Per presidir Espanya cal ser un "hijo de"

De manera divertida, i seguint l'article de fa dos dies, el Pau em fa adonar que potser podem anomenar els dos darrers presidents socialistes espanyols En Travessa i En Xumeca (Felipe i Zapatero). Però aleshores com podríem anomenar el president Aznar? Bé, ja el van batejar: Ansar, pronunciat potser com Answer.

En tot cas, si pensem en els noms dels presidents espanyols, hi ha una dada significativa. Un dels sons més singulars del castellà és la 'z' interdental fricativa sorda, i en períodes democràtics, per ser president, cal tenir dues 'z', com podeu comprovar tot seguit:

Adolfo Suárez González
Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo
Felipe González Márquez
José María Aznar López
José Luis Rodríguez Zapatero

Per cert que si anem enrere (només en períodes democràtics) trobem:
Niceto Alcalá-Zamora y Torres
Manuel Azaña Díaz

En tot cas, si hi ha una marca d'identitat en els cognoms dels presidents de l'actual període democràtic és el fet que tots tenen cognoms que signifiquen "fill de". Com és sabut, els cognoms castellans acabats en "-ez" signifiquen "fill de"... En aquests casos, de Gonzalo, de Marco, de Rodrigo... És clar, no costa gaire d'entendre que Calvo-Sotelo fos un president anòmal: va arribar en mals moments i va desaparèixer ràpid. No tenia el que s'havia de tenir (z) i no era un fill del que havia de ser (-ez).

Segons aquesta lògica, Rajoy no podria ser president (Mariano Rajoy Brey). Però potser hi ha una altra clau oculta. L'altra so singular del castellà, al costat de la 'z', és la 'j'. I potser ja s'ha començat a produir un canvi en continuïtat:

José María Aznar López
José Luis Rodríguez Zapatero
Mariano Rajoy Brey

Però compte perquè aquesta 'j' de Rajoy la pronuncien velar, a la castellana, però de fet és palatal, com una jota catalana, perquè és un cognom gallec. Per tant, Rajoy podria ser un president anòmal, com Calvo-Sotelo i ser Mariano el Breve. Tot segons la ciència dels sons.

I què passa amb els presidents de Catalunya? En català són molt propis els sons palatals (ll, ny, x, j...). Per ser president cal tenir una sonoritat palatal, com podem observar tot seguit:

122è Francesc Macià i Llussà 1931-1933
123è Lluís Companys i Jover 1933-1940
124è Josep Irla i Bosch 1940-1954
125è Josep Tarradellas i Joan 1954-1980
126è Jordi Pujol i Soley 1980-2003 (atenció perquè Soley és Solell mal escrit)
127è Pasqual Maragall i Mira 2003-2006
128è José Montilla i Aguilera

Segons aquesta lògica, Artur Mas i Gavarró no podria aspirar a ser president, si bé cal dir que aquesta regla sols s'ha complert en el segle XX (i el que portem de XXI). No necessàriament en tots els anteriors 121 presidents. I què passa amb els altres candidats? Per ordre de palatalitat:

Joan Puigcercós i Boixassa
Alicia Sánchez-Camacho Pérez
Joan Herrera i Torres
Joan Laporta i Estruch
Joan Carretero i Grau
Albert Rivera Díaz

Però també és cert que, a banda de la proximitat que els sons palatals ens generen als catalans, els nostres cognoms tenen una semàntica diferent dels castellans. En parlàvem a l'apunt López vs Ferrer:

És curiós fer remarcar que els cognoms de Castella acaben en «ez»: Ibáñez, González, Rodríguez...: fills de Joan, fills de Gonçal, fills de Rodrigo. Els cognoms catalans són toponímics, són noms relacionats majoritàriament amb la toponímia del país, car hi trobareu: Riu, Munt, Pont, Bosc, Camp, etc. Mentre que els castellans no tenen arrels en la terra i per ells només és la família que compta, sí que els catalans de l'interior són un poble de pagesos profundament arrelats al país, i és per això que el cognom pren el nom d'un accident geogràfic de la «masia» (casa de camp) d'aquesta família. O bé els cognoms catalans són noms d'ofici: Ferrer, Fuster, Oller, Mercader, etc., és a dir, els oficis de la família.

Així, potser per a ser president de Catalunya cal tenir un cognom amb aquests elements, regla que es compleix en Llussà, Jover, Bosch, Tarradellas, Pujol, Soley, Maragall, Montilla, Aguilera. També en Mas.

Ja ho sabeu, doncs: aquests són condicionants per a presidir una Catalunya palatal (o toponímica) i presidir una Espanya interdental (potser tirant a velar).