Tot hi cap

Avui presentem la foto d'un establiment, una oficina de la Caixa, amb un missatge que diu a dins de "la Caixa" hi cap tot el que t'imaginis. I un personatge incívic fa cas del missatge i prova si l'orina també hi cap. La foto és boníssima perquè aquest senyor -que no ha sortit pixat i cagat de casa, com demanava l'alcalde Clos- fa les seves necessitats davant de l'alcalde Hereu. El caldo que s'hi destil·la es podria embotellar amb la marca "Hereu del Clos".

La fotògrafa Roser Vilallonga -una de les millors de La Vanguardia- va captar ahir la imatge d'una persona que es va pixar en una sucursal de la Caixa en presència de l'alcalde, Jordi Hereu, i la regidora Assumpta Escarp, a tocar d'un cartell publicitari del banc que indica "dins de La Caixa hi cap tot".

Les comissions i el comissari

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 149)

 

Les comissions i el comissari

Antoni Llull Martí

El verb llatí míttere, la forma catalana del qual és metre, que tenia diversos significats, com ‘posar’, ‘enviar’, ‘deixar anar’, ‘llençar’, ‘tirar’, ha produït una considerable quantitat de mots d’ús molt corrent, i encara en produeix al nostre temps, com és el cas dels projectils bèl·lics anomenats míssils. Però em limitaré avui a parlar de dos, procedents d’un verb derivat de míttere, commíttere ‘cometre’ i ‘encarregar’, concretament, de comissió i comissari.

Commissio és en llatí l’acte de confiar o d’encarregar a qualcú la realització d’una feina. Amb aquest significat es troba comissió en català des de temps molt antic, en frases com «dar comissió a qualcú», «prendre comissió», «executar o complir una comissió». Amb el sentit de ‘retribució que cobra un corredor o agent de canvi per realitzar gestions o intervenir en operacions mercantils’ és bastant nou, i encara més amb el de ‘quantitat rebuda per qualcú amb poder de decisió sobre un afer o negoci per alterar normes d’adjudicació o concessió a favor d’aquell qui li dóna la comissió’. Comissió és també l’acte de cometre, en un altre dels significats bàsics del verb. Per exemple la comissió d’una infracció / d’una falta / d’un crim, etc.

Comissari, etimològicament, és ‘aquell qui ha rebut una comissió’ (amb el sentit d’haver estat encarregat d’una feina o gestió). Pot esser aplicada aquesta denominació a càrrecs públics o privats: comissari de policia / d’una exposició / de la fallida d’una empresa, etc. Un ús de comissari que no trobam en la nostra llengua és el del francès commissaire de bord, amb que es designa el sobrecàrrec, l’oficial que en una nau comercial és el responsable del servei d’aprovisionament de queviures i a més, en el cas de línies de passatgers, d’atendre algunes

necessitats d’aquests, com informació, custòdia d’objectes, etc., en castellà sobrecargo. A les línies italianes li diuen commissario, i a les portugueses, comissário. En anglès, en canvi, es coneix aquest oficial com a purser, que és com si diguéssim «borser, l’encarregat de la borsa», i en alemany Zahlmeister, que ve a esser ‘mestre dels comptes’, nom que també significa ‘administrador’.

Per presidir Espanya cal ser un "hijo de"

De manera divertida, i seguint l'article de fa dos dies, el Pau em fa adonar que potser podem anomenar els dos darrers presidents socialistes espanyols En Travessa i En Xumeca (Felipe i Zapatero). Però aleshores com podríem anomenar el president Aznar? Bé, ja el van batejar: Ansar, pronunciat potser com Answer.

En tot cas, si pensem en els noms dels presidents espanyols, hi ha una dada significativa. Un dels sons més singulars del castellà és la 'z' interdental fricativa sorda, i en períodes democràtics, per ser president, cal tenir dues 'z', com podeu comprovar tot seguit:

Adolfo Suárez González
Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo
Felipe González Márquez
José María Aznar López
José Luis Rodríguez Zapatero

Per cert que si anem enrere (només en períodes democràtics) trobem:
Niceto Alcalá-Zamora y Torres
Manuel Azaña Díaz

En tot cas, si hi ha una marca d'identitat en els cognoms dels presidents de l'actual període democràtic és el fet que tots tenen cognoms que signifiquen "fill de". Com és sabut, els cognoms castellans acabats en "-ez" signifiquen "fill de"... En aquests casos, de Gonzalo, de Marco, de Rodrigo... És clar, no costa gaire d'entendre que Calvo-Sotelo fos un president anòmal: va arribar en mals moments i va desaparèixer ràpid. No tenia el que s'havia de tenir (z) i no era un fill del que havia de ser (-ez).

Segons aquesta lògica, Rajoy no podria ser president (Mariano Rajoy Brey). Però potser hi ha una altra clau oculta. L'altra so singular del castellà, al costat de la 'z', és la 'j'. I potser ja s'ha començat a produir un canvi en continuïtat:

José María Aznar López
José Luis Rodríguez Zapatero
Mariano Rajoy Brey

Però compte perquè aquesta 'j' de Rajoy la pronuncien velar, a la castellana, però de fet és palatal, com una jota catalana, perquè és un cognom gallec. Per tant, Rajoy podria ser un president anòmal, com Calvo-Sotelo i ser Mariano el Breve. Tot segons la ciència dels sons.

I què passa amb els presidents de Catalunya? En català són molt propis els sons palatals (ll, ny, x, j...). Per ser president cal tenir una sonoritat palatal, com podem observar tot seguit:

122è Francesc Macià i Llussà 1931-1933
123è Lluís Companys i Jover 1933-1940
124è Josep Irla i Bosch 1940-1954
125è Josep Tarradellas i Joan 1954-1980
126è Jordi Pujol i Soley 1980-2003 (atenció perquè Soley és Solell mal escrit)
127è Pasqual Maragall i Mira 2003-2006
128è José Montilla i Aguilera

Segons aquesta lògica, Artur Mas i Gavarró no podria aspirar a ser president, si bé cal dir que aquesta regla sols s'ha complert en el segle XX (i el que portem de XXI). No necessàriament en tots els anteriors 121 presidents. I què passa amb els altres candidats? Per ordre de palatalitat:

Joan Puigcercós i Boixassa
Alicia Sánchez-Camacho Pérez
Joan Herrera i Torres
Joan Laporta i Estruch
Joan Carretero i Grau
Albert Rivera Díaz

Però també és cert que, a banda de la proximitat que els sons palatals ens generen als catalans, els nostres cognoms tenen una semàntica diferent dels castellans. En parlàvem a l'apunt López vs Ferrer:

És curiós fer remarcar que els cognoms de Castella acaben en «ez»: Ibáñez, González, Rodríguez...: fills de Joan, fills de Gonçal, fills de Rodrigo. Els cognoms catalans són toponímics, són noms relacionats majoritàriament amb la toponímia del país, car hi trobareu: Riu, Munt, Pont, Bosc, Camp, etc. Mentre que els castellans no tenen arrels en la terra i per ells només és la família que compta, sí que els catalans de l'interior són un poble de pagesos profundament arrelats al país, i és per això que el cognom pren el nom d'un accident geogràfic de la «masia» (casa de camp) d'aquesta família. O bé els cognoms catalans són noms d'ofici: Ferrer, Fuster, Oller, Mercader, etc., és a dir, els oficis de la família.

Així, potser per a ser president de Catalunya cal tenir un cognom amb aquests elements, regla que es compleix en Llussà, Jover, Bosch, Tarradellas, Pujol, Soley, Maragall, Montilla, Aguilera. També en Mas.

Ja ho sabeu, doncs: aquests són condicionants per a presidir una Catalunya palatal (o toponímica) i presidir una Espanya interdental (potser tirant a velar).

Para presidir España hay que ser un "hijo de"

De manera divertida, y siguiendo el artículo de hace dos días, Pau me hace ver que quizás podemos llamar los dos últimos presidentes socialistas españoles Don Travesía y Don Xumeca (Felipe y Zapatero). ¿Pero entonces como podríamos llamar el presidente Aznar? Bueno, ya lo bautizaron: Ansar, pronunciado tal como Answer.

En todo caso, si pensamos en los nombres de los presidentes españoles, hay un dato significativo. Uno de los sonidos más singulares del castellano es la 'z' interdental fricativa sorda, y en períodos democráticos, para ser presidente, hay que tener dos 'z', como podéis comprobar a continuación:

Adolfo Suárez González
Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo 
Felipe Gonzalez Márquez 
José María Aznar Lopez 
José Luis Rodríguez Zapatero

Por cierto que si vamos atrás (sólo en períodos democráticos) encontramos:
Niceto Alcalá-Zamora y Torres
Manuel Azaña Díaz

En todo caso, si hay una marca de identidad en los apellidos de los presidentes del actual período democrático es que todos tienen apellidos que significan "hijo de". Como es sabido, los apellidos castellanos acabados en "-ez" significan "hijo de" ... En estos casos, de Gonzalo, de Marco, de Rodrigo ... Claro, no cuesta mucho entender que Calvo-Sotelo fuera un presidente anómalo: llegó en malos momentos y desapareció rápido. No tenía lo que había que tener (z) y no era un hijo del que debía ser (-ez).

Según esta lógica, Rajoy no podría ser presidente (Mariano Rajoy Brey). Pero quizá hay otra clave oculta. La otra sonido singular del castellano, junto a la 'z', es la 'j'. Y quizá ya se ha empezado a producir un cambio en continuidad:

Jose María Aznar López
Jose Luis Rodríguez Zapatero
Mariano Rajoy Brey

Pero cuidado porque esta 'j' de Rajoy la pronuncian velar, a la castellana, pero de hecho es palatal, como una jota catalana, porque es un apellido gallego. Por lo tanto, Rajoy podría ser un presidente anómalo, como Calvo-Sotelo y ser Mariano el Breve. Todo según la ciencia de los sonidos.

¿Y qué pasa con los presidentes de Catalunya? En catalán son muy propios los sonidos palatales (ll, ny, x, j. ..). Para ser presidente hay que tener una sonoridad palatal, como podemos observar a continuación:

122º Francesc Macià i Llussà 1931-1933 
123º Lluís Companys i Jover 1933-1940
124º Josep Irla i Bosch 1940-1954
125º Josep Tarradellas i Joan 1954-1980
126º Jordi Pujol i Soley 1980-2003 (atención porque Soley es Solell mal escrito)
127º Pascual Maragall i Mira 2003-2006
128º José Montilla i Aguilera

Según esta lógica, Artur Mas i Gavarró no podría aspirar a ser presidente, si bien cabe decir que esta regla sólo se ha cumplido en el siglo XX (y lo que llevamos de XXI). No necesariamente en todos los anteriores 121 presidentes. Y qué pasa con los otros candidatos? Por orden de palatalitat:

Joan Puigcercós i Boixassa
Alicia Sánchez-Camacho Pérez
Joan Herrera i Torres
Joan Laporta i Estruch
Joan Carretero i Grau
Albert Rivera Díaz
Pero también es cierto que, aparte de la proximidad que los sonidos palatales nos generan los catalanes, nuestros apellidos tienen una semántica diferente a los castellanos. Hablábamos de ello en el apunte López vs Ferrer. Ver està cita que reproducíamos:

Es curioso hacer resaltar que los apellidos de Castilla terminan en «ez»: Ibáñez, González, Rodríguez ...: hijos de Juan, hijos de Gonzalo, hijos de Rodrigo. Los apellidos catalanes son toponímicos, son nombres relacionados mayoritariamente con la toponimia del país, pues encontraréis: Riu, Munt, Pont, Bosc, Camp, etc. Mientras que los castellanos no tienen raíces en la tierra y por ellos sólo es la familia que cuenta, sí que los catalanes del interior son un pueblo de campesinos profundamente arraigados en el país, y es por eso que el apellido toma el nombre de un accidente geográfico de la «masía» (casa de campo) de esta familia. O bien los apellidos catalanes son nombres de oficio: Ferrer, Fuster, Oller, Mercader, etc., es decir, los oficios de la familia.

Así, quizá para ser presidente de Catalunya hay que tener un apellido con estos elementos, regla que se cumple en Llussà, Jover, Bosch, Tarradellas, Pujol, Soley, Maragall, Montilla, Aguilera. También en Mas.

Ya lo sabéis, pues: estos son condicionantes para presidir una Cataluña palatal (o toponímica) y presidir una España interdental (quizás tirando a velar).