Abans d'ahir parlàvem de l'anglès beef, paraula germana del català bou, totes dues procedents del bovis llatí. Curiosament el mot català acaba en 'u' i l'anglès en 'f'. De fet, és el mot francès el que va incorporar aquesta efa abans de passar-lo a l'anglès.
En català, algunes consonants finals van evolucionar cap a 'u semiconsonant. Aquest fet és singular de la nostra llengua i ens dóna un caràcter. Les terminacions de lleu, greu, o encara més canteu, veniu, esteses per tots els verbs, donen un tret característic al català, diferent de les llengües veïnes.
Si aquestes formes verbals o altres mots com palau provenen d'un grup consonàntic 'ts' (cantats, venits, palats...) en el cas de lleu o greu provenen d'una 'v' que ha quedat en posició final. És per això que mantenen la 'v' en els derivats en què aquesta posició queda interna.
Però en altes casos, quan una consonant sonora queda al final, en català el es fa és pronunciar-la sorda: cub (pronunciat cup), antropòleg... i en alguns casos històricament ja s'ha escrit amb la forma sorda: cantat/cantada. En mots nous també es manté: el led el fem let.
Ens pot semblar una obvietat però en altres llengües com l'anglesa saben fer la pronúncia sonora final, o en castellà -que no en saben- ho resolen altrament: Madrid passa a Madrith (o sigui la zeta castellana).
És curiós -i desconec l'explicació- que en el cas de la 'v' final, aquesta no hagués passat a la seva forma sorda, és a dir la 'f'. La regla catalana ha funcionat per a totes les altres: per a les oclusives (b, d, g), per a la j o tj que passa a pronunciar-se 'tx' (goig, passeig) i per a la essa sonora (gas / gasos). Però no per a la 'v'. Lògicament tampoc ha funcionat per a les consonants que no tenen equivalent sorda l, ll, r, m, n, ny.
Si la regla hagués funcionat per a la 'v', avui tindríem bof, llef, gref, bref i nof, per bou, lleu, greu, breu i nou. S'assemblarien més a mots anglesos com beef o briefing i a francesos com nef.
Així nosaltres tenim bou mentre que en anglès tenen beef.
En canvi, compartim en anglès el nou / new. Possiblement aquest new els va arribar més directament del llatí sense passar pel francès, ja que aleshores tindrien nef. Sincerament, m'agraden més les terminacions en -u.
PD: ja es veu que nosaltres tenim correbous i que ells no podrien tenir correbeefs! En tot cas, ells tindrien correcows, pronunciat correcaus, que ja es veu que estarien condemnats a deixar-hi la pell. I és el que els beefs ja no poden córrer per més que els posin un embolat de les Terres de l'Ebre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada