Mira que podia haver-hi una quantitat qualsevol de miners dins la mina xilena de San José... però no, havien de ser justament 33. I per què remarco el 33? Doncs perquè és la manera més clara de marcar l'origen xilè.
Els xilens no tenen una parla tant identificada com puguin tenir per exemple els argentins. Potser parlen molt ràpid, però si hi ha res en la pronúncia que els delati són les 'tr', aquest dígraf consonàntic que pronuncien amb una gran força.
El grup 'tr' és pronunciat en aquest país llatinoamericà amb una 't' molt forta, de manera que pot arribar a ser percebut gairebé com a 'txr'. Aquesta estranya sensació és més evident perquè les altres tes, les 't' que no van combinades amb la 'r' les fan normals, com les nostres. Solament són les 't' del grup 'tr'.
Sonen fortes com les 't' angleses. Potser més i tot. Però a què es deu aquest fet? Quan vaig estar unes setmanes a Xile fa tres anys em vaig interessar per la qüestió i no en vaig treure l'entrellat. Fins que ho vaig consultar en un llibre de llengua on hi explicaven la causa: la influència de la llengua maputxe, la dels indígenes de la zona per sota de Santiago. Vaig entendre que es tractés d'un fet tan peculiar i localitzat a Xile, sense cap relació per descomptat amb la llengua anglesa. Però també vaig entendre que als xilens no els interessés gaire saber (o explicar) l'origen d'aquesta pronúncia. La superioritat de la població d'origen europeu davant els indígenes és una creença encara real, que fa que alhora els maputxes se sentin inferiors. De fet, molts d'ells, quan arriben a la ciutat, fan treballs de baix valor afegit i els més mal pagats. Sembla que no deu agradar haver de reconèixer que pronuncien aquest grup de consonants com ho fan els indígenes.
Per cert, ja que la mina estava al desert d'Atacama, també aprofitarem per explicar que aquest topònim vol dir ànec negre. Però ja no és en mapudungun, la llengua dels maputxes, sinó en aimara la llengua parlada a la zona del nord de Xile i els territoris veïns de Bolívia i Perú.
Finalment, llegint aquest article que cito a continuació podreu saber quines empreses i tecnologia van intervenir per a fer possible el miracle de l'extracció dels trenta-tres treballadors de les entranyes de la terra:
El rescate casi milagroso de los 33 mineros chilenos enterrados en vida en la mina San José, llenó de justo orgullo a toda la nación bajo el liderazgo de su presidente Santiago Piñera quien permaneció día y noche, junto a su esposa, al pie del orificio por donde fueron saliendo uno a uno los 33 mineros después de 70 días de estar encerrados a 2000 pies en las entrañas de la Tierra. [continuar llegint]
Hola, m'ha paregut molt interessant el teu bloc. He vist que escrigures sobre Xàtiva el passat 11 de setembre i també que has escrit sobre la jota i la ka que són temes que jo també he tractat fa poc. Et deixe aquestos enllaços. Si t'abellix ja em dius que t'han semblat.
ResponEliminahttp://17dejunyde1707.blogspot.com/2010/09/illa-de-xativa.html
http://17dejunyde1707.blogspot.com/2010/10/com-et-rius-en-catala.html
Salutacions!
Doncs gràcies!!
ResponEliminaefectivament vaig escriure un article sobre xàtiva, també sobre la jota o el riure: http://elmeupsicolabis.blogspot.com/2010/08/hehehehe-hahahaha.html. Però hi fem propostes diferents. Jo prefereixo riure hahahahah, o heheheh, i si cal hihihihi...
Dius coses de la història de xàtiva que desconeixia. Em miraré el vídeo amb molt d'interès! Gràcies!
ResponEliminaHome, voràs, jo pense que no és sols una qüestió de preferències. A Xàtiva i voltants, encara té vigència l'onomatopeia "ca, ca, ca" per a la risa. I supose que passarà a més llocs. És a dir, la gent no preferix riure's així, sinó que es riu així. Ara, també és cert que cada vegada menys gent. A partir d'aquí podem intentar fer propostes i recuperar-ho o fer propostes que ho bandegen. Tu no ho has escoltat, el "ca,ca,ca"?
ResponEliminaA veure si t'entenc: no parles de com representar el riure gràficament sinó que dius que la gent quan riuen emeten el so "ca, ca, ca..."???
ResponEliminaDoncs el cert és que no ho he sentit, no. Si bé, excepcionament sí que es poden emetre sons diversos, com sons guturals, 'k' sincopades sense vocal de suport... però no veig que sigui la manera habitual o més general de riure.
Jo tinc la sensació que la majoria de la gent riu fent una aspiració que sols podem representar amb la 'h'.
Bé, preguem-nos-ho amb una certa conya, hihihi...
Disculpa, no m'he expressat amb precisió. El que dic és que quan la gent imitava la risa al parlar no dia "ja, ja, ja" com se sol dir avui, sinó que dia (i diu) "ca, ca, ca". Per exemple: "Xica, li feia tanta gràcia que vinga ca, ca, ca, sense parar de riure". A Xàtiva pense que devia ser absolutament general aquesta onomatopeia fins els anys 60. Jo l'he sentida també a gent de la Marina Alta (on Dénia). Però no m'estranyaria que estiguera present al nord del Xúquer i potser en altres llocs. D'altra banda, pense que si la gent l'utilitzava és perquè percebia el soroll de la risa com un "ka, ka, ka". De fet, això és especialment patent en el cas de l'encanament, del que parlava a la meua entrada, i que és quan et quedes sense aire i sols se sent un "k, k, k" com tu bé dies.
ResponEliminaEn aquest sentit d'acord. No he sentit mai ca, ca, ca,... però goita: ma germana tota la vida ha dit cla, cla, cla! "no parava de riure, i vinga cla, cla, cla..."... I en castellà, carcajada també tindria aquest origen onomatopeic.
ResponElimina