Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris varietats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris varietats. Mostrar tots els missatges

27.8.15

Why do you pronounce our as are?


Estava llegint aquesta nota que repredueixo tot seguit on diuen l'anglès és divertit perquè no ni ha dues persones que el pronunciïn igual, depèn del dialecte que tinguin:
Why do you pronounce our as are?
 
"Our is not pronounced the same as are. Our is pronounced same same as hour. Are is pronounced the same as the Letter R."

Actually, it depends on your accent. Some people do pronounce it the same as "are", while others will pronounce it as a single syllable "ow", rather than the two syllable "hour".

English is funny like that: there are just so many accents around the world that you often can't even ask why a word is pronounced in a certain way; since it often has multiple pronunciations!
Ràpidament m'han vingut al cap les persones que de seguida fan un gran què de les diferències, declaren que generen manca d'intercomprensió entre variants i tot seguit proclamen que són llengües diferents. Ai, aquests secessionistes de la llengua catalana, que no sé què farien si el tema central de les seves preocupacions fos l'anglès!!! Vés per on que el món guanyaria uns quants centenars de llengües noves si atenem a les moltes variants de l'anglès que caldria reconèixer com a llengües. I quina feinada per a batejar tants nous LAPAOs!!

Ara bé, dit això: aquesta gent que en el cas de l'anglès parla tantes variants, quan parlen en un context de trobada amb altres persones que no tenen l'anglès com a llengua nadiua, han de fer l'esforç de parlar amb un registre estàndard. Si nosaltres hem hagut de fer l'esforç d'aprendre la seva llengua no pot ser que ells no facin el mínim esforç a parlar en un codi accessible, en anglès internacional. Això no vol dir que no es pugui parlar en algun dels grans dialectes, britànic, americà, com faríem en català amb oriental o occidental, però no s'hauria de parlar en un context formal en la llengua d'estar per casa, en un dialecte i en un registre que faci difícil la comprensió en un marc internacional on l'objectiu prioritari sigui comunicar-se. Igualment, si parlo amb un estranger que està fent l'esforç d'aprendre català (i que no viu a la meva comarca) no començaré a fer servir expressions locals que li dificultin la comprensió.

3.8.14

Noh informa #Psicolabis

Això de l'andalús de no pronunciar les 's' finals pot donar lloc a males interpretacions, com en aquest manual de la Diputació de Màlaga:


"Con esta ultima pantalla Wordpress no informa que ya ha concluido la instalación de forma exitosa. Felicidades!!!"

24.1.12

Jo també deia allavons #Psicolabis .

De jove, mai havia dir aleshores ni llavors: a casa i al meu entorn sempre es deia allavons. Quan vam estudiar català i vam anar normalitzant algunes paraules mal dites, per castellanisme o per per altres motius, vaig passar al llavors (pronunciant la 'r') i finament a aleshores.

Sempre he sentit gent que diu allavòrens tot i que per aquesta no hi he passat. Ara fa gràcia la campanya per recuperar-la. Però potser també haurem de recuperar l'allavons! La nostre llengua és rica en variants i tot un seguit de formes usades territorialment. Hem de saber combinar aquesta riquesa amb l'existència d'un estàndard que la llengua necessita per certs usos més formals.

'Jo també dic allavòrens'
Posada en marxa una campanya per admetre el mot en l'àmbit normatiu de la llengua catalana

La revista de relats de ficció La Lluna en un Cove ha posat en marxa una campanya per tal que la paraula 'allavòrens' sigui admesa en algun diccionari normatiu català, per tal de reivindicar el reconeixement d'aquesta forma usada en l'àmbit oral i col·loquial. La Lluna en un Cove és una publicació mensual en paper de relats de ficció en català. Un magazín literari amb una miscel·lània d’històries sorprenents, originals, fresques, de temàtica i gèneres diversos: fantasia, ciència-ficció, misteri, aventures, viatges, humor... La millor selecció dins del panorama narratiu en la nostra llengua.

6.1.12

Com pronunciem el valencià? #Psicolabis

Eugeni S. Reig
(Article complet)

La pronunciació del valencià tradicional, especialment el de les zones no betacistes i no apitxades, és, senzillament, magnífic. El valencià té una riquesa fonètica formidable que li conferix una forta personalitat. Els trets fònics més importants del valencià són les ee i les oo  obertes (terra, porta), les palatals (llet, vall) i prepalatals (caixa, gent), tant fricatives com africades, la sibilant fricativa sonora (casa), la labiodental fricativa sonora (vi), l’alveolar lateral sonora fortament velaritzada (pardal, caragol) i la facilitat per a pronunciar consonants o grups consonàntics, sobretot a final de paraula (frescs, trencs, camps, parts). Eixa fonètica tradicional valenciana, que es podia sentir pels carrers i les places dels nostres pobles i ciutats en els segles xvii i xviii, hem tingut la sort immensa que ha arribat pràcticament intacta al segle xxi. Però actualment vivim en una època en què la globalització uniformitzadora i anihiladora que, per desgràcia nostra, ens ha tocat viure, anorrea les cultures mil·lenàries i fa desaparéixer els trets específics dels pobles que tenen una personalitat diferenciada. Això afecta d’una manera molt important les diferents maneres de parlar. Es diu que de les sis mil llengües que hi han actualment en el món, d’ací a cent anys en quedaran, com a molt, sis-centes. És possible que siga d’eixa manera i, si és així, serà una desgràcia tremenda, un empobriment cultural bestial. Però el que no diu ningú –jo, almenys, no recorde haver-ho sentit dir– és que els dialectes moriran tots, absolutament tots, i em fa l’efecte que no caldrà que passen ni cent anys. Totes i cadascuna de les llengües tenen un bon grapat de dialectes que s’han conservat durant segles i segles perquè hi havia un cert aïllament de les poblacions. Hui en dia ja no hi ha aïllament. La ràdio, la televisió, el cinema, el telèfon, internet, el tren, l’automòvil, l’avió, etc., han interconnectat poblacions que abans vivien més o menys tancades en elles mateixes. En totes les llengües –i la nostra no n’és cap excepció– despareixen ràpidament els dialectes que són substituïts per una varietat de llengua, diguem-li estàndard, que és igual per a tothom. Sovint –massa sovint–, una uniformitat trista i grisa ofega i assassina la rica diversitat de la llengua viva. L’escola, els mitjans audiovisuals, les telecomunicacions i la facilitat de viatjar imposen la substitució. És possible que això, a les grans llengües, a les llengües fortes, les faça encara més fortes. Però per a les llengües minoritzades és un perill molt gran. La nostra llengua, per raons òbvies, suporta una pressió immensa del castellà que la infuïx cada volta més. Correm el risc que els diferents dialectes valencians que s’han mantingut vius fins al segle xxi siguen substituïts per un model de llengua estàndard que, encara que siga bastant fidel a la llengua normativa en el lèxic, la morfologia i la sintaxi, estiga fortament castellanitzada en la fonètica. Per a desgràcia nostra, l’ensenyament del valencià en les escoles s’ha fet i es continua fent bandejant completament la fonètica pròpia de la nostra llengua i permetent implícitament que s’estenguen els trets fonològics que ens acosten cada volta més al castellà. De fet, ja es pot sentir, cada volta més, un valencià postís que sona d’una manera molt pareguda al castellà, en el qual els sons que diferencien la nostra llengua de la llengua veïna han estat substituïts per altres sons idèntics o molt afins als castellans. És urgent que creem un model estàndard per al valencià parlat en el qual es conserven tots els sons que donen tanta personalitat a la nostra llengua, un model oral que no siga ieista (dir 'iet' per llet) ni betacista (dir bella quan es vol dir vella), que no tanque les ee ni les oo obertes (la 'pórta' número 'déu'), que conserve la ressonància velar de la l, que no apitxe (dir que u se’n va de caça quan en realitat el que ha fet és, simplement, eixir de sa casa), que no alveolaritze la prepalatal fricativa sorda (pronunciar 'peis' quan vol dir peix), etc. En una paraula, un model de valencià oral que no sone a castellà, que sone a valencià, al valencià tradicional, al de sempre.
-----------------
Analitzem tot seguit el principals defectes fònics que empobrixen el valencià.
El ieisme
Anomenem ieisme el defecte lingüístic consistent a pronunciar el so lateral palatal sonor que gràficament representem pel dígraf ll com a aproximant palatal que és el so que correspon a una i que actua com a consonant. Per als ieistes gall sona com gai i cervell com servei.
El betacisme
Anomenem betacisme el fet de pronunciar la v com a bilabial en lloc de com a labiodental. En un parlar betacista les dones ancianes són belles en lloc de velles i no distingixen entre ell veu i ell beu.
El tancament de les ee i les oo obertes
Aquest és, de tots els empobriments fonètics, el més colpidor. Els valencians sempre hem pronunciat les ee i les oo obertes ben diferenciades de les tancades. Per tant, la distinció entre les vocals obertes i les seues corresponents tancades, en valencià, és i ha sigut sempre molt clara. El castellà no té ee ni oo obertes i, per consegüent, a un castellanoparlant li resulta francament difícil pronunciar obertes les citades vocals si parla en valencià. Com que cada vegada hi han més castellanoparlants que aprenen el mínim valencià que els cal per a treballar com a ensenyants, presentadors de televisió, personal d’atenció al públic en empreses privades o en organismes públics, locutors de ràdio o de servicis de megafonia en estacions de ferrocarril o d’autobusos, aeroports, grans magatzems, supermercats, etc., cada vegada és més normal oir disbarats com ara 'pórta número sét', 'a déu pessetes la unitat', 'teléfon próp', etc. I si els xiquets castellanoparlants senten coses així a la televisió i fins i tot als seus mestres, no les diran mai bé i els xiquets valencianoparlants, a poc a poc, aniran rebent una influència negativa que a la llarga serà nefasta per a la seua manera de parlar. És un empobriment fònic terriblement mutilant perquè deforma la llengua i li fa perdre la bellesa i la personalitat.
L’alveolarització de la prepalatal fricativa sorda
Els valencians tenim el so prepalatal fricatiu sord només darrere de la i en el dígraf ix i, excepcionalment, a principi de paraula en alguns noms propis d’origen no llatí com ara Xixona o Xaló. Actualment, en alguns llocs, comencem a trobar, i per desgràcia cada volta més, parlants que pronuncien la prepalatal fricativa sorda com una alveolar fricativa sibilant sorda, és a dir, en lloc de pronunciar 'caixa' pronuncien 'caissa'. És un canvi molt subtil, perquè quasi no es nota. Fins i tot trobem parlants que fan una pronuncia intermèdia que encara es nota més poc.
La pèrdua de la ressonància velar de la lateral sonora
El so lateral sonor, representat gràficament per la lletra l, en valencià té una certa ressonància velar que no té en castellà. Quan els valencians pronunciem el fonema /l/ la llengua adopta una posició còncava de manera que aquest fonema esdevé notablement velaritzat, fenomen que és més perceptible quan el fonema /l/ es troba a final de paraula, a principi de síl·laba tònica o en síl·laba tancada per labials. La ressonància velar es nota d’una manera molt clara en les paraules acabades en -al com ara animal, angelical, pardal, especial, etc. Quan pronunciem la darrera síl·laba d’eixes paraules podem observar fàcilment com arquegem la llengua i produïm la ressonància velar que tant ens caracteritza, semblant a la pronúncia de la u consonàntica. Doncs bé, actualment molts valencians, especialment els més jóvens, estan perdent eixa característica tan nostra i pronuncien el so lateral sonor completament alveolar, posant la llengua quasi plana, com fan els castellanoparlants.
L’avanç de l’apitxament
Anomenem pronúncia apitxada la que ensordix els sons prepalatal africat sonor i alveolar sibilant fricatiu sonor, és a dir, aquelles persones que parlen apitxat, la paraula «mitja» la pronuncien 'mitxa' i en lloc de «posar» diuen 'possar'. Aquesta manera de parlar, deguda probablement a la pressió del castellà, la podem sentir en tota l’Horta de València, Camp de Túria, bona part de la Ribera Alta i a les ciutats de Gandia i Xàtiva. Fins ara no havia mostrat senyals d’expansió, però actualment sembla que està estenent-se. Jo, que vaig nàixer l’any 1942, recorde perfectament que, de jove, vaig conéixer persones de Xàtiva i no apitxaven ni miqueta ni gens. Actualment podem dir que a Xàtiva pràcticament tothom apitxa. El parlar de Xàtiva ha patit, en els darrers cinquanta anys, un empobriment fonètic gratuït, un empobriment fonètic que no té cap avantatge, cap ni un. Caldria esperar que la presència del valencià a l’escola i als mitjans de comunicació fera retrocedir l’apitxat i en canvi pareix que comença a avançar. A voltes veiem que es recupera la sonoritat de l’africada en paraules com, per exemple, gent i viatge, però molts dels que la recuperen igualen eixe fonema amb la i pronuncien [geó] i [gibre] quan volen dir lleó i llibre i pronuncien igual un lloc i un joc.
----------------
Dur a terme unes tals substitucions és una pèrdua per a la nostra llengua molt més important que no ho sembla, perquè ens fa perdre la nostra personalitat diferenciada.
Si ens hi fixem una miqueta, ens adonem de seguida que dels huit sons que estem perdent, set no els té el castellà i l’altre, el so lateral palatal sonor, està perdent-lo. Si perdem els huit sons especificats, el valencià tindrà una sonoritat quasi idèntica a la del castellà.
¿Quines són les causes que originen aquest empobriment fònic en el valencià? Les causes són diverses. Vegem-ne les més importants.
 La primera causa és la presència aclaparadora del castellà, hui en dia omnipresent en els mitjans de comunicació, en l’ensenyament, en el carrer, en tots els llocs.
La segona causa és la poca estima que tenim els valencians per la nostra llengua, la llengua que ens hem passat de pares a fills durant un bon grapat de segles. En lloc de considerar-la com un bé cultural importantíssim, la menyspreem i la considerem com una cosa de poc valor que només aprofita per a anar per casa. Considerem que la llengua important –l’única llengua important– és el castellà i intentem imitar-lo, fins i tot de manera inconscient. Lamentablement és bastant corrent l’actitud de considerar que els parlars valencians que conserven la seua sonoritat genuïna fan “de poble” mentres que el valencià que té la sonoritat pròpia del castellà és “més fi”, “més elegant”. És una actitud d’autoodi deplorable i destructiva.
La tercera causa és la pèrdua d’autoritat, tant dels pares i resta de membres de la família, com dels mestres. Abans, si un xiquet pronunciava malament algun so li deien: «això no es diu així, és diu aixà». I el corregien. I no era només la família o el mestre qui el corregia: si el xiquet pronunciava malament, la gent se li burlava. Les persones del seu entorn, els mateixos amics, el ridiculitzaven. Actualment això ja no passa. Ara no es corregixen els defectes de pronúncia dels xiquets, i els infantilismes fònics es perpetuen i es consoliden. I cada volta es generalitzen més. Als xiquets, per falta d’interés, d’atenció i d’autoritat dels adults, no els ensenyen a parlar correctament. I quan eixos xiquets arriben a adults, per un problema de peresa mental i de menfotisme lingüístic, no fan cap esforç per a autocorregir-se. I per eixe motiu la llengua es degrada i s’empobrix fonèticament cada volta més.
La quarta causa és que la universitat no ensenya als futurs mestres, tan de primària com de secundària, la importància que té pronunciar correctament el valencià, amb tota la riquesa de sons propis de la llengua. Tan poca importància donen a la fonètica valenciana que molts d’ells –no tots, ni de bon tros, afortunadament– pronuncien incorrectament el valencià que parlen. No és gens difícil trobar professors universitaris que siguen ieistes, betacistes, que apitxen, que facen les eles completament alveolars i que alveolaritzen la prepalatal fricativa sorda, tot alhora. I si volem que es consciencien els formadors, en primer lloc s’han de conscienciar els formadors de formadors. Si la universitat no pren consciència de la importància de salvar la fonètica tradicional valenciana, no la salvarem.
La cinquena causa són els mitjans de comunicació audiovisuals, sobretot la televisió. El valencià que es parla a la televisió influïx moltíssim en la població en general i, de manera molt especial, en els més jóvens. És imprescindible que s’elabore un llibre d’estil per a la RTVV en el qual s’especifique molt clarament que s’han d’evitar defectes de dicció tan colpidors com el ieisme, el betacisme, el tancament de les ee i les oo obertes, etc. Actualment, encara que semble mentida, la RTVV no té cap llibre d’estil. L’elaboració d’aquest llibre d’estil és una de les tasques importantíssimes que té pendents l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
--------------
Una eina que podria ajudar a millorar molt la pronúncia dels més jóvens, tant en les escoles com en casa, seria un videojoc en el qual es premiara la pronúncia correcta i es penalitzaren els defectes fònics. El videojoc hauria de ser possible instal·lar-lo en qualsevol ordinador. Hauria de tindre un espectògaf a fi que els participants pogueren veure la qualitat dels seus sons. Per a jugar, els jugadors disposarien d’un bon grapat de fitxes (500 o 1000) que estarien enregistrades en el mateix videojoc. Cada fitxa tindria una frase en valencià no gaire llarga. Podria ser un vers, un refrany, una dita, una cançoneta o qualsevol parèmia, però no necessàriament. També podrien ser frases qualsevol com, per exemple, “el conill menja herba verda”. Cada jugador pitjaria en un lloc determinat i li eixiria una frase que hauria de llegir intentant pronunciar correctament tots els sons. Ell veuria el resultat de la seua pronúncia en l’espectògraf, en la pantalla de l’ordinador però, a més, l’ordinador li donaria automàticament una puntuació. La puntuació seria conseqüència de la manera de pronunciar. Es premiaria amb punts positius no ser ieista, no ser betacista, pronunciar les vocals tòniques obertes amb l’obertura adequada, no ensordir les esses sonores, no ensordir la prepalatal africada sonora, pronunciar la t del grup –nt a final de paraula, pronunciar correctament les erres simples i les múltiples, donar a la ele la ressonància velar pròpia de la nostra llengua, no pronunciar la prepalatal fricativa sorda com a sibil·lant, pronunciar clarament totes les consonants dels grups trans-, subs-, obs-, -ts, -nys, -lls, etc. Podrien jugar diversos jugadors, cadascun dels quals llegiria diverses fitxes (per exemple, 25 cada u) i en la pantalla es veuria un diagrama de barres de manera que, a mesura que els jugadors anaren sumant punts, les barres anirien sent més llargues. Guanyaria el que més punts aconseguira i que, per tant, tindria la barra més llarga en el diagrama. Aquest videojoc hauria de distribuir-se gratuïtament enregistrat en un CD en els centres d’ensenyament primari, secundari i superior. També seria adequat que es poguera copiar d’internet de manera gratuïta.
Encara estem a temps de salvar la pronúncia tradicional valenciana. Només cal que els valencians vulguem fer-ho.

18.11.11

Variants i diversitat d'accents

#Psicolabis #Etimologia .

Aquest divendres he estat a Girona fent un curs de Responsabilitat Social i Llengua, culminant una setmana en què sorprenentment he hagut de fer una ruta per tres nacions per a parlar sobre aquest mateix enfocament de l'RSE. He estat a Belfast (Irlanda del Nord), Eigoibar (Euskadi) i Girona (Catalunya).

A Belfast me'n vaig sortir amb el meu anglès. Malauradament, com que no estic acostumat a parlar en públic en aquesta llengua (era el segon cop que ho feia en la meva vida!) se'm va notar una parla lògicament afectada i amb alguns errors de pronúncia que en altres condicions no hauria fet!

A Elgoibar vaig poder fer ús del castellà parlant amb molta celeritat per tal de poder aportar tot un seguit de reflexions que a Irlanda del Nord no vaig poder desenvolupar tant.

Però del que volia parlar avui és de la intervenció en català, la meva llengua. Resulta que van notar-me que pronunciava algun mot de manera estranya. I a l'hora del descans ho vam estar comentant. Vaig haver de situar que sóc de Vilanova i la Geltrú i que Pompeu Fabra ja va constatar en el seu moment que aquesta població juntament amb la Catalunya Nord eren els únics llocs del domini lingüístic del català on  les 'e' obertes i tancades perden el seu caràcter distintiu.

De fet, jo puc notar que estic pronunciant el mot 'empresa' d'una manera que a mi mateix no em sona bé. Noto que ho faig amb una 'e' tancada quan en català estàndard és amb 'e' oberta. Per tant, no és que no en fem, d'obertes i tancades, sinó que les fem de vegades on no toca o sense caràcter distintiu. És per formació que puc adonar-me que em surt d'una manera que no és com ho fan altres...

De fet, em van explicar -cosa que desconeixia- que a Girona ciutat també tenen algunes pronúncies particulars com ara els mots acabats en -ència, com paciència, que els fan amb 'e' tancada: paciéncia.

Aquestes discrepàncies entre l'estàndard i les realitzacions concretes a cada territori podrien semblar preocupants. Però si algú es preocupa deu ser únicament perquè quan una llengua és feble ens pot semblar que l'estandardització és molt important. Però en altres llengües no els preocupa gens ni mica.

Aneu sinó a mirar com es pronuncien algunes 'o' en anglès... Quan tinc dubtes sobre sí són obertes o tancades ho miro i normalment em trobo amb això: wrong (rông, rŏng). Podem estar doncs prou tranquils respecte a la diversitat interna!

17.9.11

Exportem els butzos!

Vam parlar d'estar butzo a "M'esgangalaràs la samarreta, que estàs molt butzo!". Aquest mot és un dels vilanovismes (no sé per on s'estén més) que cal fer-los arribar al conjunt del domini lingüístic, exactament igual que esgangalar.

Però avui ens referirem a l'origen de butzo, que no és altre que butza. No és que les panxes masculines hagin arribat més tard que les femenines, sinó que els adjectius butzo/butza provenen del nom dialectal butza, que vol dir conjunt dels budells i de les altres vísceres abdominals, també anomenats butzada o butzam. Trobem també els derivats butzer -a (m i f dial Tripaire) i butzeria (f dial Lloc on venen butzes; triperia).

Al diccionari, però, no hi surt butzo, ni com a mot dialectal! Que fort! Com s'ho feia la canalla de fora de Vilanova de petits per mirar les pel·lícules d'El butzo i el prim?

Butzo, a més, és un mot onomatopeicament impecable: inici amb 'b' que indica el volum esfèric de la panxa (com bola), i el so 'tz' que suggereix el vaivé sacsejant d'un ventre voluminós.

Em reitero en la proposta d'assumir aquest mot des de tot el domini lingüístic per a cobrir la mancança en el registre estàndard d'una paraula que signifiqui gras però amb to no mèdic sinó col·loquial.

29.6.11

Anem-s-en i no us en enfoteu!

Ahir vaig titular la reflexió "Aixins, nantros solsament ens en enfotem dugues vegades". Fixeu-vos que vaig escriure "ens en enfotem" i no "ens n'enfotem" o "ens en fotem".

Normativament seria "ens en fotem". Però igual que passa amb enriure-se'n, hi ha una pronúncia col·loquial molt viva i expressiva que ha adjuntat el pronom a la base lèxica.

Però el que vull comentar és una altra cosa: en alguns llocs presumptament no apostrofem aquesta combinació "ens + en + vocal" o "us + en + vocal". Se n'ha parlat força però la meva impressió és diferent. Crec que sí que apostrofem (parlant, vull dir). La circumstància estranya rau en el primer pronom, ens o us.

Jo crec que diem "enze n'enfotem" o "uze n'enfoteu". És a dir, per algun motiu hem afegit una epèntesi vocal (una 'e' afegida) per a reforçar la sonoritat de la 's' final de ens i us.

He escrit enze i uze per a remarcar la sonoritat ja que normativament ense sonaria sorda (si no és que la considerem una excepció com enfonsar i endinsar). En tot cas, no es tracta pas d'escriure ni enze ni ense, solament de reflexionar sobre quin és el rerefons que dóna lloc a una pronúncia aparentment no apostrofada. 

La sonoritat de les 's' dels pronoms tenen un gran força distintiva, que s'esforça per fer-se present.

De fet, gràcies a aquesta sonoritat diferenciem:

Del normatiu "anem-nos-en" tota la vida n'hem dit "anem-s'en" però atenció; pronunciat sonor, és a dir, anèmzen, i per tant anem-z'en? anem-ze'n

Passa el mateix: la composició és anem + ens + en, amb un ens que reclama ser pronunciat enz. Una pronúncia sorda anèmsen equivaldria a  anem + se + en.

Del normatiu "anem a banyar-nos" tota la vida n'havíem dit "anem a banyanze", és a dir "anem a banya(r) + enz. En alguns dialectes que tampoc pronuncien la 'r' final dels infinitius (ni seguida de pronoms) han pogut reduir-ho a banya'ns, ensordint la 's' final. Però a altres se'ns fa estrany i el subsconscient lingüístic ens fa mantenir aquesta sonoritat a costa d'afegir-hi l'epèntesi: banya-nze.

Té difícil escriptura perquè es barreja un infinitiu sense 'r' i una 's' sonora anti normativa... L'important, en tot cas, és saber mantenir les pronúncies d'aquesta mena sense ensordir-les, cosa que està passant fruit de la denigració i arraconament que han tingut. L'altra cosa és com escriure-les per a emprar-les en argot o llenguatge realístic. En un còmic es podria ser plenament antinormatiu i remarcar la 'z': Anem-zen! Però la llengua ha de tenir la manera normativa d'escriure una pronúncia tan estesa. 

La manera de grafiar que aquesta 's' és sonora seria amb doble guionet: anem-s-en (on, per tant, sols hauríem reduït dues lletres de la normativa anem-nos-en.

28.6.11

Aixins, nantros solsament ens en enfotem dugues vegades

Fa uns mesos vam parlar d'un mot vulgar anglès, thusly, on s'havia afegit el "-ly" que serveix per a fer adverbis a un mot, thus, que ja ho era. Vam dir que era com si en català diguéssim aiximent per a dir així: Nantros ho diem aixins, and you thusly

Ara m'adono que en català tenim un mot vulgar que segueix el mateix patró: solsament.

A solsament hem afegit el '-ment' que serveix per a fer adverbis a un mot, 'sols', que ja és un adverbi. Podem dir 'sols' o 'solament' però no 'solsament'. I mira que solsament era un mot usat, i amb una s sonora ben maca!

En totes les llengües tenen els mots col·loquials. En català sembla que els proscrivim, fruit de la necessitat de normalitzar la llengua. De fet, la normalització també demana tenir un corpus de mots col·loquials i àdhuc inacceptables normativament, però que permeten tenir registres de carrer, ja sigui per a una obra literària realista, per a una pel·lícula, per a la ràdio desenfadada, o per als acudits...

Solsament, enfotre-se'n, dugues, o nantros, formen part d'aquest registre que no hem de deixar perdre en mans d'una estandarització necessària però que no ha d'aplicar-se en termes absoluts. I això sense parlar de les variants locals!

7.6.11

Deu a déu deu redéus


Us toca pensar una mica. De quin jugador parlem? 

Veieu un número 10 amb una particularitat: du un accent.

A veure, un deu accentuat...

Vinga, va, aquí teniu la solució. L'únic 10 que és diví, perquè no qualsevol deu porta accent: 



Efectivament en català el número 10 i déu (de divinitat) s'escriurien igual si no fos perquè el segon porta un accent diacrític, que alhora ens recorda que la pronúncia no coincideix. Mentre que 'deu' té una 'e' oberta, déu la té tancada. I també és oberta la 'e' de l'altre 'deu', el de deure. Proveu a dir: ell deu a déu deu redéus.

  • Deu (10) prové del llatí dĕcem, que també va donar [es] diez o [fr] dix.
  • Deu (font) prové probablement d'un preromà indoeuropeu *doukis/ dukis 'borboll', d'una base dheu-/dheuk-'fer remolins', relacionada potser amb la del ll. dux, dŭcis 'conductor'. Crec recordar que està documentada la forma antiga 'dou', que per dissimilació va passar a 'deu', com 'creu' ve de 'crou'.
  • Déu prové del llatí dĕus
  • Deu, deure, prové del llatí dēbēre, derivat de habēre (tenir, posseir) d'on, pròpiament, 'tenir alguna cosa provinent d'algú al qual s'ha d'agrair'.

Curiós l'origen de 'deure'. Així podríem escriure "deuré cinc eurons" així: "d'hauré cinc eurons", o sigui "d(e donar)hauré cinc eurons". I en castellà, com que el verb deber té el valor d' haver de, es podria fer el següent joc d'etimoficció:  Habré de ir --> De habré ir --> dhebré ir --> deberé ir

Fem ara una referència localista: per als vilanovins, una combinació com "Déu meu!" no és fàcil de dir correctament. Vaja nosaltres ho diem com ho hem dit sempre, és a dir, com ens surt dels descosits. Perquè com ja Fabra va descriure, aquest és l'únic lloc del Principat on no distingim les obertes i les tancades, cosa que no implica que no en fem sinó que no els atorguem valor distintiu o que les fem de manera no estàrdard. Quan es troba una é i una è tant pròximes pot ser que les fem totes dues igual, així que tant pot ser que diguem dèu mèu com déu méu.

I el darrer paràgraf el deixem per a les dèries psicodèliques. I la pregunta-reflexió seria: tenint en compte que el número 10 és dels dits de la mà, és casual que aquest comenci amb el mateix so pel comença 'dit'? O, amb 't', que és la versió sorda del mateix so, com tacte?

llatí decem / digitum
grec deka / δάχτυλο
anglès ten / finger
hongarès tiz,
irlandès deich / méar
islandès tíu / fingur
letó desmit / pirksts
polonès dziesięć / palec
albanès dhjetë / tha

Nota: anterioment hem parlat d'aquest jugador daurat a Golden Messi

2.6.11

Pardals germànics!

Deunidó amb la crisi del cogombre. Que si era andalús, que si estava regat amb aigües fecals... Mala llet la dels alemanys, imprudents i irresponsables. Però no se'ls pot criticar gaire perquè mantenen Espanya. La gran diferència amb els catalans és que nosaltres també mantenim Espanya però a nosaltres sí que se'ns pot matxacar!

Però anem als cogombres perquè aquest mot pot fer pensar en etimologies falses. Cogombre no vé de cagombre (caca-hominis) ni de cucombre (cuca-hominis), a pesar que la seva forma longitudinal pugui fer que se l'anomeni com una defecació o com un penis d'home.

El que és segur és que la contaminació ha estat per bacteris fecals, sigui per haver-los regat amb aigües marrons, o sigui per la marronada que algú els hagi usat com a objecte de plaer fotent-se'ls per algun lloc abans de distribuir-los al mercat. Però el que és evident és que la merda hi ha sigut. Good!

Cogombre ve del llatí cŭcŭmis, -ĕris: Planta herbàcia de la família de les cucurbitàcies (Cucumis sativus), ajaguda, proveïda de circells, de flors grogues axil·lars i de fruits en pepònide.

Us servidor, que es va dedicar a l'educació ambiental fa uns anys i especialment en matèries marines, és bon coneixedor d'un altre tipus de cogombres, els de mar. Els cogombres de mar són una classe d'animals equinoderms, amb un cos allargat i carnós, sense simetria pentagonal com en els altres equinoderms.

Per la seva forma són coneguts popularment com cagarros de mar. D'altra banda, una característica curiosa d'aquests animals és que quan se senten atacats t'escupen els budells a la cara. De fet, el que fan és expulsar uns tubs buits i enganxosos, anomenats túbuls de Cuvier, que s'enganxen en els possibles atacants.

A Mallorca, el nom vulgar per anomenar-los és pardal de moro. Molt bona! De fet, si veus en alguna platja l'estesa que hi ha d'aquestes holotúries per damunt la sorra, no és difícil imaginar-se que són restes d'alguna batalla medieval entre catalans que anaven a conquerir l'illa i els 'moros' que hi van perdre les parts més sagrades, els pardals! El fet que les holotúries siguin fosques convida a pensar que són pardals d'homes més foscos de pell que nosaltres.

Bé, depèn de quin sigui el resultat sobre les investigacions de com s'han embrutat de merda aquests cogombres vegetals, potser haurem de dir-ne pardals germànics!

PD: ara diuen que la culpa és d'una granja de la Baixa Saxònia. La nostra reflexió ja deixava entreveure que aquí hi havia algun tema fosc de baix sexe...

27.4.11

Comprar un...

Si llegeixo "comprar un" em quedo pendent que em diguin "un què". En català, com en francès, podem "comprar una cosa" o "comprar-ne una" però no "comprar una".

Sona tan malament que sobta veure-ho escrit en un cartell d'una superfície comercial. Al cartell de Consum hi llegim:

El millor preu encara que només compris 1

Suposo que la castellanització que pateix el valencià encara ha augmentat la pèrdua dels pronoms en/hi.

Sort que en un cartell com aquest, la vista se'n va cap a la dentadura tant lluent i et quedes enlluernat pensant que és una oferta de pastadents (això que oficialment se'n diu dentifrici).

18.4.11

De tanta pixera m'ha agafat cridera!

Tinc tanta pixera que m'arriba a la Jonquera,
i si no vaig a pixar m'arribarà a Perpinyà!

Aquest divendres vaig ser a Palma, i entre les moltes curiositats lingüístiques que una persona sensible a "sa llengo" hi troba vaig poder recollir un divertit "tenc acabera", és a dir, tinc ganes d'acabar.

El sufix -era el tenim ben present per mots com ara tenir pixera o caguera. Però malauradament, en català central ha perdut la capacitat de produir nous mots. Ens ha quedat com un fòssil...

No només és una llàstima; és intolerable que sigui així. L'hem de reanimar. De fet, no és mort mentre en algun racó del domini lingüístic encara hi sigui viu, però ara ens toca als principatins d'engrescar-nos-hi: ja en tinc usera!

  • Observant la gran pedrera que té el Barça em va agafar cantera (de l'himne!).
  • Ja se'l veia que tenia escalera; és un grimpa!
  • No va apaivagar la cardera fins que es va rascar la cartera.
  • Tinc tanta cridera que m'afegiré a la cridòria.
  • Tothora observa per la finestra: pateix de mirera!
I fins i tot podem tenir homòfons i tot:

  • On vas tant ràpid de bon matí: que tens currera o correra? (=penquera o accelerera)
Per cert, sols em funciona bé amb la primera conjugació. No va bé amb conduir, riure, fugir... No sé pas quina explicació té... O potser sí que tinc escriguera?

PD: Soneguera o sonera, a partir de son.

28.3.11

Lèxic de Calafell

Avui el Màrius Serra ha parlat de les paraules que fan servir a Calafell. Com que havia passat alguns anys en aquest poble mariner / pagès on hi vam crear un equipament d'educació ambiental, m'ha agradat recollir-les.

També forma part de l'educació ambiental el manteniment dels mots locals. D'altra banda, desconeixia que a Calafell també diuen esgangalar, com a Vilanova. Un mot que necessàriament hem de generalitzar a tot el domini lingüístic per alleugerir la resta de la catalanofonia d'aquesta greu mancança lèxica!

Paterol: formiga
Nantros / Naltros: alternen per a dir nosaltres
Aboi: 'boi' amb el sentit de gairebé. Al Vendrell és 'boi' però a Calafell 'aboi'.
Terrossos (els de la Vila) <> Migos (els de la platja. Prové de 'amigos')
Galleta: galleda
Encantador: subhastador del peix
Parat: tros de terra de la zona interior  <> Trajo: tros de terra de la zona litoral (trajo de ponent, de garbí)
Remolejar: rondinar
Sabut: tafaner
(Ar)rapatellat: justa, la roba <> Esgangalat: donada, la roba
Bafa: vent fluixet
Boira pixotera
Moïna: plugim, roïna
Bandera flamenca: arc de sant martí

13.2.11

Qui a gerro mata, a gerro mor

No sabia que fos una pràctica habitual matar a cops de gerro, però això es desprèn d'aquesta dita. Efectivament, en alguns països llatinoamericans diuen "Quien a gerro mata, a gerro muere", amb gerro pronunciat en català, tot i que a l'Argentina ensordeixen la 'g' i diuen "Quien a xerro mata, a xerro muere".

No, no, no es tracta que es fotin cops de gerro. L'explicació la trobem en la 'i' semiconsonant tant abundant en castellà per la gran quantitat de diftongs 'ie'.

El diftong creixent 'ie', en castellà, és la conseqüència del pas que van experimentar les antigues 'e' obertes en transformar-se en 'ie'. 

La combinació de la 'i' semiconsonant i la vocal 'e' té una gran inestabilitat, ja que la 'i' té tendència a esdevenir plenament una consonant, una 'j'. Si bé aquest procés no es dóna amb facilitat en tots els contextos (no seria el cas de 'pienso', o de 'tierra') sí que es fa més evident en casos com els de 'hierro', 'hierba'... 

29.1.11

Nantros ho diem aixins, and you thusly

Així ha donat lloc a les variants aixins i aixina. Fins a la majoria d'edat aproximadament jo sempre havia dit aixins. I al País Valencià, aixina és la forma usada habitualment.

També en anglès passa una cosa similar amb la paraula equivalent. Thus va passar a pronunciar-se thusly. Vegem-ne la causa:

Thusly was introduced in the 19th century as an alternative to thus in sentences such as Hold it thus or He put it thus. It appears to have first been used by humorists, who may have been echoing the speech of poorly educated people straining to sound stylish. The word has subsequently gained some currency in educated usage, but it is still often regarded as incorrect. A large majority of the Usage Panel found it unacceptable in an earlier survey. In formal writing thus can still be used as in the examples above; in other styles this way, like this, and other such expressions are more natural.


thusly es va introduir al segle 19 com una alternativa al que en oracions com Hold it thus or He put it thus (Mantingui'l així o El va posar així). Sembla haver estat prèviament utilitzats pels humoristes, que poden haver-se fet ressò de la veu de la gent sense formació fent un esforç per parlar de manera polida. La paraula posteriorment ha guanyat una mica d'acceptació en l'ús culte, però encara és sovint considerada com a incorrecta. Una gran majoria del Grup d'Ús la troba inacceptable en una enquesta anterior. En l'escriptura formal thus encara es pot utilitzar com en els exemples anteriors, en altres estils this way, like this i altres expressions són més naturals.



És a dir, com que és un adverbi, alguns parlants hi afegien intuïtivament la terminació -ly que alguns adjectius afegeixen regularment per a generar l'adverbi corresponent. Seria com si en català algú hagués optat per dir aiximent. No ha estat així (o aixins, o aixina) però en canvi dialectament hem optat per allargar el mot, donar-li més llargària fent ús de la forma plural o de la forma femenina.

En el nostre cas, hem estardanditzat la forma així, mentre que en anglès el thus ha anat convertint-se en una forma més culta i en la llengua col·loquial fan servir el this way o el like this. Vaja, com si nosaltres diguéssim "ho has de fer d'aquesta manera" o "ho has de fer com això", perquè el "ho has de fer així" ens quedés un to massa culte.

PD: en català també hi ha un cas idèntic, solsament. Ho podeu llegir a Aixins, nantros solsament ens en enfotem dugues vegades

28.1.11

Fer un tomet

A Vilanova diem anar a fer un tomb, allà on a molts altres llocs diuen anar a fer un volt. No sé quin és l'abast territorial, però hi ha zones on fem un ús molt intens del verb tombar. Els cotxes fan un retomb de la carretera on altres fan un revolt. Fins i tot dèiem tomba la tele per dir que canviessin de cadena, però aquest del verb tombar va anar desapareixent amb l'adveniment de tantes cadenes: sols es va fer servir en aquells decennis per fortuna ja llunyans en què tombar la tele volia dir passar de la "primera" a la UHF i viceversa.

Tots tenim clar que tomb i tombar tenen la mateixa arrel, però per coses de la llengua, la paraula tomb va generar un diminutiu tomet, on s'havia perdut la 'b'. Podem fer la hipòtesi que la m i la b tenen tanta similitud que em mots com tomb, on la 'b' ja és muda, és fàcil que es perdi la 'b' subjacent.

En anglès podem trobar algun cas similar. Bomb es pronuncia bom. Climb es pronucia claim. Però no es perd solament en la posició final. També en derivats: climbing es pronuncia claiming.

Nota: hi ha qui, jugant amb la llengua, diu anar a fer un voltiu (vòltyu), com també hi ha qui envia emilius (per emails).

17.11.10

Agulla d’estendre

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig (Llibre inèdit) 

Agulla d’estendre: Pinça que s’usa per a subjectar la roba al fil d’estendre. 


Quan estengues vés en l’erta que no et caiga cap de peça de roba ni cap d’agulla d’estendre al desllunat.


La roba, quan acabem de llavar-la, la suspenem, encara humida, d’una corda o d’un fil de ferro que anomenem fil d’estendre i la subjectem, perquè no caiga, amb unes pinces de fusta o de plàstic que anomenem agulles d’estendre. ¿Per quin motiu quan pengem la roba perquè s’eixugue diem que l’estenem i no que la pengem si en realitat el que fem és penjar-la i no estendre-la? ¿Per què les pinces que usem per a subjectar la roba perquè no caiga ni se’n vole si fa vent reben el nom d’agulles d’estendre si no són agulles, són pinces? L’explicació és molt senzilla si mirem cap al passat. Antigament, quan les dones llavaven la roba en el riu, l’estenien –és a dir, l’escampaven– per damunt de les mates de les herbes del camp perquè s’eixugara al sol. Després, quan en lloc d’estendre-la damunt de les plantes silvestres, varen passar a penjar-la d’una corda o d’un fil de ferro, varen continuar dient que l’estenien. Quan en lloc d’estendre la roba en terra varen començar a penjar-la d’una corda o d’un filferro, la subjectaven amb agulles de cap –amb autèntiques agulles– perquè no caiguera ni se’n volara si feia aire. Més avant varen començar a usar-se pinces de fusta –actualment es fan també de plàstic– i varen continuar anomenant-les agulles d’estendre, encara que ja no eren agulles, eren pinces.

En valencià també es diu: pinça d’estendre, pinça de la roba
La llengua estàndard sol emprar: agulla d’estendre, pinça de la roba
En castellà es diu: pinza de la ropa

27.10.10

Havien de ser 33 miners, ni un més ni un menys

Mira que podia haver-hi una quantitat qualsevol de miners dins la mina xilena de San José... però no, havien de ser justament 33. I per què remarco el 33? Doncs perquè és la manera més clara de marcar l'origen xilè.

Els xilens no tenen una parla tant identificada com puguin tenir per exemple els argentins. Potser parlen molt ràpid, però si hi ha res en la pronúncia que els delati són les 'tr', aquest dígraf consonàntic que pronuncien amb una gran força.

El grup 'tr' és pronunciat en aquest país llatinoamericà amb una 't' molt forta, de manera que pot arribar a ser percebut gairebé com a 'txr'. Aquesta estranya sensació és més evident perquè les altres tes, les 't' que no van combinades amb la 'r' les fan normals, com les nostres. Solament són les 't' del grup 'tr'.

Sonen fortes com les 't' angleses. Potser més i tot. Però a què es deu aquest fet? Quan vaig estar unes setmanes a Xile fa tres anys em vaig interessar per la qüestió i no en vaig treure l'entrellat. Fins que ho vaig consultar en un llibre de llengua on hi explicaven la causa: la influència de la llengua maputxe, la dels indígenes de la zona per sota de Santiago. Vaig entendre que es tractés d'un fet tan peculiar i localitzat a Xile, sense cap relació per descomptat amb la llengua anglesa. Però també vaig entendre que als xilens no els interessés gaire saber (o explicar) l'origen d'aquesta pronúncia. La superioritat de la població d'origen europeu davant els indígenes és una creença encara real, que fa que alhora els maputxes se sentin inferiors. De fet, molts d'ells, quan arriben a la ciutat, fan treballs de baix valor afegit i els més mal pagats. Sembla que no deu agradar haver de reconèixer que pronuncien aquest grup de consonants com ho fan els indígenes.

Per cert, ja que la mina estava al desert d'Atacama, també aprofitarem per explicar que aquest topònim vol dir ànec negre. Però ja no és en mapudungun, la llengua dels maputxes, sinó en aimara la llengua parlada a la zona del nord de Xile i els territoris veïns de Bolívia i Perú.

Finalment, llegint aquest article que cito a continuació podreu saber quines empreses i tecnologia van intervenir per a fer possible el miracle de l'extracció dels trenta-tres treballadors de les entranyes de la terra:

El rescate casi milagroso de los 33 mineros chilenos enterrados en vida en la mina San José, llenó de justo orgullo a toda la nación bajo el liderazgo de su presidente Santiago Piñera quien permaneció día y noche, junto a su esposa, al pie del orificio por donde fueron saliendo uno a uno los 33 mineros después de 70 días de estar encerrados a 2000 pies en las entrañas de la Tierra. [continuar llegint]

26.10.10

Un bòtil pel boínder ha deixat un ull blec al xumeca (a bottle through the window has caused a black eye to the shoemaker)

Escric des de l'aeroport de Menorca, després d'haver passat el dia a Maó participant en una jornada sobre la responsabilitat social de les pimes i les microempreses.

Aprofitarem per a comentar alguna curiositat lingüística d'aquestes que conserven de manera tan preuada en aquesta illa com a conseqüència de la dominació britànica del segle XVIII. Aquesta ocupació començà amb la conquesta austriacista de Menorca durant l'enfrontament entre els austriacistes i els borbònics en el marc de la guerra de successió espanyola. Els britànics ocuparen Menorca en tres períodes diferents: 1708-1756, 1763-1782 i 1789-1802. Anem a la influència lèxica que hi deixaren els anglesos:
  • Per a dir bala o canica diuen mèrvel (de marble). Cal dir que el marble anglès procedeix del marbre francès. O sigui que a Menorca diuen marbre, màrvel i segur que hi ha qualcú que fa ús del castellanisme màrmol... tres formes de referir-se a un mateix ètim!
  • Per a dir finestra d'arc diuen boínder (de bow window)
  • Per a dir que tenen un blau a l'ull diuen que el tenen blec (de black)
  • Per a dir guix diuen xoc (de chalk)
  • Per a dir ampolla en diuen bòtil (de bottle) (PD: no tothom ho veu igual)
  • Per a dir sabater diuen xumeca (de shoemaker)
  • Per a dir lluita diuen fàtim (de fight)
  • Per a donar-se la mà diuen fer xàquens (de shake hands)
I encara d'altres com pidoix, dèvil, pinxa, moguin, bricbarca, avàvol, faitim, tià, quep, escrús, berguin, rallar, blec, penis, boi o estonx.

Són petites perles lingüístiques que haurien de conservar molt bé, perquè formen part de la seva història particular i de la seva identitat illenca. Fa uns mesos el Parlament de les Illes Balears va reconèixer-les com patrimoni lingüístic dels menorquins (vegeu El gen británico de Menorca).

M'agrada molt el xumeca... Shoemaker!!! No hi ha un pilot d'automobilisme que se'n diu? En Xumeca!!!

També em sembla especialment cridaner el boínder. En aquest sentit, em pregunto si també en diuen així del sistema operatiu Windows... Treballes amb Linux o amb Boínders?

Bé, en rigor hauria hagut de dir "fas feina amb Línux o amb Boínders?" que és com a les Illes diuen treballar, però he preferit dir treballar per a facilitar la comprensió de la brometa... I és que els principatins diferenciem treballar de fer feina. Ja se sap que hi ha gent que treballa a l'Administració... (hehehe...)

Per acabar, us aporto les característiques del menorquí:

Modalitat del català parlat a Menorca, subdialecte del català insular o balear. Algunes característiques que el separen del mallorquí convergeixen amb el català central: la neutra tònica es torna e oberta, sobretot a Maó (verd) pas sistemàtic de o àtona a u (truná, 'tronar'), fins i tot de ua precedit de velar (aigu, 'aigua'); estabilitat de la -a dels esdrúixols en -ia (gàbia); articulació de r- final, a voltes reforçada (corr, 'cor'), en els monosíl·labs; ús progressiu de les desinències -és, essis, etc, de l'imperfet de subjuntiu; ordre Ci+CD dels pronoms (te'l don; mallorquí: el te don). 

D'altres trets diferenciadors respecte al mallorquí, però que no coincideixen amb el central, són: grau zero de iodització (paa, 'palla', cea, 'cella'); ús de la variant de l'article salat es precedit d'amb, en lloc del mall. so (amb es mànec(s)); pronom neutre açò, 'això', oposat a allò. 

El lèxic conté arcaismes (calcigar, 'trepitjar'), curioses variants formals (garrosses, 'crosses', barrabam, 'barram'), molt específics (tià,' cassola', tos mala, 'tos ferina') i evolucions semàntiques particulars (fesols, 'pèsols', l'onclo, 'l'oncle capellà'). Els arabismes són considerables (cuscussó, 'menjar típic de Nadal', falaca, 'tupada'), especialment en la toponímia. 

El menorquí s'articula en dues varietats: l'occidental, amb Ciutadella com a nucli rector, que manté la /e/ tònica (tela ) i diu emblanquinar, penjador, etc; i l'oriental, amb Maó i els pobles circumdants, que ha obert la /e/ i diu emblancar, rastiller, etc, a més d'haver rebut amb més força l'empremta lexical anglesa (xoc, 'guix de la pissarra'; bord, 'safata'; pinxa, 'arengada'), conseqüència de les tres dominacions britàniques al llarg del s XVIII.


Nota: sobre aquest arcaisme que es diu en aquest text, calcigar, que vol dir trepitjar, vam parlar de la seva etimologia a l'apunt STOP és català! (o almenys llatí!). Hi dèiem això: Per la seva banda, calafatar en anglès es diu caulk o calk (kôk) i prové (passant pel francès antic del nord cauquer) del llatí calcāre. Fixeu-vos que curiós: calcāre volia dir trepitjar ja que ve de calx (taló). I de voler dir trepitjar ha passat a significar pitjar, en el sentit de ficar l'estopa ben endins de les esquerdes.

PD: avui m'han dit que els menorquins també acostumen a dir l'expressió "just un moment", com a equivalent de "just a moment", molt habitual quan truques per telèfon per exemple.