Alguns personatges públics donen la seva talla quan tot just obren la boca i deixen fluir els seus pensaments. Javier León de la Riva (alcalde de Valladolid) va afirmar respecte a Leire Pajín, nova ministra de Sanitat: "Cada cop que li veig la cara i aquells morrets, penso el mateix".
Encara rai que no ha fet conya amb el cognom de la ministra, ja posats a fer... La premsa -i ell mateix quan s'ha disculpat- han parlat d'excessos verbals. Potser hauríem de referir-nos als excessos mentals, però en fi, no vulguem poar en els misteris insondables del raciocini humà i deixem els pecats de pensament per al judici final. He dit 'raciocini' però potser hauria resultat més escaient parlar de 'raciocínic'.
Se m'ocorre parlar avui de dos mots, el que s'ha explicitat i el que no, el mot ocult.
Els morrets
Morro és un mot català encara que la terminació pugui fer pensar el contrari. La terminació en -rr demana una vocal de suport i, de mateixa manera que carro, la 'o' fa aquesta funció en morro.
És un mot d'origen incert, potser d'una base onomatopeica murr-, expressiva d'una posició botzinaire dels llavis. Però el morro sols és humà, ja que quan ens referim al morro d'un animal ja parlem de musell. Però, en canvi, el tornem a aplicar quan parlem d'objectes inanimats com el morro d'un cotxe, sens dubte com una figura retòrica consistent a aplicar caràcter humà a certs objectes.
Llegim al diccionari que el morro és el llavi: en diversos indrets, però, és usat només despectivament i en plural, especialment quan són llavis grossos, inflats, bruts, pintats, etc. Des d'aquest punt de vista l'alcalde té raó quan qualifica de morrets els llavis de la ministra, però ha de tenir en compte que aquest ús és clarament despectiu.
L'alcalde no ha tingut sort i s'ha fotut de morros: l'ha espifiada de ple. Però no solament per la seva mala educació, sinó per una altra consideració, que és la sexista en un doble sentit.
Per una banda, suposa criticar una persona que ha estat nomenada ministra per uns atributs físics, cosa que difícilment hauria fet amb un home (potser li haurien inflat els morros!). Hi ha una base de masclisme evident i condemnable.
Per altra banda, aquest masclisme també té una derivada sexual. Tothom sap en què pensa el senyor alcalde. El que no ha dit és si en els seus pensaments, també somnia ser ell el destinatari dels beneficis sexuals.
Mamaire
Al voltant del verb 'mamar' es poden generar usos amb significacions sexuals. En valencià, menjant-se la 'd' intervocàlica, parlen de la mamaeta. En castellà hi ha un mot d'èxit, mamón, que sovint es fa servir en català. És curiós que la seva forma masculina sigui preeminent davant un mamona menys usat. En català podem aquests noms amb la terminació -aire, que és molt expressiva i pràctica, tot i que no està gens explotada. Mamaire és un bona manera de descriure el qui mama i té un avantatge: no té marca de gènere, tant pot ser un com una mamaire. Aquesta partícula tant la podem afegir a verbs com a noms: de cantar, cantaire, i de bolet, boletaire. Per la seva sonoritat, molt diferent de mamón, segurament no sona tant agressiva, no és tant despectiva, sinó més descriptiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada