però la vocal trampa és sens dubte la 'u', que en anglès se sol pronunciar de cinc maneres:

• u: put
• iu: museum
• ə (vocal neutra): museum
• a (la nostra a): cut
• so absent (com una neutra més tancada pràcticament nul·la): urban

més una sisena i excepcional manera:

• e: bury

I encara una setena i també excepcional manera que torna a trencar la seva regularitat (dins del que cap!!):

• i: busy / business

Sapiguem a què es deuen aquestes anomalies:

Why does bury rhyme with berry and not with jury? The answer goes back to early English times. The late Old English form of the verb bury was byrgan, pronounced approximately (bür'yən). During Middle English times this (ü) sound changed, but with different results in different regions of England: to (ʊ) as in put in the Midlands, to (ĭ) as in pit in southern England, or to (ĕ) as in pet in southeast England. London is located in the East Midlands, but because of its central location and its status as the capital, its East Midlands dialect was influenced by southern (Saxon) and southeastern (Kentish) dialects. The normal East Midlands development of (ü) was (ʊ), spelled u. Because scribes from the East Midlands pronounced the word with this vowel they tended to spell the word with a u, and this spelling became standard when spellings were fixed after the introduction of printing. The word's pronunciation, however, is southeastern. Bury is the only word in Modern English with a Midlands spelling and a southeastern pronunciation. Similarly, the word busy, from Old English bysig, bisig, and its verbbysgian, bisgian, "to employ," is spelled with the East Midlands dialect u, but pronounced with the southern (Saxon) development of (ü), (ĭ).
http://www.answers.com/topic/bury

No ens ha d'estranyar que en diferents territoris l'evolució d'una pronúncia sigui diferent tot i ser una única llengua. En català també tenim varietats en les pronúncies. Vegem-ne dues:

a) La 1a persona del singular d'indicatiu, pronunciada: canto, cantu, cant, cante, canti (i encara càntut, càntuc...)

b) Moltes 'e' tòniques, que es fan tancades en valencià, neutres en mallorquí, i obertes en central.

Però aquestes variants són regulars en els seus àmbits d'aplicació. El cas de bury i busy respon a uns estranys creuaments de variants.