Geòlegs titllen d '"inacceptable" incloure la geodiversitat en biodiversitat en el Pla Estratègic de Patrimoni Natural

L'Il·lustre Col·legi Oficial de Geòlegs ha qualificat d'inacceptable que el nou text del Pla Estratègic del Patrimoni Natural i Biodiversitat inclogui el concepte de la geodiversitat dins de la biodiversitat perquè assegura que són conceptes diferents.

És curiós que mentre que alguns lingüistes malden per incorporar la diversitat lingüística dins la biodiversitat, per aprofitar-se del corrent ascendent d'aquest concepte i crear sinèrgies en la seva protecció, altres com els de les pedres, no hi tenen cap interès, segurament amb raó.

ENVIAT PER: ECOTICIAS.COM / XARXA / AGÈNCIES, 2011.06.21

Així ho considera en el seu informe al Consell Estatal per al Patrimoni Natural, en què insisteix que encara que ambdós conceptes estan relacionats tots dos tenen el seu propi significat des del punt de vista tècnic com des del estrictament científic i subratllen que no es pot utilitzar un en substitució de l'altre. "No és molt encertat agrupar la geodiversitat com una part de la biodiversitat", sentencia el text.

A més, els geòlegs proposen substituir el terme de biodiversitat pel de patrimoni natural en els casos en què es faci referència també als aspectes relatius al patrimoni geològic ia la geodiversitat.  Més a ECOticias.com - ep

biodiversitat [de bio- i diversitat]
f ECOL 1 Conjunt de totes les formes vivents de la naturalesa entera, d'una regió geogràfica o d'un grup taxonòmic definit.
2 GEN Conjunt de totes les variants genètiques existents d'organismes, incloent-hi les creades i propagades artificialment a través de mutacions aparegudes o provocades en cultius de laboratori i introduïdes o combinades de maneres que no es trobaven en estat lliure.

A la viquipèdia: S'entén per biodiversitat o diversitat biològica la variabilitat d'organismes vius de qualsevol font, inclosos, entre altres coses, els ecosistemes terrestres i marins i altres ecosistemes aquàtics i els complexes ecològics dels que formen part; comprèn la diversitat dins de cada espècie, entre les espècies i dels ecosistemes. (Definició dels nivells de la biodiversitat segons la Convenció sobre la Diversitat Biològica - Río 1992). Més.

Geodiversitat no existeix ni al diccionari ni a la viquipèdia catalana, però a la wikipedia anglesa:

Geodiversity is the variety of earth materials, forms and processes that constitute and shape the Earth, either the whole or a specific part of it. Relevant materials include minerals, rocks, sediments,fossils, soils and water. Forms may comprise folds, faults, landforms and other expressions of morphology or relations between units of earth material. Any natural process that continues to act upon, maintain or modify either material or form (for example tectonics, sediment transport,pedogenesis) represents another aspect of geodiversity. However geodiversity is not normally defined to include the likes of landscaping, concrete or other significant human influence.

Anem-s-en i no us en enfoteu!

Ahir vaig titular la reflexió "Aixins, nantros solsament ens en enfotem dugues vegades". Fixeu-vos que vaig escriure "ens en enfotem" i no "ens n'enfotem" o "ens en fotem".

Normativament seria "ens en fotem". Però igual que passa amb enriure-se'n, hi ha una pronúncia col·loquial molt viva i expressiva que ha adjuntat el pronom a la base lèxica.

Però el que vull comentar és una altra cosa: en alguns llocs presumptament no apostrofem aquesta combinació "ens + en + vocal" o "us + en + vocal". Se n'ha parlat força però la meva impressió és diferent. Crec que sí que apostrofem (parlant, vull dir). La circumstància estranya rau en el primer pronom, ens o us.

Jo crec que diem "enze n'enfotem" o "uze n'enfoteu". És a dir, per algun motiu hem afegit una epèntesi vocal (una 'e' afegida) per a reforçar la sonoritat de la 's' final de ens i us.

He escrit enze i uze per a remarcar la sonoritat ja que normativament ense sonaria sorda (si no és que la considerem una excepció com enfonsar i endinsar). En tot cas, no es tracta pas d'escriure ni enze ni ense, solament de reflexionar sobre quin és el rerefons que dóna lloc a una pronúncia aparentment no apostrofada. 

La sonoritat de les 's' dels pronoms tenen un gran força distintiva, que s'esforça per fer-se present.

De fet, gràcies a aquesta sonoritat diferenciem:

Del normatiu "anem-nos-en" tota la vida n'hem dit "anem-s'en" però atenció; pronunciat sonor, és a dir, anèmzen, i per tant anem-z'en? anem-ze'n? 

Passa el mateix: la composició és anem + ens + en, amb un ens que reclama ser pronunciat enz. Una pronúncia sorda anèmsen equivaldria a  anem + se + en.

Del normatiu "anem a banyar-nos" tota la vida n'havíem dit "anem a banyanze", és a dir "anem a banya(r) + enz. En alguns dialectes que tampoc pronuncien la 'r' final dels infinitius (ni seguida de pronoms) han pogut reduir-ho a banya'ns, ensordint la 's' final. Però a altres se'ns fa estrany i el subsconscient lingüístic ens fa mantenir aquesta sonoritat a costa d'afegir-hi l'epèntesi: banya-nze.

Té difícil escriptura perquè es barreja un infinitiu sense 'r' i una 's' sonora anti normativa... L'important, en tot cas, és saber mantenir les pronúncies d'aquesta mena sense ensordir-les, cosa que està passant fruit de la denigració i arraconament que han tingut. L'altra cosa és com escriure-les per a emprar-les en argot o llenguatge realístic. En un còmic es podria ser plenament antinormatiu i remarcar la 'z': Anem-zen! Però la llengua ha de tenir la manera normativa d'escriure una pronúncia tan estesa. 

La manera de grafiar que aquesta 's' és sonora seria amb doble guionet: anem-s-en (on, per tant, sols hauríem reduït dues lletres de la normativa anem-nos-en.

Aixins, nantros solsament ens en enfotem dugues vegades

Fa uns mesos vam parlar d'un mot vulgar anglès, thusly, on s'havia afegit el "-ly" que serveix per a fer adverbis a un mot, thus, que ja ho era. Vam dir que era com si en català diguéssim aiximent per a dir així: Nantros ho diem aixins, and you thusly

Ara m'adono que en català tenim un mot vulgar que segueix el mateix patró: solsament.

A solsament hem afegit el '-ment' que serveix per a fer adverbis a un mot, 'sols', que ja és un adverbi. Podem dir 'sols' o 'solament' però no 'solsament'. I mira que solsament era un mot usat, i amb una s sonora ben maca!

En totes les llengües tenen els mots col·loquials. En català sembla que els proscrivim, fruit de la necessitat de normalitzar la llengua. De fet, la normalització també demana tenir un corpus de mots col·loquials i àdhuc inacceptables normativament, però que permeten tenir registres de carrer, ja sigui per a una obra literària realista, per a una pel·lícula, per a la ràdio desenfadada, o per als acudits...

Solsament, enfotre-se'n, dugues, o nantros, formen part d'aquest registre que no hem de deixar perdre en mans d'una estandarització necessària però que no ha d'aplicar-se en termes absoluts. I això sense parlar de les variants locals!

Els flamencs

[ca] Acompanyo en PDF un article molt interessant de Martí Dominguez sobre la etimologia de la Paraula "Flamenc".

Com que la paraula te exactament els mateixos significats en castellà, he pensat que, per una vegada, valia la pena perdre una mica de temps en traduir-la perque potser els no catalano parlants es perdrien alguns interessants matisos.

Flamencs i no tan Flamencs
Joan Coromines és rotund sobre l'etimologia de la paraula flamenc: "Gros ocell palmípede, rebé el nom per substantivació de l'adjectiu antic flamenc-ca, aplicat als colors encesos i vermellencs de la cara de les persones, amb a·llusió a la pell clara i rosadenca que es pren com a pròpia de la gent de Flandes, per contraposició a la de la gent del Migdia.... Més: http://www.collaboratio.net/mm/File/Psicolabis/Flamencs.ca.pdf

Joan @txinguetti 

--gràcies al Joan Batet per passar-nos aquest apunt---

_______________________________________________________________________ 

[es] Acompaño en PDF un artículo muy interesante de Martí Domínguez sobre la etimología de la palabra "Flamenco".

Como la palabra tiene exactamente los mismos significados en castellano, he pensado que, por una vez, merecía la pena perder un poco de tiempo para traducirla porque quizás los no "catalano-leyentes" se perderían algunos interesantes matices.

Flamencos y no tan Flamencos

Joan Coromines es rotundo sobre la etimología de la palabra flamenco: "Gordo pájaro palmípedo, recibió el nombre por sustantivacion del adjetivo antiguo flamenco-ca, aplicado a los colores encendidos y rojillos de la cara de las personas, con alusión a la piel clara y rosáceo que se toma como propia de la gente de Flandes, por contraposición a la de la gente del Mediodía. ...... Más: http://www.collaboratio.net/mm/File/Psicolabis/Flamencs.es.pdf

Joan @txinguetti

--gracias a Joan Batet por pasarnos este apunte y por su traducción---

Dugues xapates

Acabo d'anar a comprar dugues xapates al forn del costat. La noia que hi atenia, amb un deix llatinoamericà, era d'aquestes que no respecta mai la llengua del client.

Li he demanat dugues xapates. Tota la vida he dit dugues, almenys en el llenguatge col·loquial. Li ha costat d'entendre'm: ¿cuantas dice que quiere? A la tercera vegada he dit dugues, una me la talles i l'altra me la dónes sencera. Amb aquest aclariment ja ha pogut deduir el nombre de barres.

No tenia cap problema per entendre la llengua del país: potser sols era amb el dialectalisme! Però és que ella ja és una nova vilanovina, o en tot cas hi treballa!

Si tampoc m'hagués entès li hauria repetit en estàndard: dues. I potser li hauria aclarit que és que a Vilanova diem dugues! Molt serà que altres catalanoparlants li diguin dues (per estandarització) o potser que altres diguin un lamentable dos femení: dos xapates!

Però vaja, crec que la majoria encara diem dugues... És que a Vilanova (i suposo que a la Geltrú també) som molt antihiàtics.

L'Alcover-Moll ho dóna per dialectal, com jo sempre he cregut. I és que a VNG sempre ho hem dit així. Podeu veure-ho a l’edició electrònica consultable a través d’Internet del Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll.

Però en altres llocs es diu que és molt corrent la pronúncia antihiàtica «dugues» per dues, fenomen tolerable en la parla col·loquial (El servei d'aprenentatge de català de la UPF).

Ja comprendreu que això de l'antihiatiquisme no és cap ideologia revolucionària sinó una tendència a evitar el hiatus posant-hi algun so enmig, com que per dir teatre diu teiatre.

En fi, esperem que als cursos del Consorci els expliquin les varietats dialectals i també les pronúncies vulgars (sigui el dugues una cosa o l'altra), ja que altrament, una nova catalana que tingui el nivell C de català s'entestarà a defensar que "dugues xapates" solament pot voler dir "porta xapates" amb l'imperatiu del verb dur.

I ja que hem parlat de les xapates, sapiguem que prové de l'italià ciabatta. I la ciabatta no vol dir altra cosa que una sabatilla, i etimològicament és sabata. Sabata té origen incert: malgrat de ser un mot comú en la majoria de llengües romàniques i d'altres de no romàniques (eslaves, turc, àrab, persa), no s'hi veu relació etimològica entre elles. 

Seguint el joc de parentiu etimològic, a un Sabater el podríem rebatejar com a xapater, i a un Zapatero com a Ciapattero o Chapatero. O a un forner de xapates, bé li podríem dir "Chapatero a tus chapatas".

És un pa d'origen italià, de forma aplanada i rectangular, amb la crosta gruixuda i la molla fosca i molt alveolada, elaborat amb farina de blat, farina de sègol i farina o extracte de malt.

Ciabatta was first produced in Liguria, although at least one type of ciabatta can be found in nearly every region of Italy nowadays. Ciabatta in its modern form was developed in 1982 [1]. Since the late 1990s it has been popular across Europe, particularly in Spain, and in the United States, and is widely used as a sandwich bread. Ciabatta (Italian pronunciation: [tʃaˈba:ta], literally "carpet slipper") is an Italian white bread made with wheat flour and yeast. The loaf is somewhat elongated, broad and flattish. There are many variations of ciabatta. Read more: http://www.answers.com/topic/ciabatta-1#ixzz1QJZK6Tv0

Ja veieu que la seva 'b' l'hem transformada en 'p'. Suposo que com que en italià la fan oclusiva, ens deu sonar més a 'p' que a la nostra 'b' entre vocals.

El bou i el beef

Abans d'ahir parlàvem de l'anglès beef, paraula germana del català bou, totes dues procedents del bovis llatí. Curiosament el mot català acaba en 'u' i l'anglès en 'f'. De fet, és el mot francès el que va incorporar aquesta efa abans de passar-lo a l'anglès.

En català, algunes consonants finals van evolucionar cap a 'u semiconsonant. Aquest fet és singular de la nostra llengua i ens dóna un caràcter. Les terminacions de lleu, greu, o encara més canteu, veniu, esteses per tots els verbs, donen un tret característic al català, diferent de les llengües veïnes.

Si aquestes formes verbals o altres mots com palau provenen d'un grup consonàntic 'ts' (cantats, venits, palats...) en el cas de lleu o greu provenen d'una 'v' que ha quedat en posició final. És per això que mantenen la 'v' en els derivats en què aquesta posició queda interna.

Però en altes casos, quan una consonant sonora queda al final, en català el es fa és pronunciar-la sorda: cub (pronunciat cup), antropòleg... i en alguns casos històricament ja s'ha escrit amb la forma sorda: cantat/cantada. En mots nous també es manté: el led el fem let.

Ens pot semblar una obvietat però en altres llengües com l'anglesa saben fer la pronúncia sonora final, o en castellà -que no en saben- ho resolen altrament: Madrid passa a Madrith (o sigui la zeta castellana).

És curiós -i desconec l'explicació- que en el cas de la 'v' final, aquesta no hagués passat a la seva forma sorda, és a dir la 'f'. La regla catalana ha funcionat per a totes les altres: per a les oclusives (b, d, g), per a la  j o tj que passa a pronunciar-se 'tx' (goig, passeig) i per a la essa sonora (gas / gasos). Però no per a la 'v'. Lògicament tampoc ha funcionat per a les consonants que no tenen equivalent sorda l, ll, r, m, n, ny.

Si la regla hagués funcionat per a la 'v', avui tindríem bof, llef, gref, bref i nof, per bou, lleu, greu, breu i nou. S'assemblarien més a mots anglesos com beef o briefing i a francesos com nef.

Així nosaltres tenim bou mentre que en anglès tenen beef.

En canvi, compartim en anglès el nou / new. Possiblement aquest new els va arribar més directament del llatí sense passar pel francès, ja que aleshores tindrien nef. Sincerament, m'agraden més les terminacions en -u.

PD: ja es veu que nosaltres tenim correbous i que ells no podrien tenir correbeefs! En tot cas, ells tindrien correcows, pronunciat correcaus, que ja es veu que estarien condemnats a deixar-hi la pell. I és el que els beefs ja no poden córrer per més que els posin un embolat de les Terres de l'Ebre!

La dinastia que peta

Ahir parlàvem de les traques de xinos i avui direm que la cosa està que peta! Coets i festa per tot arreu.

Quan vam estudiar la història dels països veïns, em va sorprendre que, a França, la dinastia que peta -de fet es deia Capeta o, en rigor, Capet- hagués aconseguit aguantar tants anys sense fer el pet. Bé, en certa manera fins que els van guillotinar. Però una branca de la família encara disposen de trona. Vull dir que la cosa està que trona, però encara tenen el tron reial a les Espanyes.

La Dinastia Capet seguí la Dinastia Carolíngia i va governar el Regne de França des de l'any 987 fins el 1328. A partir d'aquella data, amb la interrupció de la Revolució Francesa, i fins el 1830 van regnar les branques menors de la Dinastia: Valois, Borbó. El nom de la Dinastia apareix gràcies al sobrenom del primer rei francès, Hug I de França o Hug Capet. Aquest sobrenom serà l'origen de la Dinastia Capet o Maison de France (Casal de França), una dinastia que regnarà ininterrompudament fins el 1792.

Ara faré políticoficció: imaginem que els Borbons espanyols morin sense descendència i que algun personatge reclami drets hereditaris simultàniament per a França i Espanya, i fruit de la crisi que vivim aconseguís el seu propòsit. Ara imaginem que unifiqués els dos regnes en un de sol. I tot seguit que proclamés la llengua francesa i el model administratiu francès com el vàlid per a tot el nou regne complet. Es podria sotmetre a referèndum democràtic i, com que els francesos són més, guanyarien. Aleshores les altres llengües com la castellana passarien a ser de domini familiar o amb un cert marge en àmbits locals, però els plens municipals, per exemple, s'haurien de celebrar en francès, com a llengua comuna del regne. Em pregunto si els castellans acceptarien democràticament la nova situació o es convertirien en uns fervorosos nacionalistes que reclamarien els seus drets de manera insolidària amb el conjunt de regne. M'apunto a la futura dinastia Capeta francohispànica! Almenys facilitaria que els castellans haguessin de reflexionar sobre què és democràtic i què no, què és el respecte a les nacions, i que implica sentir-se ciutadans de segona dins un estat.

Pigs, petxugues i una traca de xinos

Com que avui és la revetlla de Sant Joan, volia parlar de les traques de xinos. I com que aquest és un bloc psicodèlic se m'ha ocorregut fer-hi una aproximació a partir de les dualitats:

En anglès es dóna una interessant dualitat per a anomenar alguns animals de granja. Mentre que el nom de l'animal correspon a un lèxic d'arrel pròpia, fan servir una altra paraula, importada fa segles del francès, per a referir-se a l'animal cuinat.

Pig - pork
Cow - beef
Calf - veal
Chicken - poultry

La diferència no és estranya, i també podem observar-la en castellà quan anomenen diferent un 'pez' de un 'pescado', tot i que en anglès és curiós l'origen de la distinció que no és altre que la influència francesa en els costums gastronòmics.

També podem veure un cas similar en català. Tot i que sigui un barbarisme inacceptable, veiem com algunes persones fan servir amb tota naturalitat 'pit' mentre que quan es refereixen al que ha de ser cuinat (de l'aviram) s'hi refereixen com a 'petxuga'. Desconeixem les raons d'aquesta influència que segurament no té raons de prestigi gastronòmic...

Se'ns ocorre imaginar que pugui tenir altres ressorts psicològics més profunds. Sembla que en català, pit o cuixa tenen un ressò més marcadament sensual que els seus respectius mots en castellà. Per exemple, per a molts catalans dir muslo a la cuixa d'una noia ens sona a antropofàgia...

I fora de l'àmbit culinari, també trobem una dualitat comparable en termes lingüístics, i que podem observar en directe com s'està gestant: mentre que diem xinesos per a referir-nos a les persones habitants o procedents de la Xina, fem servir xino per a altres usos com ara una traca de xinos, barri xino, enredar com un xino... La forma estàndard -xinès- no funcionaria per a aquests altres usos, cosa que en el fons ja va bé perquè permet separar un mot respectuós envers les persones d'un altre adjectiu que, pel seu caràcter col·loquial, pot comportar altres connotacions, però que no tenen sentit ofensiu perquè ja estan deslligades del gentilici original.

Retornant a la dualitat anglesa, en aquest retall se n'explica l'origen:

When the Normans conquered England in 1066 (see Norman Conquest) they brought their Norman language with them. During the Anglo-Norman period which united insular and continental territories, the ruling class spoke Anglo-Norman, while the peasants spoke the English of the time. Anglo-Norman was the conduit for the introduction of French into England, aided by the circulation of Langue d'oïl literature from France. This led to many paired words of French and English origin. For example, beef is cognate with the modern French bœuf, meaning "cow"; veal with veau, meaning "calf"; pork with porc, meaning "pig"; and poultry with poulet, meaning "chicken". In this situation, the foodstuff has the Norman name, and the animal the Anglo-Saxon name, since it was the Norman rulers who ate meat (meat was an expensive commodity and could rarely be afforded by the Anglo-Saxons), and the Anglo-Saxons who farmed the animals.

Pork de pig

En inglés se da una interesante dualidad para nombrar algunos animales de granja. Mientras que el nombre del animal corresponde a un léxico de raíz propia, usan otra palabra, importada hace siglos del francés, para referirse al animal cocinado. 

Pig - pork 

Cow - beef 

Calf - veal 

Chicken - Poultry 

La diferencia no es extraña, y también podemos observarla en castellano cuando llaman diferente un 'pez' de un 'pescado', aunque en inglés es curioso el origen de la distinción que no es otro que la influencia francesa en las costumbres gastronómicas. También podemos ver un caso similar en catalán. Aunque sea un barbarismo inaceptable, vemos como algunas personas usan con toda naturalidad 'pit' mientras que cuando se refieren a lo que debe ser cocinado (de las aves) se refieren como 'petxuga'. Desconocemos las razones de esta influencia que seguramente no tiene razones de prestigio gastronómico... Volviendo a la dualidad inglesa, en este recorte se explica el origen:

When the Normans conquered England in 1066 (see Norman Conquest) they brought theirNorman language with them. During the Anglo-Norman period which united insular and continental territories, the ruling class spoke Anglo-Norman, while the peasants spoke the English of the time. Anglo-Norman was the conduit for the introduction of French into England, aided by the circulation of Langue d'oïl literature from France. This led to many paired words of French and English origin. For example, beef is cognate with the modern French bœuf, meaning "cow"; veal with veau, meaning "calf"; pork with porc, meaning "pig"; and poultry with poulet, meaning "chicken". In this situation, the foodstuff has the Norman name, and the animal the Anglo-Saxon name, since it was the Norman rulers who ate meat (meat was an expensive commodity and could rarely be afforded by the Anglo-Saxons), and the Anglo-Saxons who farmed the animals.

Una estona de suec?

Si algú sap parlar suec o danès, observarà que per dir estona ho fan amb una paraula que hi guarda una certa similitud: stund.

Doncs, de casualitat res. Causalitat, sí!

La nostra estona i la seva stund provenen del mot germànic stundo. Però aquesta arrel no ha passat a l'anglès, que en diuen while. En canvi stone, que hi té una certa similitud, vol dir pedra i no hi té res a veure.

A tot estirar, podem passar la stund tirant stones, i si esberlem el cap d'algú ja ens farem el suec!

El rerepaís o la perifèria

Llegeixo en un document argentí "decidir sobre la expansión de la organización hacia el interior del país". Com que parlen des de la capital, Buenos Aires, que es troba al litoral, és comprensible que facin servir aquesta expressió de l'interior del país.

Pel mateix motiu, a l'Estat espanyol, on la capital es troba al centre, segurament també deu ser normal que es refereixin a la resta com la perifèria.

A Catalunya, en canvi, es fa servir una altra tipus d'expressió, el rerepaís, equivalent a l'alemany hinterland. Que fem servir rerepaís amb caràcter preferent no deixa de banda l'ús d'interior.

Respecte al territori espanyol també es fa servir l'expressió "a províncies", en un ús que sembla excloure que la capital també forma part d'una província. Anàlogament també es fa servir a Catalunya l'expressió "a comarques", que també exclou la zona metropolitana.

Hem manifestat una certa normalitat per les expressions, però anem a analitzar què tenen al darrere. Referir-se a la part del territori com a interior implica una dificultat de penetració, una situació més oculta. En el cas de zones mal comunicades, salvatges, muntanyenques, aquest sentit d'interior seria una descripció correcta, però seria curiosa i un pèl anòmala usada per a zones que no tinguin aquestes característiques. En tot cas, es podria fer servir interior com a oposició a la zona litoral, cosa que seria molt correcta si s'entén en aquest sentit.

Respecte a la perifèria, és evident la connotació negativa que té, d'allunyament del centre. Malgrat que el concepte és estrictament geogràfic és evident que pren un sentit més polític que altra cosa, ja sigui usat per uns com a queixa o per altres com a mostra de superioritat.

Fa la impressió que el rerepaís té un sentit més positiu. El país és un conjunt, el qual té una part que dóna la cara davant el món mentre que hi ha una part que empeny des de darrere. Dir rerepaís no és dir atorgar menys importància sinó menys notorietat; però en canvi és el territori que està darrere, i no en el sentit d'endarrerit sinó en el sentit d'estirar del carro des del darrere. La trobo una expressió afortunada. En castellà crec que no ho diuen pas, i potser millor perquè seria traspaís, massa semblant a traspiés!

Quan els catalans ens hem volgut definir en relació a l'Estat espanyol hem fet servir precisament el concepte de 'motor d'Espanya', més industrial però també cultural. De fet, contindria aquest sentit de Catalunya com el rerepaís dels espanyols (que en un sentit religiós descriu el Virolai: "dels espanyols [sempre sereu] estrella d'Orient").

Dir "a províncies" o "a comarques" em sembla que denota el sentit de superioritat / inferioritat, tot i que sovint també és usat des de comarques amb la intenció de fer-se valdre!

Madrid és la capital perquè es troba al centre

Una darrera reflexió. Recordo que a primària (EGB) em van dir que "Madrid es la capital de España porque está en el centro". Jo era molt petit però per algun motiu atàvic em va quedar gravat a la memòria. A la memòria o la mamòria... perquè n'hem mamat molts d'aquests arguments!

A banda de la falsedat d'aquests arguments que es feien servir, avui ja també existeixen indicis de per quin motiu la capital dels espanyols és aquesta i no Toledo, com havia estat per als castellans fins fa pocs segles. La raó és que hi havia massa influència catalana a la Cort de Toledo i calia fer neteja.

Us proposo aquest article de Pep Mayolas a l'Institut de Nova Història:

Per què Madrid és la capital d'Espanya?

Per què el canvi de Toledo per Madrid? No era una ciutat prou castellana, Toledo? No hi havia ja l'estructura del govern? No funcionava com a capital? En Pep Mayolas respon, definitavament, aquests interrogants.

Gravat d'Anton van Wyngaerde. Alcàsser de Madrid, cap al 1555

Tot acollint amb regularitat la cort de l'emperadriu Isabel, esposa de Carles V, i competint amb l'arquebisbat de Tarragona com a seu metropolitana de la península, la ciutat de Toledo era considerada la capital de Castella durant bona part de l'Edat Mitjana i la primera meitat del segle XVI. Toledo, però, tenia encara massa influència catalana per al gust dels castellanitzadors d'Espanya. Felip II és qui s'inventa Madrid, que fins aleshores tenia un alcàsser, algun palau, un convent... i la logística que calia per acompanyar-los (uns 5.000 habitants, diuen, al primer terç del segle XVI. Però a saber si fins i tot això no és mentida, també). I quan s'hi instal·la la cort, s'omple de soldats, de prostitutes i de funcionaris reials, que en aquella època també eren nobles. Els corifeus catalans del rei es castellanitzen i fugen de la influència dels seus rivals catalans, que també pugnen per aconseguir el favor reial en exclusiva. Es tracta d'aconseguir que el rei tingui un poder omnímode sobre els seus vassalls, però ha de ser lluny de la Corona Catalana, on hi ha des del segle XIV un sistema jurídic i constitucional "pervers" que fa que els ciutadans -no cal ni que siguin nobles, ni tan sols rics- puguin reclamar si es cometen irregularitats o abusos. Les lleis protegeixen els ciutadans, el comerç, els tractes justos... i també protegeixen el poble de certs abusos reials i nobiliaris. I un mercader que fa fortuna pot esdevenir ciutadà honrat. I si segueix fent tanta fortuna que pot ajudar la Corona amb préstecs o favors derivats de la seva activitat, pot ser nomenat cavaller i així entra en la nobilitat. I si ja és noble, té dret a fortificar la casa i té dret a escut d'armes, i pot intervenir en política municipal i parlamentària -abans, sent ciutadà, també podia ser escollit i representar el seu braç al parlament-. És sabut que mercaders genovesos, florentins i venecians, competidors directes dels catalans, s'establien a Barcelona perquè se sentien més emparats per les lleis i veien més possibilitats de fer prosperar els seus negocis gràcies a aquesta protecció de la qual, sembla, no gaudien a casa seva.



Toledo, l'any 1563. Gravat de Wyngaerden.

Tot això no és concebible des del punt de vista absolutista, que és cap on van les tendències a partir de la formació de l'imperi espanyol. Per això, els mateixos catalans que van promoure un Trastàmara al tron al Compromís de Casp, volen ser els amos del corral i consideren que el poder s'ha de ventilar estrictament al corral del rei. I després de cent quaranta anys de provatures i veure que encara no és possible desfer-se del llast de les lleis catalanes, convenen d'instal·lar definitivament la cort en un territori on l'absolutisme i l'autoritat reial funcionen des de fa segles. Toledo està massa contaminat de catalans, encara (la influència es deixa sentir a tot indret de la península que tingui un mínim d'interès comercial per a la nostra nació). I s'escull Madrid perquè és fer foc nou, i per l'equidistància que ha d'alimentar-se igual de Lisboa que de Barcelona, fins a xuclar la sang de totes dues capitals de nació i fer-se gran. El projecte era aquest. Portugal se'n va poder escapar amb l'ajut d'Anglaterra, el 1640, després de viure seixanta anys sota tres Felips castellans. La resta de la història ja la sabem.

Quin fruit sec va infinitament car?

I és que el problema dels fruits secs és l'anar cars.
Ara, hem de dir que l'anar car pot ser un problema, però és molt bo!
Perquè si va car, en infinitiu és anar car, és a dir l'anacard.

Prové del baix llatí anacardus, deformació del grec onocárdion (espècie de card), i vol dir tant l'arbre (Anacardium occidentale, molt conreat en els països càlids pel seu fruit i la seva fusta), com el peduncle carnós comestible, com el fruit comestible, com un producte químic industrial exsudat de l'escorça de l'anacard.

Per cert, seria bo fer notar la darrera consonant, la -d, que no és muda, i pronunciar a-na-card. Ni "anacar" ni "Anna, cardo", que també se sent força.

Segon per cert: una festa o celebració on es mengen molts fruits secs d'aquests, es podria qualificar d'anacardada? Els convidats se me'n fotrien!

Parlar a la biblioteca i parlar a la taverna

Tant en català com en anglès o francès sabem que la 's' entre vocals es pronuncia sonora mentre que quan està al costat d'una consonant o a l'inici de mot es pronuncia sorda. És fàcil: casa sona caza i busy sona bizi, mentre que les 's' de sol, sun, nansa, answer sonen sordes.

Per representar el so sord entre vocals, es fa servir la doble essa (ss). És lògic que la repetició de la consonant impliqui ensordiment perquè l'ensordiment suposa una ruptura més gran de la continuïtat fònica. Fixeu-vos: les vocals són per definició sonores. Per tant, si la consonant que hi posem entremig manté la sonoritat la ruptura és més suau que si hi posem una sorda, que ens obliga a deixar d'emetre sonoritat durant el breu moment d'articular la consonant que separa les vocals.

Pot semblar complicat per als que no heu jugat mai a observar-vos a vosaltres mateixos com fabriqueu els sons... Però ho entendreu de seguida amb dos exemples, el parlar de biblioteca i el parlar de taverna.

El parlar de biblioteca: quan parlem en una biblioteca ho fem sense sonoritat, parlem sord. Ho mostrarem sonorament amb un vídeo: La portaveu parlamentària d'ICV, Dolors Camats, ha participat en un debat a Els Matins de TV3 malgrat que una forta afonia gairebé no la deixava articular paraula. Aquest vídeo ens serveix per a mostrar com es parla en una biblioteca, com es parla quan s'està afònic, és a dir, sense sonoritat.

El parlar de taverna: quan intentem parlar amb després d'haver begut més del compte es poden observar diferents símptomes en la parla. Podríem parlar d'incoherència, repeticions, però també fonèticament: ens costa interrompre la sonoritat per a articular una consonant sorda entre vocal i vocal. Així, és possible que si esteu en estat etílic, per dir "vull anar a caçar" no pugueu articular altra cosa que "vull anar a casar". [ep, si algú troba un vídeo d'algú parlant begut, que me'l passi, sisplau]

To be continued...

Talibanisme lingüístic

Hi ha gent que truquen per telèfon i diuen: És taliban? 

De fet, volen dir una altra cosa: Que hi ha l'Ivan?

Però un excés d'exposició al castellà sense filtres de protecció els ha afectat irremissiblement la parla. 

Com podeu imaginar, allò que pensen és Està l'Ivan? Pur (es)talibanisme!

El problema és la distribució diferent del ser / estar en català i castellà, i en aquest cas, el verb haver que fem servir en català: que hi ha tal persona?

A banda, en català ens agrada fer aquesta mena de preguntes amb el 'que' al davant introduint la pregunta

D'altra banda, per ultracorrecció, alguns diuen l'Ivà. Però en català és Ivan, com Joan. No diem pas Joà!

Teclat català

Aprofitant que he publicat una reflexió sobre teclats a Responsabilitat Global (Logitech comercialitza un teclat on hi falten lletres), aporto a Psicolabis unes notes tècniques sobre el teclat català:

Teclat català

La majoria d'Estats tenen un teclat fet a la mida de la seva llengua oficial. Per exemple un teclat anglès és diferent d'un teclat txec, per no dir d'un teclat japonès. Si bé la majoria de les tecles són iguals hi ha petits canvis, lletres que només existeixen un una llengua (com la ñ al castellà), accents...

Els catalanoparlants no tenen pas un teclat oficial i amb prou suport fet expressament pel català sinó que s'utilitzen els teclats emprats pels governs estatals de cada territori o els de les empreses informàtiques mateixes: a Catalunya, País Valencià, Balears i la Franja de Ponent s'acostuma a utilitzar el teclat espanyol; a la Catalunya Nord el teclat francès; i a l'Alguer el teclat italià.

Amb el teclat espanyol és relativament fàcil d'escriure en català, aleshores que en un teclat francès s'han d'utilitzar llargues combinacions de tecles per escriure alguns caràcters catalans.

El teclat panibèric^[1] mira de resoldre aquest problema, per això s'ha construït de manera que es pugui fer servir còmodament per a escriure en tots els idiomes de la península ibèrica (asturià, basc, castellà, català, gallec, portuguès, etcètera).

Distribuciones de teclado para Windows: panibérico

Esta distribución de teclado está diseñada de manera tal que sea cómodo escribir en cualquiera de los idiomas peninsulares (aragonés, aranés, asturiano, castellano, catalán, extremeño, gallego, leonés, mirandés, portugués y vasco); además, procura que los caracteres usados habitualmente por programadores sean razonablemente fáciles de tipear (y que estén todos...).

Se pretende reemplazar a las distribuciones "español" y "variación del español" que vienen en Windows. En la opinión del autor, éstas fueron construidas pensando principalmente en el idioma castellano, con algunas concesiones para el catalán (facilitando, pero no optimizando, el uso del teclado en dicho idioma), y sin tomar en cuenta otros idiomas ni las necesidades de los programadores, dificultando el tipeo de algunos caracteres como ^ y `, e incluso omitiendo otros como ~.

Esta distribución de teclado también puede ser usada para escribir en otros idiomas europeos, aunque no es tan completa como la distribución de teclado latinoamericano extendido y es menos cómoda para estos efectos: a diferencia de ésta última, en que se procura balancear las necesidades de un teclado panibérico y uno paneuropeo, en esta distribución los requerimientos de lo primero siempre tienen mayor importancia que lo segundo (por ejemplo, en dicho teclado los caracteres Ḥ y Ḷ [usados en asturiano] deben ser tipeados mediante combinaciones de teclas muertas [AltGr‑punto+H y AltGr‑punto+L]; aquí, tienen combinaciones directas propias [AltGr‑H y AltGr‑L], desplazando éste último al caracter £).

Distribución.

El teclado panibérico tiene la siguiente distribución:

Observaciones

• La ce con cedilla (Ç/ç) está a la izquierda de la tecla Z. Si se usa esta distribución en un teclado de 101 ó 104 teclas (como los que se utilizan en Estados Unidos), podrá recurrirse a AltGr‑C yAltGr‑c para sortear la ausencia de la centésimo segunda/quinta tecla.
  Por lo mismo, el caracter ¤ también puede ser obtenido mediante las combinaciones AltGr‑4+4 y AltGr‑4+espacio.
• Hay dos formas distintas de escribir la L geminada:
  
  1. Mediante la secuencia de dos caracteres L· (letra ele seguida de punt volat).
  2. Mediante la secuencia de un solo caracter Ŀ (obtenido con la combinación AltGr‑·).
  Las recomendaciones en catalán dicen que debe preferirse la primera forma; esto es, entre otros motivos, porque el punt volat debe ser reemplazado por un guión si se corta la palabra al final de una línea: por ejemplo, la frase "Jaume va col·locar la seva col·lecció de roques paral·lela al col·legi.", formateada a 17 caracteres por línea, se escribe así:
  

  Jaume va col-
      locar la seva col-
      lecció de roques
      paral·lela al col-
      legi.

  Como es obvio, esto no puede hacerse correctamente usando los caracteres Ŀ/ŀ. Se decidió incluirlos de todas maneras para facilitar el manejo y corrección de textos que los usen. En general, debería considerarse a estos dos solamente como caracteres para mantener la compatibilidad con el antiguo estándar ISO/IEC 6937.
• Las combinaciones AltGr‑J/AltGr‑j y AltGr‑K/AltGr‑k entregan, respectivamente, los caracteres Æ/æ y Œ/œ, usados en francés (y otros idiomas). Se incluyen, a pesar de no ser parte de ningún idioma peninsular, para beneficio de los catalanohablantes de Catalunya Nord, que necesitan poder escribir en francés con la misma comodidad que en catalán.

"Democracia real ya"? Però voleu dir real o reial?

L'adjectiu real, vinculat amb realitat, i l'adjectiu reial, vinculat amb rei o reialesa, en castellà es confonen amb un de sol, real. Afirmar que un somni és real, en castellà, no et permetrà saber si s'ha materialitzat (real) o si ha estat engendrat en el magí d'un reietó (reial).

Per això, seria bo que els que propugnen en castellà la "democracia real" aclareixin si pretenen l'aprofundiment democràtic o bé volen una democràcia reial, cosa que encara es podria interpretar en un doble sentit.

La democràcia reial podria ser que l'aprofundiment democràtic també arribi a les més altes instàncies i es pugui votar sobre el manteniment de la reialesa. Però la democràcia reial també es podria entendre com un tipus de democràcia, la tutelada per un monarca amb més atributs que els que li confereix l'actual Constitució.

Fixeu-vos si n'és de polivalent o de polisèmica la llengua. Mentrestant no progressem cap a més cotes de llibertat, democràcia i dret a decidir, us proposo que implantem el moviment de la domocràcia real ara! És a dir, en l'àmbit domèstic vull seguir manant jo, i que ni la política ni els veïns ni els indignats s'hi fiquin, i això vol dir fer que vulgui a casa meva i, per extensió, poder passejar obertament per les places i carrers, i anar al casino, anar al Parlament, o anar a cagar a la via!

I tu com el fas volar, vaciŀlant, vacil·lant o vacil.lant?

Ja que ahir parlàvem del xarel 10... avui parlarem de l'ela geminada com déu mana!

En català tenim el dígraf l·l per a escriure la l geminada, és a dir, dues eles seguides. Si no hi poséssim el punt volat no sonarien com dues eles sinó com una ela palatal. Transcric unes notes de la viquipèdia:

La ela geminada amb punt volat al mig (l·l) és un «grup de lletres modificat» del català que representa el so de la ela doble (en realitat, dos sons: [ɫɫ] o [ɫː]), pronunciat en dues síl·labes diferents. També es fa servir a l'aragonès belsetan.

L'ús del punt volat té com a finalitat diferenciar aquest grup de lletres respecte del dígraf ll, que representa el so lateral palatal. El seu ús es veu sobretot en aquelles paraules provinents del llatí que tenien el dígraf ll. En català, el so que representa no és exclusiu d'aquest dígraf sinó que, per exemple, també es troba en el dígraf tl en paraules com atleta.

La pronunciació del dígraf s'ha relaxat molt i s'han castellanitzat les paraules en què es feia servir tret del català balear, on és fort i característic, i on s'anomena parlar bleda el fet de deixar de pronunciar-lo. 

De fet, la l·l procura reflectir un deix etimològic. I això és el que la fa interessant, ja que ens acosta més a les altres llengües romàniques o a d'altres com l'anglès que estan carregades de mots d'origen llatí:

En català antic s'utilitzava el símbol ll pel so de ela geminada, igual que en llatí. Posteriorment es va introduir el so palatal representat amb el mateix símbol. Per tal de distingir la duplicitat de sons, en la llengua moderna es va intercalar un guionet. Però aquesta solució l'assimilava a un mot compost i es va estendre el costum d'escriure una l simple. L'Institut d'Estudis Catalans va decidir restablir la l doble etimològica, adoptant provisionalment el guionet en tant no es convingués de representar el so palatal per algun altre signe. Finalment es va decidir no introduir noves convencions ortogràfiques i en les Normes Ortogràfiques publicades el 1913 es va substituir el guionet per un punt volat, propugnat per Pompeu Fabra i mossèn Antoni M. Alcover.

Col·laboració és collaboration, la mateix correlació que trobem en mots anglesos com cellulose, metallic, null, oscillate, pallid, parallel... I ens pot permetre intuir com escriure previsiblement mots que desconeixem com novella (que és una novel·la curta). Evidentment podem trobar excepcions. Per exemple pale (pàl·lid) du una sola 'l' malgrat que prové del llatí pallidus. Possiblement el fet de tenir la paraula pale (pal) procedent aquesta de palus pugui haver portat a escriure-les igual. En tot cas les excepcions que pugui haver-hi són poques.

Solució gràfica (extret de la viquipèdia)

No existeix cap especificació tipogràfica de la ela geminada, tret de que s'ha d'escriure amb un punt volat. Segons Pompeu Fabra «les dues l que representen una l doble han d'anar ben juntes, gairebé tant com les dues l que componen la ll». Fabra propugnava l'ús d'una sola peça tipogràfica per compondre els tres signes ja que fent-ho amb tres peces la distància entre les dues l resulta massa gran. En la dècada del 1920 ja s'incloïa la ela geminada d'una sola peça en les matrius tipogràfiques.

En la dècada del 1980 va aparèixer en les màquines d'escriure elèctriques la ela geminada escapçada, una ela amb un punt volat, per compondre la ela geminada amb dos caràcters. El 1991, el consorci Unicode va homologar la ela escapçada, anomenada Ldot (Latin capital letter L with middle dot) i ldot (Latin small letter l with middle dot), amb els codis U+013F i U+0140 (en HTML Ŀ i ŀ): Ŀ, ŀ.

A pesar que el 1985 es va homologar el teclat amb la inclusió de la ela escapçada per poder compondre la ela geminada amb dues pulsacions, es va derogar el 1993 per homologació amb les normatives europees.

Males solucions gràfiques


La pitjor de les solucions gràfiques és la de la foto, que pertany a una escola de la Rambla Principal de Vilanova i la Geltrú.

És una mala solució formal perquè el punt no és volat. I és una mala solució estètica, perquè sembla que siguin dues paraules.

De fet, és ben senzill, un foraster ha de veure paral·lel i comprendre que es correspon a un mot internacional, parallel en la seva forma anglesa. Si un estranger veu paral . lel, em sembla que lluny d'afavorir-li la comprensió encara pensarà que es tracta de dues paraules separades per un punt. Trist final d'una duplicació de la ela concebuda per a fer-nos més internacionals!

I a internet?

Per exemple, a l'hora d'escriure una paraula amb l·l dins una URL, la solució simplificada que algunes persones li donen és amb una 'l' simple enlloc de la preferible 'll' sense el punt volat però mantenint la doble ela que es fa en la majoria de llengües:

Així ho fan per exemple el Col·lectiu rets. Respostes a les empreses transnacionals: http://collectiurets.wordpress.com/. I en canvi, ho fan malament al Casal del Raval: https://segur.casaldelraval.org/colaboradorTPV.html.

Un exemple ben fet correspon a una empresa, un cas d'ela geminada en una marca, molt interessant i intel·ligent ja que si es diguessin Vulladi hom pronunciaria una palatal i no una geminada que és el que correspon a aquest nom producte de la fusió de VULcanizados LADI.

En el seu cas, aquesta empresa d'Elx, també han fet bé el domini a internet: www.vulladi.com. Enhorabona a Vulcanizados Ladi, SL.

En altres llengües

Ja sabem el problema que va tenir la Campos per a llegir el xarel·lo esdevingut "xarel 10". Però a la Wikipedia en altres llengües no tenen problema a l'escriure l'ela geminada: l'anglès, l'espanyol i l'alemany escriuen xarel·lo. Al francès escriu xarel-lo, amb ratlleta, però en alguna cosa s'ha de notar la grandeur.

Posem els punts a les geminades!

L'expressió posar els punts a les is, ha de tenir en català una altra variant com és posar els punts a les geminades. Si hem de puntualitzar bé alguna qüestió, tant se val si puntuem bé les is com les eles geminades, sí o sí?

La l.l asturiana!

Per cert, en asturià també fan servir el dígraf l.l, i en aquest cas sí que el represento amb el punt baix perquè és com ells el fan servir. En diuen che vaqueira i no equival a una l geminada sinó que serveix per a representar uns altres sons de caràcter dialectal i que sembla que són únics respecte a altres llengües de la península ibèrica:

N'asturianu, úsense dos (el dígrafu Ḷḷ; minúscula: ḷḷ) pa representar dalgunos soníos dialeutales del oeste cola Ll ó ll estándar que representa'l fonema llateral palatal (AFI) /ʎ/), casi toos con caráuter africáu, que constituyen soníos únicos nel conxuntu de llingües de la Península ibérica, comunmente denominaes che vaqueira. Poles dificultaes d'usar esti grafema en textos dixitales úsase'l símbolu non-diacríticu l.l (mayúscula: L.l). 

Per tant, entenc que pot arribar a presentar-se fins i tot a inici de paraula, com ara l.lamar per ḷḷamar. Crec que -amb tot respecte- els podríem proposar que també facin servir el punt volat. Llàstima que no conec ningú a qui l·lamar per telèfon!

Sobregeminar

Entrem en #mode psicodèlic! La creativitat lingüística també la podem deixar anar amb una sobregeminació. Les geminacions, ja siguin l·l, nn, mm... el que fan és tancar la síl·laba anterior. Una sobregeminació té com a resultat un parlar tensionat, com feia el Dalí.

Horitzontalitat versus verticalitat

I per acabar... què passa quan el text té una disposició vertical?

A                    A                    A                    A

L                     L.                   L·                   Ŀ

·                       L                    L                    L

L                      E                   E                    E

E          o          L         o         L         o         L

L                      U                   U                   U

U                      I                     I                     I

I                       A                   A                   A

A

Entre aquestes solucions, és habitual que es triï la primera, com veiem a la fotografia. No és una bona solució, tot i que potser la segona és estèticament encara pitjor. La quarta és sens dubte l'òptima.

Raïm de la varietat xarel 10

"Es un vino hecho con uva Xarel 10"

M. Teresa Campos, en llegir la paraula xarel·lo al Tele-prompter va mostrar que desconeix què és una "l" geminada. 

El nom xarel·10 va ser dit per primera vegada per Maria Teresa Campos (1997) i recollit per Malalts de Tele de TV3:


Fins i tot hi ha un bloc que se'n diu: http://xarel-10.blogspot.com/

Un mestre fa una reflexió sobre educació i multilingüisme al seu bloc:

El xarel 10 i una dolça utopia

Us en recordeu de la Campos i el seu famós xarel 10? i què me’n dieu dels problemes dels comentaristes espanyols per pronunciar Cesc? quin riure, eh? Però, tu ja saps comptar fins a deu en èuscar? saps els dies de la setmana en gallec? sabries dir quatre cosetes en aranès?

Us imagineu viure en un estat plurinacional i plurilingüe? Bé, en teoria, molt en teoria el Regne d’Espanya ho és, oi? Però de quina manera es coneixen els ciutadans de les diferents nacions que el componen? [llegir-ne més]

Et veig molt esparverat!

Esparverar és un verb excepcional per la seva capacitat de descriure una situació de gran por. Es refereix a la gran por causada per la imminència d'un perill.

El que a molts parlants els pot passar desapercebut és que el verb prové directament del nom d'una au, l'esparver. I és que la presència de l'esparver esvera i esfereeix els rosegadors, l'aviram o altres aus. 

I el significat, lògicament, s'ha anat ampliant, per exemple a la por del bestiar davant la presència del llop. I també aplicat a les persones i sense que la por vingui causar per cap esparver, sinó per una de les moltes causes que ens provoquen estrès. 

Ni en anglès ni en castellà fan aquesta metàfora. Però mentre que de l'esparver en castellà en diuen d'una forma molt diferent, gabilán, en anglès se'n diu d'una forma que ens hauria de resultar familiar: sparrow (spăr'ō). 

Esparver i sparrow comparteixen la mateixa arrel, el germànic sparwâri, l'ancestre comú del nom d'au, que en català hem convingut a considerar que és apte per a expressar la por en moviment!

Per cert que en català també hem fet el mateix procés amb una altra au, de la qual parlàvem fa ben poc: l'astor, que es deixa ben astorats, i en aquest cas sí: astonished! 

Hola, parents! Hola, marents!

Comentàvem a noves paraules algunes novetats terminològiques que podien ser d'interès per als lectors de Responsabilitat Global.

Una d'aquestes era família monoparental femenina, en comptes de la forma inadequada família monomarental. Ja vaig indicar que aquest mot podia generar polèmica entre els abanderats del llenguatge sense sexismes i que puguin veure-hi un indici en aquest cas. Ja m'ho han fet saber...

Però l'Ignasi em fa notar que aquesta disquisició no té cap sentit perquè parent lògicament no prové de pare sinó de parir. I, per tant, també és el cas de parental o parentiu. Al web del Termcat ho expliquen amb detall. Per cert que fa pocs dies que parlàvem d'una altra mala interpretació sobre el llenguatge, en referència al topònim Matamoros.

Parent (el mot llatí parens,-ntis) volia dir el pare o la mare indistintament, sobretot en plural conjuntament (parents). Però després va passar a designar els familiars (els parents actuals). Hem de fer notar, per tant, que en anglès han estat més fidels al sentit original. En anglès fan servir el mot relatives per als nostres parents.

Ara, si algú vol cercar indicis de masclisme en el llenguatge possiblement no pararíem. Fixeu-vos-hi: el verb llatí parere tenia dos significats: procurar i parir. Però alguns autors creuen que el sentit lèxic primigeni era el de procurar, i que el sentit de parir (segons la intepretació d'Ernout-Meillet) hauria estat posterior a través de la idea de «procurar un infant a l'home».

Sigui com sigui, fixeu-vos en les estranyes connexions: comprar ve de comparar (que hi està relacionat) i en anglès la compra és procurement, procurar-se les coses...

Per cert, aquesta arrel 'par' és la mateixa que està present a ovípar, vivípar... Encara algú voldrà dir-ne ovímar i vivímar! I si comparar també hi està relacionat, doncs apa: commarar. I esclar, si tenim parents, doncs marents!

parent -a: Persona que és de la mateixa família que una altra per consanguinitat o afinitat.
Etimologia: del ll. parens, -ntis 'el pare o la mare', participi pres. de parĕre 'parir, engendrar', aplicat inicialment al pare i la mare indistintament, sobretot en pl., conjuntament, passà després a designar els familiars

parent: (pâr'ənt, păr'-): One who begets, gives birth to, or nurtures and raises a child; a father or mother.
An ancestor; a progenitor. // An organism that produces or generates offspring.
Etimologia: Middle English, from Old French, from Latin parēns, parent-, from past active participle of parere, to give birth.

¡Hola, parientes! ¡Hola, marientes!

Comentábamos en nuevas palabras algunas novedades terminológicas que podían ser de interés para los lectores de Responsabilitat Global.

Una de estas era familia monoparental femenina, en vez de la forma inadecuada familia monomarental. Ya indiqué que esta palabra podía generar polémica entre los abanderados del lenguaje sin sexismos y que puedan ver un indicio en este caso. Ya me lo han hecho saber...

Pero Ignasi me hace notar que esta disquisición no tiene ningún sentido porque pariente lógicamente no proviene de padre sino de parir. Y, por tanto, también es el caso de parental o parentesco. En la web del Termcat lo explican con detalle. Por cierto que hace pocos días que hablábamos de otra mala interpretación sobre el lenguaje, en referencia al topónimo Matamoros.

Pariente (la palabra latina parens,-ntis) quería decir el padre o la madre indistintamente, sobre todo en plural conjuntamente (parientes). Pero luego pasó a designar a los familiares (los parientes actuales). Debemos hacer notar, por tanto, que en inglés han sido más fieles al sentido original. En inglés utilizan la palabra relatives para los parientes.

Ahora bien, si alguien quiere buscar indicios de machismo en el lenguaje posiblemente no pararíamos. Fijaos: el verbo latino parere tenía dos significados: procurar y parir. Pero algunos autores creen que el sentido léxico primigenio era el de procurar, y que el sentido de parir (según la interpretación de Erno-Meillet) habría sido posterior a través de la idea de «procurar un niño al hombre».

Sea como sea, fijaos en las extrañas conexiones: comprar viene de comparar (que está relacionado) y en inglés la compra es procurement, procurarse las cosas...

Por cierto, esta raíz 'par' es la misma que está presente en ovíparo , vivíparo ... ¡Todavía alguien querrá decir ovímaro y vivímaro! Y claro, si tenemos parientes, pues marientes!

pariente-a : Persona que es de la misma familia que otra por consanguinidad o afinidad.
Etimología: del Il. parens,-ntis 'el padre o la madre', part. pres. de parere 'parir, engendrar', aplicado inicialmente al padre y la madre indistintamente, sobre todo en pl., conjuntamente, pasó luego a designar a los familiares

parent: (pâr'ənt, păr'-): One who begets, gives birth to, or nurtures and raises a child; a father or mother.
An ancestor; a progenitor. // An organism that produces or generates offspring.
Etimologia: Middle English, from Old French, from Latin parēns, parent-, from past active participle of parere, to give birth.