Sobre la llengua original del Quixot #Psicolabis

Un amic m'ha dit que trobava exagerat que es dubtés sobre la llengua original del Quixot solament perquè s'hi detecten algunes catalanades. Li he donat aquesta resposta ràpida, que em permeto de deixar aquí escrita:

Si fos sols això sens dubte! Hi ha gent que s'hi dedica fa temps i han trobat alguna cosa més que quatre paraules... Pots entrar a quixot.cat  i remenar... Tal com s'hi diu, no es tracta de res més que explorar: Podria ser que El Quixot castellà fos una traducció imperfecta d'un original català perdut? Si no ho estudiem, no ho sabrem.

He mirat sols a l'atzar algun exemple:

Text en castellà presumptament original: Es, pues, de saber que este sobredicho hidalgo, los ratos6 que estaba ocioso, que eran los más7 del año, se daba a leer libros de caballerías, con tanta afición y gusto, que olvidó casi de todo punto el ejercicio de la caza, y aun la administración de su hacienda.

Fixa-t'hi que diu "ratos". Ara mira el text anglès, que se suposa que també es va traduir de l'original:



En lloc de ratos hi diu "spirts", que vol dir "cops", com si el text original fos en català "els cops que estava ociós", error motivat perquè en català cops tant vol dir vegades com copejar...

És difícil explicar errades com aquesta sense la interferència d'algun text català..... Però vaja, sols es tracta d'anar mirant elements i després analitzar-ho fredament... Però aquest és un meló que no es permet d'obrir perquè està tacat ideològicament... per desgràcia, cosa que no permet que cap universitat el pugui investigar. Saps que li pot passar a un doctorand si demana per investigar això?????? 

M'abstindré de parlar de coses que tampoc en sé gaire... però la sospita és que Miquel Servent era valencià, fet que vindria suportat per moltes dades. Però sens dubte el que més em fascina de tota aquesta "sospita" és el sentit que prendria el Quixot... No seria una obra de divertiment sinó una crítica tremenda, enorme, intel·ligentíssima, a la Castella del moment, a la noblesa i reialesa... Llegit en aquesta clau tot prendria sentit...

Hi ha molts personatges de la història de castella (i en el cas de la descoberta d'Amèrica és increïble) que no és clar que haguessin existit o en tot cas que no tenen una història que permeti interpretar el que van fer i que en canvi tenen un altre personatge català amb nom equivalent que sí que té mèrits que poden fer suposar que es va produir un canvi de personatge.... Pots mirar aquesta comparativa: http://www.histocat.cat/resource/cervantes-sirvent.pdf

Trobaràs més info a:
http://www.histocat.cat
http://www.inh.cat/

Tot i així, tingues en compte que hi ha penjades reflexions que són molt exploratòries o suposicions que no estan prou contrastades. Normament ja s'hi diu, que són elements de sospita que requeririen ser investigats més formalment. Però depèn de com s'interpreti pot donar una percepció desenfocada de totes les investigacions que s'estan fent.

Un exemple del que vull dir, que pot ser molt suggerent però que no és més que una mera hipòtesi impossible de contrastar: lligant amb el sentit tòxic que té el personatge del quixot i tot el que representa (estil polític dominant a Castella) el nom del quixot vindria de tòxiq (llegit al revés). La clau per interpretar-ho seria allò sense sentit que diu l'autor, que primer va ser escrita en àrab, per tal de fer notar que cal llegir el títol al revés. És un exemple d'això que et dic, que és un recull d'articles molt diversos, col·laboratius, exploracions, conjectures... que poden aportar idees, però que no cal pressuposar que totes formen part d'una "solució" o proposta tancada
http://www.inh.cat/articles/La-llengua-arab-i-el-nom-de-Don-Quixot

Saps dir-ho en català? #Psicolabis

Circula per la xarxa:

La paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó.

Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta.

hortera es diu xaró.

mequetrefe es diu manefla.

tirachinas es diu tirador o mandró

Tots coneixem la paraula habladurías i en canvi enraonies o parlaries
ens sonen estranyes.

La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i
s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar.

Tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de
nyigui-nyogui.

I res d'entre pitus i flautes sinó entre naps i cols.

Una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa.

Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que
tenen és la veu ennassada.

Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota.

El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha?
Llavors es diu gebre o gebrada.

Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que
en català, encara que sembli estrany, també existeix.

Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una
lata és una frase del tot correcta.

I sacar, fer una sacada -en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols
dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon
davallant.

Txungu, eh! Veus, aquesta n'és una altra; el fet de catalanitzar-nos
les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els
fiquem una "u" al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru,
cuentus txinus (sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu,
apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator,
espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil,
canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo
també, eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si
quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltada o desentendre's. I
els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.

Com es diu pujar en una subhasta? Licitar.

I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o
maneguins.

I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada.

No és que vulgui fer-me el setciències, jo les sé perquè les busco, i
precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi
tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de
vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que
ens sona millor la versió castellana.

Diem més borde que no pas malcarat.

Papanatas que bajoc o toca-sons.

Cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot.

Mandanga que històries.

Parafernalia que faramalla.

Caradura que penques.

Santiguarse que senyar-se o persignar-se.

Finiquito que quitança o finiment.

També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i
després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí
que la sabia':

Estribillo/tornada.

Atiborrarse/ataconar-se.

De carrerilla/de cor o de memòria.

Estar en un aprieto/trobar-se en un destret.

I tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.

No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el
cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles:

La yema del dit és el palpís o el tou del dit.

Els nudillos són els artells o els nusos dels dits.

A l'espinilla se li diu canyella o canella.

A la rabadilla rabada o carpó.

A la pantorrilla panxell o tou de la cama.

I a l'empeine empenya.

En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i
som només nosaltres els qui l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà
el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil
de definir.

Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim
contaminar tant pel castellà, a Catalunya li lluiria més el pèl (otro
gallo cantaria).

Aquesta darrera frase he estat a punt d'eliminar-la: m'estimo més els
encoratjaments que els retrets, però finalment l'he deixada tal com
ve, pel valor informatiu de l'expressió final.

Pots fer-ho passar? Gràcies pel teu suport al català !!!!

Mother language #psicolabis

En la perspectiva del llenguatge de gènere són moltes les situacions que, anant a l'extrem, són de difícil resolució, fins al punt que caldria reinventar les llengües.

Amb motiu del Dia de la Llengua Materna celebrat fa uns dies, se m'ha fet evident el sexisme que conté l'expressió "llengua materna".

Matern és l'adjectiu que correspon a mare: Relatiu o pertanyent a la mare. Ha estat criat amb llet materna. Viuen a la casa materna. Parlar matern.

En castellà també ens mostren una definició similar: 1. adj. Perteneciente o relativo a la madre. Amor materno. Línea materna. claustro materno, lengua materna. I especifiquen lengua materna, lengua natural o lengua popular com: f. La que se habla en un país, respecto de los naturales de él.

Crec que en anglès resolen millor el sexisme, a partir de fer-ne un trencament semàntic. Tot i que quan fan referència a "mother language" encara ho vinculen a la mare, també introdueixen la idea de "com si fos", però el més interessant és que en un altre lloc també fan una definició de matern absolutament desvinculada: aporten una definició de matern (tot i que en el seu cas l'adjectiu pren la mateixa forma que el nom: mother) com a essent la font o origen, amb desvinculació de la idea de mare:

adj.

Relating to or being mother.

Characteristic of a mother: mother love.

Being the source or origin: the mother church.

Derived from or as if from one's mother; native: one's mother language.

En el fons,