És aberrant. Però em pregunto on ho han imprès... perquè segurament en qualsevol impremta haurien detectat la immensa aberració.
21.8.14
Hortojrafia Carrefú #Psicolabis
Retallem d'un tuit de Laura Cánovas @canovites aquesta joia de l'ortografia trobada en una gran superfície de Carrefour:
És aberrant. Però em pregunto on ho han imprès... perquè segurament en qualsevol impremta haurien detectat la immensa aberració.
És aberrant. Però em pregunto on ho han imprès... perquè segurament en qualsevol impremta haurien detectat la immensa aberració.
12.8.14
Senyor Cadira #Psicolabis
Davant d'un solemne "Senyor president", els anglesos diuen un bastard "Mestre cadira". Tal com sona! O potser en dubteu?
La nostra expressió de salutació a qui presideix la sessió, en anglès és Mister Chair. Mister, procedent de Magister, és el mestre, el que en sap més. Chair (o chairman / chairwoman / chairperson) ve de catedra, és a dir, cadira.
El chairman és l'home de la cadira. Però que és que sovint en diuen directament chair, i en contextos molt formals fins i tot. De fet, president vol dir el qui seu per damunt, de pre més el verb sedere, seure.
Que en lloc de senyor, el que és més vell, diguin l'equivalent de mestre, el que en sap més, ja em sembla bé, ja que no som una tribu on es valorin els vells precisament, i en canvi cada cop més es valora el coneixement, malgrat que no els mestres. El problema és que de vegades dir-li mestre al senyor que presideix pot ser un insult a la intel·ligència... L'altra solució seria no partir de senior ni de magister sinó d'altior, en la mesura que qui presideix, ni que sigui simbòlicament, està més alt. L'evolució d'aquest mot ens hauria donat segurament un curiós Alxor...
Però que li diguin cadira al senyor/mestre que seu allà dalt... malgrat la caiguda dels mites, i la voluntat d'unes organitzacions més planes, el que presideix l'organització o la sessió no és una cadira sinó un ésser viu.
Ara que, ben pensat, potser sí que podríem trobar un híbrid i, en certs casos, es podria dir "senyor que ocupa la cadira". Potser seria una manera de mostrar la temporalitat del càrrec i àdhuc la relativitat de l'honorabilitat.
Us imagineu "Alxor que ocupa la cadira"? Gairebé sona directament a "Això que ocupa la cadira"! ;)
La nostra expressió de salutació a qui presideix la sessió, en anglès és Mister Chair. Mister, procedent de Magister, és el mestre, el que en sap més. Chair (o chairman / chairwoman / chairperson) ve de catedra, és a dir, cadira.
El chairman és l'home de la cadira. Però que és que sovint en diuen directament chair, i en contextos molt formals fins i tot. De fet, president vol dir el qui seu per damunt, de pre més el verb sedere, seure.
Que en lloc de senyor, el que és més vell, diguin l'equivalent de mestre, el que en sap més, ja em sembla bé, ja que no som una tribu on es valorin els vells precisament, i en canvi cada cop més es valora el coneixement, malgrat que no els mestres. El problema és que de vegades dir-li mestre al senyor que presideix pot ser un insult a la intel·ligència... L'altra solució seria no partir de senior ni de magister sinó d'altior, en la mesura que qui presideix, ni que sigui simbòlicament, està més alt. L'evolució d'aquest mot ens hauria donat segurament un curiós Alxor...
Però que li diguin cadira al senyor/mestre que seu allà dalt... malgrat la caiguda dels mites, i la voluntat d'unes organitzacions més planes, el que presideix l'organització o la sessió no és una cadira sinó un ésser viu.
Ara que, ben pensat, potser sí que podríem trobar un híbrid i, en certs casos, es podria dir "senyor que ocupa la cadira". Potser seria una manera de mostrar la temporalitat del càrrec i àdhuc la relativitat de l'honorabilitat.
Us imagineu "Alxor que ocupa la cadira"? Gairebé sona directament a "Això que ocupa la cadira"! ;)
3.8.14
Noh informa #Psicolabis
Això de l'andalús de no pronunciar les 's' finals pot donar lloc a males interpretacions, com en aquest manual de la Diputació de Màlaga:
"Con esta ultima pantalla Wordpress no informa que ya ha concluido la instalación de forma exitosa. Felicidades!!!"
"Con esta ultima pantalla Wordpress no informa que ya ha concluido la instalación de forma exitosa. Felicidades!!!"
24.7.14
El sexe (an)nexe #Psicolabis
Els fanàtics del co- estan cofois que connectar comenci per co-, la qual cosa és una co-llonada perquè també conflicte, comissió, condol i col·lapse hi comencen.
El cas és que aital co-foisme els distreu d'adonar-se del lexema que aporta un sentit de connexió real, que no és altre que aquest nect.
Del nectĕre llatí (unir) tenim connectar i també annex, o nexe.
| Annex: | del ll. annexus, -a, -um, íd., participi de annectĕre 'ajuntar', i aquest, de nectĕre 'unir' | |
La 'n' ajuda a donar un sentit plural, de comunió, d'ajuntar... Nosaltres porta 'n', els plurals verbals en porten (canten, riuen...)...
Curiosa també la proximitat entre aquest nect llatí i el next anglès, que representa que etimològicament no tenen cap connexió:
Next prové de Middle English nexte, from Old English nīehsta, nēhst, superlative of nēah, near.
El sí que és casual és la 'x' en tots dos casos, i certament aquest so ajuda a crear un rerefons onomatopeic molt apropiat (no gestat amb aquesta intenció, malgrat tot). Quan dos cossos es toquen, el so 'ks' és molt adequat, ja sigui en fricció, seducció, sexe, pròxim, coxal...
I vés per on que el sexe pot ser un nexe o un annex!
20.7.14
D'on ve la V?
Publicat a vilaweb
La mobilització més destacada de l'Onze de Setembre d'enguany serà la gran V
que té per objectiu d'omplir la Gran Via i la Diagonal de manifestants
per la independència. La ve és una de les lletres de l'abecedari amb més
significats: és un insult en algunes cultures i també un gest de la
pau. Però de segur que, primer de tot, ens fa pensar en el símbol de la
victòria. Hi ha molts fets del passat en què aquesta lletra va tenir un
significat especial i un dels més curiosos va passar a Bèlgica, durant
l'ocupació nazi: el país es va omplir de ves i tots dos bàndols se les
van voler apropiar.
'Victoire' i 'vrijheid'
'Victoire' vol dir victòria en francès i 'vrijheid' significa llibertat en neerlandès. Partint d'això, Victor de Laveleye, que havia estat ministre de Justícia belga, va tenir una idea: proposar a flamencs i valons que omplissin el país de ves, com a símbol de resistència. El 1941 De Lavaleye exercia de director de la versió francòfona de la BBC a Londres, on hi havia el govern a l'exili, i en una emissió va dir: 'Les forces d'ocupació, veient aquest senyal, sempre el mateix, repetit de manera infinita, entendran que són encerclats per una turba de ciutadans, sotjant-los, esperant que en un moment de feblesa cometin el primer error.'
Arran de la crida, van aparèixer pintades a Bèlgica, els Països Baixos i també en alguns indrets del nord de França. La BBC va començar la campanya 'V for Victory' i fou tan popular que el primer ministre britànic, Winston Churchill, va incorporar aquell gest en els discursos. El feia tot sovint, amb un cigar als dits. Més dirigents i països ocupats van començar a emprar aquell símbol, com Charles de Gaulle, que feia una V alçant els braços a molts discursos.
Els nazis, enfurismats per la difusió de la V com a símbol de resistència, van voler apropiar-se'l i van començar a utilitzar-lo en els cartells. Van posar grans ves, per exemple, en alguns dels edificis més emblemàtics de Brussel·les.
A més, com que la V en codi Morse (tres punts i una línia) té el mateix ritme que les primeres notes de la Cinquena Simfonia de Beethoven, durant la guerra tots els programes de la BBC dels països ocupats pels nazis començaven amb aquesta cançó.
L'OTAN va prohibir la V a Iugoslàvia
Durant les guerres de Iugoslàvia, a final del segle passat, com que era un símbol informal recurrent entre els croats i l'utilitzaven per molestar els serbis, l'OTAN va prohibir als seus soldats que fessin el gest. Es pot comprovar en aquesta guia que els van repartir, en què els advertien que 'podia ésser molt ofensiu per als serbis'.
Un símbol de la pau
Els anys 1960, el moviment 'hippy' dels Estats Units va començar a emprar la ve com a símbol de la pau. En les protestes contra la guerra del Vietnam, que arrencà el 1955, era un gest de protesta molt comú.
El president Richard Nixon va servir-se'n en les campanyes electorals i és famosa la imatge en què apareixia, amb els braços aixecats i fent una ve a cada mà, el dia que se'n va anar de la Casa Blanca.
L'apropiació per part de moviments polítics de tot el món
Hi ha molts moviments socials i polítics que han fet seu el gest, des del peronisme de l'Argentina fins al sindicat Solidarnosc de Polònia, als anys 1980. Un dels darrers fou el moviment verd de l'Iran el 2009, que demanava la destitució del president Mahmud Ahmadinejad.
L'origen del símbol de victòria, segons una llegenda anglesa
Una llegenda anglesa diu que el signe de la victòria prové del gest que van fer els arquers que lluitaven a la batalla d'Azincourt durant la guerra dels Cent Anys. Segons aquest relat, els francesos deien que els tallarien els dits que feien servir per disparar l'arc. Però, com que els anglesos van guanyar, quan es va acabar la batalla mostraven orgullosos els seus dits intactes.
Un insult per als anglosaxons
A la majoria del món anglosaxó, llevat dels Estats Units, fer una ve amb el palmell de la mà a l'inrevés de com es fa el símbol de la victòria és un insult tan gros com la nostra botifarra.
Un avantatge, en llengua dels signes
Fer una V amb els dits i fer-la rodar vol dir 'avantatge' en llengua dels signes.
La V a les fotos
És molt habitual de veure japonesos fent-se fotos amb el signe de la V. A aquesta moda japonesa s'hi ha apuntat gent de tot el món. Aquest costum té segurament dues arrels: l'admiració japonesa pel moviment 'hippy' dels anys seixanta i el fet que la patinadora sobre gel Janet Lynn fes el símbol de la pau unes quantes vegades durant els Jocs Olímpics d'hivern a Sapporo. La nord-americana es va fer molt popular perquè va mantenir una actitud positiva i alegre durant tot el torneig, fins i tot quan va caure i va perdre una prova important.
La física, la química i la bioquímica també tenen ves
En física, la ve pot indicar el volum, el voltatge i la velocitat. També és el símbol en el sistema internacional del volt. Així mateix, és el símbol d'un element químic, el vanadi, i en majúscula simbolitza la valina, un dels vint aminoàcids naturals més comuns del planeta.
La V a la televisió i al cinema
El film 'V de Vendetta', basat en la novel·la gràfica d'Alan Moore i David Lloyd, té per protagonista un personatge misteriós que es diu V i que lluita per la llibertat en un Regne Unit de ficció convertit en estat feixista. La màscara de V és tan famosa que ha esdevingut el símbol d'alguns moviments anarquistes i 'hackers', i dels indignats de l'Occupy Wall Street.
'V' també és el títol de dues sèries sobre extraterrestres de producció nord-americana, l'una de l'any 1984 i l'altra del 2009.
Informació relacionada:
'Ara és l'hora': tots els detalls de la V de la Diada
L'ANC i Òmnium volen convèncer mig milió de votants més per al sí-s
Autor/s: Laura Ruiz i Trullols
Un recorregut per la infinitat de significats que té i ha tingut aquesta lletra
'Victoire' i 'vrijheid'
'Victoire' vol dir victòria en francès i 'vrijheid' significa llibertat en neerlandès. Partint d'això, Victor de Laveleye, que havia estat ministre de Justícia belga, va tenir una idea: proposar a flamencs i valons que omplissin el país de ves, com a símbol de resistència. El 1941 De Lavaleye exercia de director de la versió francòfona de la BBC a Londres, on hi havia el govern a l'exili, i en una emissió va dir: 'Les forces d'ocupació, veient aquest senyal, sempre el mateix, repetit de manera infinita, entendran que són encerclats per una turba de ciutadans, sotjant-los, esperant que en un moment de feblesa cometin el primer error.'
Arran de la crida, van aparèixer pintades a Bèlgica, els Països Baixos i també en alguns indrets del nord de França. La BBC va començar la campanya 'V for Victory' i fou tan popular que el primer ministre britànic, Winston Churchill, va incorporar aquell gest en els discursos. El feia tot sovint, amb un cigar als dits. Més dirigents i països ocupats van començar a emprar aquell símbol, com Charles de Gaulle, que feia una V alçant els braços a molts discursos.
Els nazis, enfurismats per la difusió de la V com a símbol de resistència, van voler apropiar-se'l i van començar a utilitzar-lo en els cartells. Van posar grans ves, per exemple, en alguns dels edificis més emblemàtics de Brussel·les.
A més, com que la V en codi Morse (tres punts i una línia) té el mateix ritme que les primeres notes de la Cinquena Simfonia de Beethoven, durant la guerra tots els programes de la BBC dels països ocupats pels nazis començaven amb aquesta cançó.
L'OTAN va prohibir la V a Iugoslàvia
Durant les guerres de Iugoslàvia, a final del segle passat, com que era un símbol informal recurrent entre els croats i l'utilitzaven per molestar els serbis, l'OTAN va prohibir als seus soldats que fessin el gest. Es pot comprovar en aquesta guia que els van repartir, en què els advertien que 'podia ésser molt ofensiu per als serbis'.
Un símbol de la pau
Els anys 1960, el moviment 'hippy' dels Estats Units va començar a emprar la ve com a símbol de la pau. En les protestes contra la guerra del Vietnam, que arrencà el 1955, era un gest de protesta molt comú.
El president Richard Nixon va servir-se'n en les campanyes electorals i és famosa la imatge en què apareixia, amb els braços aixecats i fent una ve a cada mà, el dia que se'n va anar de la Casa Blanca.
L'apropiació per part de moviments polítics de tot el món
Hi ha molts moviments socials i polítics que han fet seu el gest, des del peronisme de l'Argentina fins al sindicat Solidarnosc de Polònia, als anys 1980. Un dels darrers fou el moviment verd de l'Iran el 2009, que demanava la destitució del president Mahmud Ahmadinejad.
L'origen del símbol de victòria, segons una llegenda anglesa
Una llegenda anglesa diu que el signe de la victòria prové del gest que van fer els arquers que lluitaven a la batalla d'Azincourt durant la guerra dels Cent Anys. Segons aquest relat, els francesos deien que els tallarien els dits que feien servir per disparar l'arc. Però, com que els anglesos van guanyar, quan es va acabar la batalla mostraven orgullosos els seus dits intactes.
Un insult per als anglosaxons
A la majoria del món anglosaxó, llevat dels Estats Units, fer una ve amb el palmell de la mà a l'inrevés de com es fa el símbol de la victòria és un insult tan gros com la nostra botifarra.
Un avantatge, en llengua dels signes
Fer una V amb els dits i fer-la rodar vol dir 'avantatge' en llengua dels signes.
La V a les fotos
És molt habitual de veure japonesos fent-se fotos amb el signe de la V. A aquesta moda japonesa s'hi ha apuntat gent de tot el món. Aquest costum té segurament dues arrels: l'admiració japonesa pel moviment 'hippy' dels anys seixanta i el fet que la patinadora sobre gel Janet Lynn fes el símbol de la pau unes quantes vegades durant els Jocs Olímpics d'hivern a Sapporo. La nord-americana es va fer molt popular perquè va mantenir una actitud positiva i alegre durant tot el torneig, fins i tot quan va caure i va perdre una prova important.
La física, la química i la bioquímica també tenen ves
En física, la ve pot indicar el volum, el voltatge i la velocitat. També és el símbol en el sistema internacional del volt. Així mateix, és el símbol d'un element químic, el vanadi, i en majúscula simbolitza la valina, un dels vint aminoàcids naturals més comuns del planeta.
La V a la televisió i al cinema
El film 'V de Vendetta', basat en la novel·la gràfica d'Alan Moore i David Lloyd, té per protagonista un personatge misteriós que es diu V i que lluita per la llibertat en un Regne Unit de ficció convertit en estat feixista. La màscara de V és tan famosa que ha esdevingut el símbol d'alguns moviments anarquistes i 'hackers', i dels indignats de l'Occupy Wall Street.
'V' també és el títol de dues sèries sobre extraterrestres de producció nord-americana, l'una de l'any 1984 i l'altra del 2009.
Informació relacionada:
'Ara és l'hora': tots els detalls de la V de la Diada
L'ANC i Òmnium volen convèncer mig milió de votants més per al sí-s
-
Winston Churchill
-
Un cartell de la campanya de la BBC 'V for Victory'.
-
Una pintada amb la V a Bèlgica durant l'ocupació nazi.
-
L'edifici de la Borsa de Brussel•les amb un cartell nazi.
-
Imatge del moviment verd de l'Iran de l'any 2009.
-
John Lennon i Yoko Ono.
-
Robbie Williams fent la 'botifarra' anglosaxona.
-
Uns nens japonesos fent-se una foto.
-
La sèrie 'V'.
-
Una imatge de l'Occupy Wall Street l'any 2011.
22.6.14
Endeguem poc #psicolabis #etimologia
Endegar és un verb del qual en traiem poc profit, malgrat el joc que podria donar. I més en un moment en què està de moda parlar d'emprenedoria.
Endegar recull dos sentits, molt propers però diferents en el món del repte empresarial: el qui endega pot ser qui emprèn però també qui posa ordre i redreça el rumb. Per tant, serviria tant per a una empresa existent com per a un projecte d'empresa.
Ens interessa, doncs, allò que té en comú, i que podem captar de la seva etimologia, la idea d'ensortir-se'n en un repte, de fer front a una fita.
En el nostre sistema decimal, el 10 suposa la fita. Serà una fita més si el mirem dins la sèrie, i alhora l'excel·lència si el mirem en termes absoluts, però un deu sempre és una fita. Assolir el 10, decem en llatí, seria endegar.
Així, podem percebre un cert ordre i intensitat en aquests mots:
Endegar recull dos sentits, molt propers però diferents en el món del repte empresarial: el qui endega pot ser qui emprèn però també qui posa ordre i redreça el rumb. Per tant, serviria tant per a una empresa existent com per a un projecte d'empresa.
Ens interessa, doncs, allò que té en comú, i que podem captar de la seva etimologia, la idea d'ensortir-se'n en un repte, de fer front a una fita.
En el nostre sistema decimal, el 10 suposa la fita. Serà una fita més si el mirem dins la sèrie, i alhora l'excel·lència si el mirem en termes absoluts, però un deu sempre és una fita. Assolir el 10, decem en llatí, seria endegar.
Així, podem percebre un cert ordre i intensitat en aquests mots:
- Arreglar seria sotmetre a una regla.
- Endreçar seria més que arreglar perquè implica posar dret, dirigir, atorgar direcció.
- Endegar, a més, incorporaria el sentit de marcar la fita i portar a terme, ensortir-se'n.
- Regla (norma, pauta)
- Dret (dirigir)
- Deu (10, en el sentit de fita, repte)
 | endegar conjugació | |
[1295; de l'oc. dec 'límit', probablement del ll. td. decussis 'X, número 10', emprat per a marcar fites, amb influx de l'oc. adegar 'ajustar', del ll. adaequare 'igualar'] | ||
[®pregar ] v 1 1 tr Arranjar, endreçar, compondre. Quin desordre! Si més no, hauríem d'endegar una mica el despatx! Dóna-li tres o quatre hores, i t'endegarà un article sobre qualsevol tema. | ||
2 pron Endega't les faldilles, que vas molt mal engiponada. | ||
2 esp 1 tr Donar a alguna cosa una direcció adequada, un bon camí a seguir. Cal que ens esforcem a endegar l'empresa. | ||
2 pron Em sembla que l'afer, de mica en mica, es va endegant. | ||
3 tr impr Emprendre, engegar, iniciar, elaborar. | ||
4 endegar-s'ho (o endegar-se-les) Trobar la manera d'aconseguir un fi, sortir d'una situació difícil, etc. | ||
Que tenim cap mot comú amb ring?
Ring, objecte circular en anglès, és un mot que usem per a referir-nos al quadrilàter on tenen lloc els combats de boxa o de lluita. Però anant més enllà en el temps i l'etimologia podem trobar altres mots catalans emparentats.
En català tenim reng, rengle i fins i tot arranjar, que tenen el mateix origen: hrĭng. Curiosament hi hem perdut el sentit circular, mentre que hem reforçat el sentit d'ordre.
En català tenim reng, rengle i fins i tot arranjar, que tenen el mateix origen: hrĭng. Curiosament hi hem perdut el sentit circular, mentre que hem reforçat el sentit d'ordre.
| reng | ||
[s. XIII; del germ. fràncic hrĭng 'cercle; rotllo de gent formant renglera'] | ||
m 1 1 Clos disposat per a tenir-hi un combat, sobretot el que es formava de barres o palissada per tal de celebrar-hi justes o torneigs. | ||
2 ant Combat tingut dins un clos com a espectacle. | ||
2 Cadascuna de les files en què es col·loca una sèrie de persones, especialment combatents, assistents a una cerimònia o una sèrie de coses en una parada del mercat, en un rebost, etc. Posar-se els jugadors en rengs. Hi havia un bon reng de venedors d'aviram. Dotze bótes, totes en un reng. | ||
| rengle | ||
[1564; variant de reng, amb -l- per repercussió de la líquida -r- i per influx de regla] | ||
m Conjunt de persones o de coses posades l'una al costat de l'altra o l'una darrere l'altra; fila 1. | ||
| arranjar | ||
[1839; del fr. arranger, íd., del mateix origen de reng] | ||
[®envejar ] v 1 1 tr Disposar en l'ordre que convé, en la manera més adequada a un fi. Arranjar una botiga, un calaix. | ||
2 arranjar el sarró fig Preparar-se per partir. | ||
3 arranjar un assumpte (o un afer, o un negoci) (amb algú) Establir-lo, regular-lo, de comú acord. | ||
4 arranjar un casament (o una convinença) Fer els treballs, les diligències, etc., conduents a la seva realització. | ||
2 1 pron Enginyar-se per aconseguir un fi, per sortir d'una situació difícil, per evitar un perill, etc. Tenien el vehicle espatllat, però s'ho van arranjar per tornar la mateixa nit. Jo us deixo: ja us arranjareu! | ||
2 ja t'arranjaré, jo! iròn Ja et daré el càstig, el tractament, etc., que et mereixes. | ||
3 tr MÚS Fer un arranjament. | ||
20.6.14
Com es diu estany (metall) en anglès? #Psicolabis #Etimologia
En anglès, el metall estany es diu tin:
The origins of the word tin may date to a time before Europe had been settled by speakers of Indo-European languages, such as the Germanic and Celtic languages. Related words for this metal are found in almost all Germanic languages, such as German Zinn, Swedish tenn, and Old English tin (as in Modern English), but no other Indo-European language family has such a word. This fact suggests that the word tin may have been borrowed into the Germanic languages from a pre-Indo-European language of Western Europe. This possibility is supported by the Bronze Age importation to the Near East of tin and copper from Europe, where the metals were produced and metal objects were manufactured. Lest we be too amazed by this accomplishment, we might remember another remarkable achievement of pre-Indo-European society, the construction of huge megalithic monuments such as Stonehenge. Read more: http://www.answers.com/topic/tin#ixzz35CXybeqA
8.6.14
Com es pronuncia Nike: 'naic' o 'naiqui'?
El fundador de la marca esportiva Philip H. Knight respon la pregunta per carta a un parell d'estudiants anglesos
Segurament us heu plantejat alguna vegada com es deu pronunciar, realment, la marca esportiva nord-americana Nike. I és que tot i que el nom prové de la deessa grega de la victòria, Nike, la pronunciació en anglès sol suscitar dubtes: es diu 'naic' o 'naiqui'? Per tancar definitivament la qüestió, dos estudiants
de publicitat anglesos van decidir d'escriure una carta al fundador de
Nike, Philip H. Knight, amb aquesta pregunta: 'Ni-ke' o 'Ni-key'?Per sorpresa, els estudiants van rebre resposta del multimilionari empresari: la segona pronunciació era la correcta, que en català correspondria més o menys a 'naiqui'.
Font: http://www.vilaweb.cat/noticia/4196246/20140608/pronuncia-nike-naic-naiqui.html
30.5.14
“Se le ha ido la olla”
El origen de esta expresión nos lleva a la Francia de mediados del
siglo XVIII, concretamente al año 1739, cuando Luisa Isabel de Francia,
hija de Luis XV, preparó su fiesta de despedida de la corte francesa
para dirigirse a España para vivir con su esposo, el infante Felipe,
hijo de Felipe V. El cocinero elegido para la ocasión fue Jean-Luc
Sagnol, que había forjado su fama en Marsella en los años anteriores.
Cuentan que Sagnol prometió a Luis XV la mejor sopa de ostra y bogavante
que un monarca francés hubiera probado hasta entonces. El día de la
ceremonia se había extendido la voz sobre el plato que estaba preparando
Sagnol y la expectación era altísima. Llegado el momento del primer
plato, Sagnol anunció la sopa con un discurso grandilocuente, donde
exaltaba todas las virtudes de una receta en la que había trabajado
catorce años. Después se produjo un hecho que nunca nadie ha sabido
explicar. Cuando Sagnol volvió a la cocina para poner la sopa en los
platos, la olla donde se hallaba había desaparecido. Parece que se trató
de algún tipo de complot de los pinches, a los que Sagnol había tratado
con especial dureza en aquellos días, pero lo cierto es que nunca se
pudo demostrar y que la olla jamás apareció, ni siquiera vacía. Con su
carrera completamente arruinada por este hecho, Sagnol entró en un
estado de enajenación mental, salió al salón y acercándose al rey le
dijo riendo: “Majestad, se me ha ido la olla“. Luis XV,
sintiéndose engañado y burlado por la risa del cocinero, montó en cólera
y lo mandó arrestar. Mientras los guardias se lo llevaban fuera del
palacio Sagnol no dejaba de gritar de manera histérica “se me ha ido la olla, se me ha ido la olla“.
La historia se propagó rápidamente por Francia y desde entonces la
expresión “irse la olla” se asocia a personas que han enloquecido o que
hacen cosas sin sentido.22.5.14
L'agència EFE atribueix el nom Ot a Operación Triunfo #Psicolabis
És un excel·lent final per a Ot el Bruixot. Ara que la tira còmica es deixarà de fer, Ot el Bruixot ha rebut el millor homenatge: el que li han rendit des de la ignorància i incultura. És clar que aquesta gent viu en un altre país!
En una informació sobre noms curiosos en el padró
Amb les dades del padró de l'institut d'estadística espanyol (INE) del gener del 2013, hi havia cinc-cents quinze homes que es deien Ot. Aquest és un dels noms que l'agència EFE ha destacat per escriure la notícia sobre els noms més comuns i més curiosos dels ciutadans de l'estat espanyol. Per exemple, destaca que hi ha 604 dones amb el nom de Shakira, quaranta amb el nom de Neymar i una vintena amb el de Messi. I troba sorprenent que n'hi hagi mig miler amb el nom d'Ot, que l'agència atribueix al programa de televisió Operación Triunfo, pel fet de coincidir amb les inicials. 'OT, possiblement per les inicials del programa Operación Triunfo, és el nom de 515 persones (355 a Barcelona)', diu el text de l'agència. Fins i tot hi ha hagut algun mitjà espanyol que ha reproduït el text donant-lo per bo, com és el cas de La Razón i El Confidencial.
El twitter diu:
Això mereix passar a una antologia de la ignorància periodística.
Com es nota que aquesta notícia s'ha escrit des de Madrid..
Que estrany, no diuen "hay seis millones de Pepe, possiblemente por las siglas del Partido Popular"
A l'Altiplà no saben que Ot és un nom. Ots famosos: Ot Pi, Ot el bruixot, per exemple.
En una informació sobre noms curiosos en el padró
Amb les dades del padró de l'institut d'estadística espanyol (INE) del gener del 2013, hi havia cinc-cents quinze homes que es deien Ot. Aquest és un dels noms que l'agència EFE ha destacat per escriure la notícia sobre els noms més comuns i més curiosos dels ciutadans de l'estat espanyol. Per exemple, destaca que hi ha 604 dones amb el nom de Shakira, quaranta amb el nom de Neymar i una vintena amb el de Messi. I troba sorprenent que n'hi hagi mig miler amb el nom d'Ot, que l'agència atribueix al programa de televisió Operación Triunfo, pel fet de coincidir amb les inicials. 'OT, possiblement per les inicials del programa Operación Triunfo, és el nom de 515 persones (355 a Barcelona)', diu el text de l'agència. Fins i tot hi ha hagut algun mitjà espanyol que ha reproduït el text donant-lo per bo, com és el cas de La Razón i El Confidencial.
El twitter diu:
Això mereix passar a una antologia de la ignorància periodística.
Com es nota que aquesta notícia s'ha escrit des de Madrid..
Que estrany, no diuen "hay seis millones de Pepe, possiblemente por las siglas del Partido Popular"
A l'Altiplà no saben que Ot és un nom. Ots famosos: Ot Pi, Ot el bruixot, per exemple.
12.5.14
Esprudençada' combina les paraules prudència i esperança
Una innovació lèxica com aquesta mereixia estar present a psicolabis: es tracta d'un mot híbrid inventat pel conseller Homs
El conseller Homs s'inventa una paraula per definir l'estat d'ànim del país
'Esprudençada' combina les paraules prudència i esperança, segons el portaveu del govern
'La situació social, econòmica i de país en conjunt és ‘esprudençada’, una paraula inventada que combina prudència i esperança. Prudència necessària, perquè encara hi ha gent que ho està passant malament, però també una mirada esperançada i d’horitzó positiu que, també, ens devem'. Amb aquest missatge, el conseller de la Presidència i portaveu del govern, Francesc Homs, ha inaugurat valorat l'estat d'ànim que segons ell passa Catalunya. Ho ha fet en la visita a la Fira multisectorial Expo Bages.
El conseller ha posat aquesta fira d'exemple de l'actitud del país: 'En el nostre país hi ha molta gent que, malgrat que les situacions són aspres, hi planta cara i cada matí apuja la persiana i fa tot allò que està al seu abast per tirar endavant.'
http://www.vilaweb.cat/noticia/4190426/20140510/conseller-homs-sinventa-paraula-definir-lestat-danim-pais.html
3.5.14
Renfe i l'enigma de l'armari de les 'calces'
Uns rètols monolingües a les andanes de Rodalies desperten des de
fa anys la curiositat dels passatgers i són objecte d'acudits a les
xarxes socials
ARA Barcelona |
Fa anys que uns
petits armaris metàl·lics que hi ha a l'andana d'algunes estacions de
Renfe intriguen els passatgers. Són de color blanc, i a la porta, tintat
amb lletres negres de motllo, hi posa 'calces'. L'armariet de les
'calces'. Només cal fer una cerca a Google imatges o al Twitter
per comprovar la curiositat que aixeca des de fa temps la inscripció.
Una campanya de recollida de roba interior? Una màquina expenedora per
atendre emergències femenines? Una pintada vandàlica (poètica) sobre el
mobiliari ferroviari? És evident que no.
A l'estació
de Montgat de la línia 1 de Rodalies, l'armari en qüestió obria la
setmana passada un divertit debat entre els passatgers que esperaven el
tren. El personal de Renfe no té cap problema a aclarir l'enigma amb un
somriure d'orella a orella. De fet, a internet mateix hi ha diversos
blogs que desfan l'entrellat. Fins i tot l'enigmista Màrius Serra hi va
fer referència en un article
el 2005. El tema reapareix de tant en tant a les xarxes socials quan
algun usuari penja la foto del rètol amb algun comentari graciós.
Badalona, Sitges, el Prat...
El monolingüisme de Renfe és la causa de l'equívoc. Un diccionari castellà-català ho aclareix. Els 'calces' [ vegeu l'entrada al diccionari de la RAE]
són les falques que es fan servir per immobilitzar els trens que han
d'estar aturats un cert temps. Són d'ús obligatori en les estacions amb
pendent i es col·loquen sota les rodes del tren, sobre el carril. El
reglament ferroviari obliga a tenir armariets tancats a cada estació
amb, almenys, dues falques. En castellà, dos 'calces'.
Retallat de l'ARA: http://www.ara.cat/societat/Renfe-llengua-calces-trens_0_1130887060.html
18.3.14
Sobre la llengua original del Quixot #Psicolabis
Un amic m'ha dit que trobava exagerat que es dubtés sobre la llengua original del Quixot solament perquè s'hi detecten algunes catalanades. Li he donat aquesta resposta ràpida, que em permeto de deixar aquí escrita:
Si fos sols això sens dubte! Hi ha gent que s'hi dedica fa temps i han trobat alguna cosa més que quatre paraules... Pots entrar a quixot.cat i remenar... Tal com s'hi diu, no es tracta de res més que explorar: Podria ser que El Quixot castellà fos una traducció imperfecta d'un original català perdut? Si no ho estudiem, no ho sabrem.
He mirat sols a l'atzar algun exemple:
Text en castellà presumptament original: Es, pues, de saber que este sobredicho hidalgo, los ratos6 que estaba ocioso, que eran los más7 del año, se daba a leer libros de caballerías, con tanta afición y gusto, que olvidó casi de todo punto el ejercicio de la caza, y aun la administración de su hacienda.
Fixa-t'hi que diu "ratos". Ara mira el text anglès, que se suposa que també es va traduir de l'original:
En lloc de ratos hi diu "spirts", que vol dir "cops", com si el text original fos en català "els cops que estava ociós", error motivat perquè en català cops tant vol dir vegades com copejar...
És difícil explicar errades com aquesta sense la interferència d'algun text català..... Però vaja, sols es tracta d'anar mirant elements i després analitzar-ho fredament... Però aquest és un meló que no es permet d'obrir perquè està tacat ideològicament... per desgràcia, cosa que no permet que cap universitat el pugui investigar. Saps que li pot passar a un doctorand si demana per investigar això??????
M'abstindré de parlar de coses que tampoc en sé gaire... però la sospita és que Miquel Servent era valencià, fet que vindria suportat per moltes dades. Però sens dubte el que més em fascina de tota aquesta "sospita" és el sentit que prendria el Quixot... No seria una obra de divertiment sinó una crítica tremenda, enorme, intel·ligentíssima, a la Castella del moment, a la noblesa i reialesa... Llegit en aquesta clau tot prendria sentit...
Hi ha molts personatges de la història de castella (i en el cas de la descoberta d'Amèrica és increïble) que no és clar que haguessin existit o en tot cas que no tenen una història que permeti interpretar el que van fer i que en canvi tenen un altre personatge català amb nom equivalent que sí que té mèrits que poden fer suposar que es va produir un canvi de personatge.... Pots mirar aquesta comparativa: http://www.histocat.cat/resource/cervantes-sirvent.pdf
Trobaràs més info a:
http://www.histocat.cat
http://www.inh.cat/
Tot i així, tingues en compte que hi ha penjades reflexions que són molt exploratòries o suposicions que no estan prou contrastades. Normament ja s'hi diu, que són elements de sospita que requeririen ser investigats més formalment. Però depèn de com s'interpreti pot donar una percepció desenfocada de totes les investigacions que s'estan fent.
Un exemple del que vull dir, que pot ser molt suggerent però que no és més que una mera hipòtesi impossible de contrastar: lligant amb el sentit tòxic que té el personatge del quixot i tot el que representa (estil polític dominant a Castella) el nom del quixot vindria de tòxiq (llegit al revés). La clau per interpretar-ho seria allò sense sentit que diu l'autor, que primer va ser escrita en àrab, per tal de fer notar que cal llegir el títol al revés. És un exemple d'això que et dic, que és un recull d'articles molt diversos, col·laboratius, exploracions, conjectures... que poden aportar idees, però que no cal pressuposar que totes formen part d'una "solució" o proposta tancada
http://www.inh.cat/articles/La-llengua-arab-i-el-nom-de-Don-Quixot
2.3.14
Saps dir-ho en català? #Psicolabis
Circula per la xarxa:
La paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó.
Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta.
hortera es diu xaró.
mequetrefe es diu manefla.
tirachinas es diu tirador o mandró
Tots coneixem la paraula habladurías i en canvi enraonies o parlaries
ens sonen estranyes.
La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i
s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar.
Tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de
nyigui-nyogui.
I res d'entre pitus i flautes sinó entre naps i cols.
Una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa.
Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que
tenen és la veu ennassada.
Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota.
El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha?
Llavors es diu gebre o gebrada.
Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que
en català, encara que sembli estrany, també existeix.
Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una
lata és una frase del tot correcta.
I sacar, fer una sacada -en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols
dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon
davallant.
Txungu, eh! Veus, aquesta n'és una altra; el fet de catalanitzar-nos
les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els
fiquem una "u" al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru,
cuentus txinus (sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu,
apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator,
espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil,
canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo
també, eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si
quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltada o desentendre's. I
els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.
Com es diu pujar en una subhasta? Licitar.
I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o
maneguins.
I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada.
No és que vulgui fer-me el setciències, jo les sé perquè les busco, i
precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi
tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de
vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que
ens sona millor la versió castellana.
Diem més borde que no pas malcarat.
Papanatas que bajoc o toca-sons.
Cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot.
Mandanga que històries.
Parafernalia que faramalla.
Caradura que penques.
Santiguarse que senyar-se o persignar-se.
Finiquito que quitança o finiment.
També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i
després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí
que la sabia':
Estribillo/tornada.
Atiborrarse/ataconar-se.
De carrerilla/de cor o de memòria.
Estar en un aprieto/trobar-se en un destret.
I tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.
No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el
cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles:
La yema del dit és el palpís o el tou del dit.
Els nudillos són els artells o els nusos dels dits.
A l'espinilla se li diu canyella o canella.
A la rabadilla rabada o carpó.
A la pantorrilla panxell o tou de la cama.
I a l'empeine empenya.
En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i
som només nosaltres els qui l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà
el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil
de definir.
Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim
contaminar tant pel castellà, a Catalunya li lluiria més el pèl (otro
gallo cantaria).
Aquesta darrera frase he estat a punt d'eliminar-la: m'estimo més els
encoratjaments que els retrets, però finalment l'he deixada tal com
ve, pel valor informatiu de l'expressió final.
Pots fer-ho passar? Gràcies pel teu suport al català !!!!
La paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó.
Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta.
hortera es diu xaró.
mequetrefe es diu manefla.
tirachinas es diu tirador o mandró
Tots coneixem la paraula habladurías i en canvi enraonies o parlaries
ens sonen estranyes.
La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i
s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar.
Tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de
nyigui-nyogui.
I res d'entre pitus i flautes sinó entre naps i cols.
Una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa.
Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que
tenen és la veu ennassada.
Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota.
El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha?
Llavors es diu gebre o gebrada.
Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que
en català, encara que sembli estrany, també existeix.
Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una
lata és una frase del tot correcta.
I sacar, fer una sacada -en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols
dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon
davallant.
Txungu, eh! Veus, aquesta n'és una altra; el fet de catalanitzar-nos
les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els
fiquem una "u" al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru,
cuentus txinus (sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu,
apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator,
espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil,
canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo
també, eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si
quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltada o desentendre's. I
els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.
Com es diu pujar en una subhasta? Licitar.
I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o
maneguins.
I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada.
No és que vulgui fer-me el setciències, jo les sé perquè les busco, i
precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi
tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de
vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que
ens sona millor la versió castellana.
Diem més borde que no pas malcarat.
Papanatas que bajoc o toca-sons.
Cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot.
Mandanga que històries.
Parafernalia que faramalla.
Caradura que penques.
Santiguarse que senyar-se o persignar-se.
Finiquito que quitança o finiment.
També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i
després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí
que la sabia':
Estribillo/tornada.
Atiborrarse/ataconar-se.
De carrerilla/de cor o de memòria.
Estar en un aprieto/trobar-se en un destret.
I tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.
No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el
cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles:
La yema del dit és el palpís o el tou del dit.
Els nudillos són els artells o els nusos dels dits.
A l'espinilla se li diu canyella o canella.
A la rabadilla rabada o carpó.
A la pantorrilla panxell o tou de la cama.
I a l'empeine empenya.
En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i
som només nosaltres els qui l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà
el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil
de definir.
Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim
contaminar tant pel castellà, a Catalunya li lluiria més el pèl (otro
gallo cantaria).
Aquesta darrera frase he estat a punt d'eliminar-la: m'estimo més els
encoratjaments que els retrets, però finalment l'he deixada tal com
ve, pel valor informatiu de l'expressió final.
Pots fer-ho passar? Gràcies pel teu suport al català !!!!
1.3.14
Mother language #psicolabis
En la perspectiva del llenguatge de gènere són moltes les situacions que, anant a l'extrem, són de difícil resolució, fins al punt que caldria reinventar les llengües.
Amb motiu del Dia de la Llengua Materna celebrat fa uns dies, se m'ha fet evident el sexisme que conté l'expressió "llengua materna".
Matern és l'adjectiu que correspon a mare: Relatiu o pertanyent a la mare. Ha estat criat amb llet materna. Viuen a la casa materna. Parlar matern.
En castellà també ens mostren una definició similar: 1. adj. Perteneciente o relativo a la madre. Amor materno. Línea materna. claustro materno, lengua materna. I especifiquen lengua materna, lengua natural o lengua popular com: f. La que se habla en un país, respecto de los naturales de él.
Crec que en anglès resolen millor el sexisme, a partir de fer-ne un trencament semàntic. Tot i que quan fan referència a "mother language" encara ho vinculen a la mare, també introdueixen la idea de "com si fos", però el més interessant és que en un altre lloc també fan una definició de matern absolutament desvinculada: aporten una definició de matern (tot i que en el seu cas l'adjectiu pren la mateixa forma que el nom: mother) com a essent la font o origen, amb desvinculació de la idea de mare:
adj.
En el fons,
3.11.13
La batalla semàntica del procés en 38 paraules
Reportatge del diari ARA
El llenguatge és escenari d'un dur combat conceptual
M. GARCÍA
El llenguatge és escenari d'un dur combat conceptual
M. GARCÍA
El procés sobiranista es juga, també, en el camp de les paraules. Dret a decidir , estat propi , independència , diàleg i moderació
són només alguns dels mots que s'associen al moment polític català i
que tant la classe dirigent com els actors mediàtics fan servir per
mirar de guanyar la batalla de les idees. "Els marcs conceptuals
influeixen en les nostres percepcions polítiques, defineixen l'agenda i
creen tant imaginaris com codis", sosté Antoni Gutiérrez-Rubí, consultor
de comunicació. "Les revolucions s'han fet explotant els límits del
llenguatge, adaptant paraules i creant-ne de noves", defensa el
comunicòleg Joan Manuel Tresserras. El diccionari del procés, que
repassem en aquestes pàgines, és també una arma política de primer
ordre.
Tenint en compte la magnitud del repte -"el més important dels últims tres-cents anys", com li agrada dir al president de la Generalitat, Artur Mas-, els actors que figuren en el mapa del procés lluiten per imposar el seu marc referencial amb un arsenal propi de paraules. Si bé el dret a decidir ha esdevingut un gran èxit per al flanc sobiranista, perquè l'equipara amb el concepte de democràcia -així ho afirma Tresserras-, els partidaris de l'entesa amb Espanya han volgut posar en circulació el diàleg i la moderació . "I qui sigui capaç d'apropiar-se el concepte de diàleg , guanyarà el combat conceptual", sentencia Gutiérrez-Rubí.
Tenen límit les paraules polisèmiques, les que tenen més d'un sentit, o bé el xiclet no es pot allargar fins a l'infinit? "La gent és capaç de veure que li estan imposant un marc abstracte", intercedeix Antoni M. Piqué, consultor expert en mitjans de comunicació. ¿S'està tergiversant el significat de paraules com diàleg i consens a l'hora de mirar de buscar l'entesa entre Catalunya i Espanya? "Si la gent s'adona que n'abuses, et retira la credibilitat. Acaba passant factura", afegeix Piqué.
La utilització del llenguatge amb fins polítics i estratègics no és precisament nova. S'ha anat repetint al llarg de la història. Però sí que existeix un denominador comú, segons aquest expert en mitjans: "Un abús del llenguatge és un abús de poder, i un abús de poder comporta un abús del llenguatge. Quan comença el joc de la manipulació, comences a carregar-te el significat de les paraules".
El context polític català es presta a situacions com aquesta, en la mesura que una mateixa paraula pot dir moltes coses. "Part de la lluita ideològica i política es basa a reassignar el sentit d'algunes paraules. Però això només funciona si és una estratègia molt potent o molt subtil", defensa Tresserras, que insisteix en la importància de les paraules perquè "són l'element bàsic del pensament".
Una crida inconscient
Les paraules, en el context català, "volen fer una crida a l'inconscient del nostre cervell dient-nos què és positiu i què és negatiu", considera Gutiérrez-Rubí. A vegades, segons apunta Piqué, la reiteració d'un llenguatge negatiu o bel·ligerant per part de la premsa de Madrid pot portar a una reacció "irònica" per part de l'audiència catalana. Els conceptes deriva , sedició , separatisme i órdago , constants en alguns mitjans, alimenten el conflicte i acaben, segons els experts consultats, per perdre la credibilitat entre el públic que els rep.
"Les metàfores que recreen imatges són les més potents", argumenta Gutiérrez-Rubí. Potser per això el xoc de trens , temut per a alguns i inevitable per a uns altres, ha fet tanta fortuna per definir la situació política catalana. Una situació que tot seguit repassem en 38 paraules que desgranen i defineixen el procés.
ACORD
Sobre el paper tothom busca un acord. Però per a uns es tracta d'un acord per exercir el dret a decidir i per a d'altres un acord que faci innecessària la consulta. Els que diuen que la consulta ha de ser "acordada", en realitat atorguen a l'estat espanyol el dret de veto.
BRONCA
El concepte de bronca s'oposa al de diàleg . Així, per exemple, La Vanguardia titulava dilluns "Mas crida a recuperar el diàleg i a aparcar la bronca" l'endemà que Pere Navarro l'acusés d'enganyar els catalans amb la consulta.
CENTRALITAT
Totes les enquestes i els resultats del 25-N demostren que la centralitat política del país s'ha mogut cap al sobiranisme. Malgrat això, hi ha forces, com el PSC, que l'assimilen al federalisme i altres, com el PP i Ciutadans, que identifiquen aquest concepte amb la Constitució i el manteniment de l' statu quo . En tot cas, qui aconsegueixi identificar la seva posició com a "central" té bona part de la partida guanyada.
CONSENS
El consens té múltiples lectures. És la confecció d'una majoria per tirar endavant el procés i, al mateix temps, l'esperit que s'invoca quan es branda la Constitució. Forma part, també, del camp semàntic del diàleg i de l'entesa que promouen els partidaris de la tercera via. S'ha d'anar amb compte perquè sovint quan es parla de consens o acord en realitat vol dir dret de veto.
CONSTITUCIÓ
Aprovada el 1978, un 75% de la població actual de Catalunya no l'ha votat. Per al govern espanyol és intocable i, a més, suposa un mur infranquejable contra qualsevol intent de qüestionar la sobirania espanyola única. El PSOE s'obre a reformar-la en sentit federal, però sense incloure-hi el dret a decidir. Els partits sobiranistes sostenen que la carta magna pot permetre la consulta si hi ha voluntat política.
CONSULTA
Els sobiranistes prefereixen aquest terme al de referèndum per treure-li càrrega legal i obrir el ventall de possibilitats per consultar la ciutadania. El concepte s'ha popularitzat i constitueix una clara victòria semàntica del sobiranisme, ja que és més difícil oposar-se a una consulta que a un referèndum.
DEMOCRÀCIA
Un valor que tots els actors del procés fan servir. Cadascú, però, el limita al seu marc corresponent. Per al bloc sobiranista, la democràcia és el dret a votar, i fins i tot es planteja la votació com una manera d'aprofundir en el vincle democràtic entre ciutadans i governants. Per al govern espanyol, la democràcia s'assimila a les regles del joc fixades en la Constitució com a marc legal vigent.
DIÀLEG
És una de les paraules clau del conflicte perquè tothom se la vol apropiar. El diàleg que ofereix Rajoy, però, no inclou la consulta, i això fa que el Govern no el consideri sincer. Tot i això, l' establishment econòmic, per exemple Foment del Treball, el reivindica constantment i alguns mitjans (La Vanguardia titulava divendres «El Govern del PP admet que el diàleg 'comença a caminar'») magnifiquen les ofertes de diàleg de la Moncloa per crear l'efecte que la relació amb Madrid és fluida. D'altres, com l'ARA i El Punt Avui , es mostren molt més escèptics.
DIVISIÓ
La divisió s'oposa a la unitat , de manera que en el procés sobiranista es pot posar l'accent tant en una cosa com en l'altra. Vegem-ne alguns exemples. El País titulava dilluns: "Mas perd suports interns en ple pols sobiranista"; i l'ARA el 20 d'octubre: "El pols sobiranista situa CDC i Unió al caire de la ruptura". La dificultat per als periodistes és trobar el punt just entre les discrepàncies, que hi són, i la unitat, que també hi és en alguns punts bàsics.
DRET A DECIDIR
La popularització de l'expressió dret a decidir és un dels grans triomfs dels sobiranistes perquè situa el debat en termes de drets democràtics i li treu la càrrega política del més clàssic dret a l'autodeterminació . És a dir, és molt més difícil estar en contra del dret a decidir com a principi que contra la independència. El resultat és que les enquestes assenyalen que al voltant del 80% dels catalans estan a favor del dret a decidir. A Espanya aquest concepte s'assimila al de sobirania i no s'accepta. Dimarts UPyD, PP i PSOE (amb l'abstenció del PSC) van aprovar una moció contra la "fal·làcia del dret a decidir".
DUI
Declaració unilateral d'independència. És la fórmula preferida per l'independentisme més abrandat. Duran va advertir a Rajoy al Congrés el 16 de novembre que si no feia cap pas es trobaria amb una DUI.
ELITS
Emparades en la sigil·lositat, les elits econòmiques del país i els cercles de poder -un poder a vegades més gran que el que tenen els representants polítics- arrufen el nas davant del procés. Busquen l'entesa, però són minoria (José Manuel Lara és l'excepció) els representants d'aquest àmbit que es posicionen obertament en contra de la independència. Parlar d'elits, però, té una connotació positiva, ja que és una forma subreptícia d'afirmar que els sectors més ben preparats del país estan en contra del procés.
ESPANYOLISME
Espanyolista seria el que defensa la unitat d'Espanya, però en l'imaginari col·lectiu s'associa al franquisme i a l'extrema dreta, de manera que ni el PP ni Ciutadans se senten còmodes amb l'etiqueta.
'ESTABLISHMENT'
En lloc d'elits potser és més exacte fer servir establishment per definir aquests poders fàctics que maniobren per frenar el procés sobiranista. Els seus punts forts són el poder financer i el mediàtic.
ESTAT PROPI
Per a alguns, equival a la independència en termes clàssics. Per a d'altres, és un ens autònom que podria formar part d'un estat federal o confederal. Mas fa servir aquesta fórmula per evitar la paraula independència , que considera poc exacta en l'Europa integrada i interdependent dels nostres dies. En tot cas, és la fórmula que ha permès a Unió subscriure un programa electoral que per a CDC és inequívocament independentista.
ESTRUCTURES D'ESTAT
El programa electoral de CiU parla de crear "estructures d'estat" per garantir el benestar dels catalans. Un bon exemple seria una hisenda pròpia. Unió va incorporar l'expressió en el seu ideari. Des del camp espanyolista s'acusa els sobiranistes de fer servir aquesta fórmula com a eufemisme per no dir independència.
EUROPA
És l'horitzó al qual aspira el sobiranisme majoritari: convertir-se en un estat dins la UE. Des de les institucions espanyoles -i des de les europees, últimament- es repeteix el missatge segons el qual una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea i de l'euro. Si s'aconsegueix fer creïble l'amenaça de l'expulsió d'Europa, el procés sobiranista podria embarrancar.
FRACTURA SOCIAL
Espantall que fa servir el bloc espanyolista per carregar contra la consulta. "El referèndum divideix, Espanya ens uneix", sostenen. José María Aznar va advertir que "abans de trencar-se Espanya es trencarà Catalunya". Les formacions sobiranistes insisteixen que l'estat propi ha de servir per arribar a nivells més alts de cohesió social i afirmen que, en tot cas, la fractura ja hi és pel veto a la consulta.
INDEPENDÈNCIA
El clàssic independència (que s'oposa a dependència ) ha estat el clam majoritari a les mobilitzacions sobiranistes dels últims anys i és una fórmula inequívoca de cara a la comunitat internacional. Artur Mas, però, prefereix parlar d'"estat propi" o "estructures d'estat" en un món "interdependent" com l'actual. Això li serveix a Duran per dir que CiU no és "independentista".
LEGALITAT
La legalitat, per al bloc espanyolista, és la Constitució. Per a ells la consulta no és legal, mentre que per al Govern és qüestió de "voluntat política". La insistència a parlar de legalitat del camp unionista s'explica perquè d'aquesta manera situen la consulta i la independència en el camp de la il·legalitat i, per tant, del delicte.
LLIBERTAT
El gran argument sobiranista és que amb la consulta Catalunya podria assolir la seva "llibertat" com a poble. De fet, l'acord CiU-ERC va ser batejat per alguns com a Pacte per la Llibertat. Des del camp espanyolista també es reclama "llibertat" i consideren que a Catalunya està en perill perquè l'escola i els mitjans de comunicació imposen un "pensament únic".
MAJORIA SILENCIOSA
Invocada pel PP i Ciutadans com a arma per minimitzar la magnitud de les manifestacions de l'Onze de Setembre. La idea que es vol transmetre és que tothom que no participa en les mobilitzacions sobiranistes és perquè hi és clarament contrari. El 12-O, però, va aplegar només unes desenes de milers de persones.
MINORIA SIGIL·LOSA
Són les elits que, a banda i banda del pont aeri, maniobren per crear un clima d'entesa entre Mas i Rajoy, i van aparèixer a la portada de l'ARA del 5 d'octubre. La formen l'alt empresariat i membres d'Unió i del PP. La discreció presideix els seus moviments a favor del "diàleg" i d'aconseguir una sortida al procés aliena a la "trencadissa".
MODERACIÓ
Aquest és un concepte llançat des de l'editorial de La Vanguardia del 27 d'octubre ("Qui tem els moderats?") i que aplega els sectors que defensen una "tercera via" -encaix de Catalunya a Espanya- i amb el "diàleg" encaminat a evitar el xoc entre Catalunya i Espanya. L'etiqueta funciona per oposició: s'entén que qui no és moderat és perquè és radical, i, per tant, extremista.
NACIÓ
En el fons del debat ideològic hi ha el concepte de nació . Al Parlament només el PP i Ciutadans creuen que Catalunya no és una nació, i que, per tant, no té dret a decidir el seu futur. Aquesta postura és àmpliament compartida per l'arc polític espanyol, en què només una minoria defensa altres posicions com la d'Espanya com a "nació de nacions".
PROCÉS
El terme més comú, especialment dins del flanc sobiranista, per definir el camí cap a l'estat propi. El concepte procés indica que existeix una gradualitat en els passos, que convergeixen en l'objectiu final, que és la consecució d'un estat, però sense posar-hi una data concreta.
RADICAL
Què és un radical? ¿Algú entestat en la "deriva" independentista i en la consecució, "sí o sí", d'un estat català? ¿O bé algú que vol fer del procés un exemple de "radicalitat democràtica? Un exemple de paraula reversible que fan servir el bloc unionista i el favorable a la consulta per desacreditar-se mútuament. Desacreditar l'adversari qualificant-lo de radical és un recurs molt vell, ja que la paraula s'associa a l'extremisme i la violència.
REFERÈNDUM
El referèndum és el procediment jurídic pel qual se sotmet a votació popular una llei o un acte administratiu perquè sigui ratificat. La seva convocatòria està regulada en la Constitució i és una competència estatal. Per això, al Parlament de Catalunya està en tràmit una llei de consultes que permetria esquivar el vistiplau de l'Estat.
SANTA ALIANÇA
Concepte creat pel periodista Toni Soler per descriure l'aliança entre sectors econòmics i polítics de Madrid i Barcelona per frenar el procés sobiranista (vegeu l'ARA del 20 de març del 2011). El seu exponent és el lobi Puente Aéreo, molt ben connectat amb els poders polítics.
SECESSIONISME
Parlar de secessió, tot i ser semànticament exacte, té un component negatiu, i per això el camp sobiranista el sol evitar i prefereix parlar de termes positius com emancipació i independència . Així, El Periódico titulava dimarts: «L'opció 'més autogovern' iguala en suport la secessió».
SEPARATISME
És un terme sovint utilitzat per la premsa de Madrid en to despectiu (Franco parlava de "rojos y separatistas "). El separatisme constitueix la voluntat de trencar Espanya, de separar societats, i per tant té un profund significat negatiu.
SOBIRANISME
El sobiranisme és un terme polisèmic que pot assimilar-se a l'independentisme pur i dur, als partidaris d'un estat confederal o fins i tot només als favorables al dret a decidir. La declaració de sobirania del Parlament va ser votada per CiU, ERC, ICV i la CUP (amb reserves). El PSC afirma que és partidari del dret a decidir (i forma part de la comissió parlamentària d'aquest nom que negocia els termes de la consulta i ho va votar al Congrés i al Parlament), però no creu que Catalunya sigui un subjecte polític sobirà.
TERCERA VIA
Camí del mig entre l' statu quo i la independència popularitzat a partir d'un article de Duran i Lleida a La Vanguardia el 23 de setembre. Va des de l'opció confederal de Duran (pacte fiscal i blindatge lingüístic) a la federal de Pere Navarro i el finançament singular de Camacho. El Govern ha desafiat PP i PSOE a presentar una oferta.
TRANSICIÓ NACIONAL
Terme encunyat per Artur Mas al debat d'investidura del 2010. És un camí que tenia la primera etapa en el pacte fiscal, descartat per Rajoy. Inclou els conceptes dret a decidir , consulta i, al final de tot, la consecució d'un estat propi català.
TRENCAMENT
El fantasma que branden des de les institucions espanyoles per advertir del risc de fractura a causa del procés sobiranista. Amb una connotació negativa, el trencament forma part del discurs de PP i Ciutadans.
UNITAT
Un concepte que fan servir tots els actors vinculats al procés. El sobiranisme mira d'exhibir unitat interna, mentre que el PP -i Ciutadans- parlen de la unitat com a valor que emana de la Constitució i que salvaguarda la cohesió d'Espanya.
UNIONISME
D'aroma nord-irlandesa, l' unionisme és un terme que apliquen els sobiranistes als partits que defensen la unitat d'Espanya i estan contra la consulta. Ells prefereixen altres termes com ara constitucionalista i fins i tot demòcrata perquè unionista remet a un escenari de confrontació i fractura.
XOC DE TRENS
Metàfora que exemplifica la por al xoc institucional entre el govern espanyol i l'executiu català i que ha utilitzat Duran al Congrés de Diputats. Les elits el volen evitar i el bloc sobiranista el situa en el moment en què, vetada la consulta i després d'unes plebiscitàries en què guanyi el sí, caldrà situar-se al marge de la legalitat espanyola.
Tenint en compte la magnitud del repte -"el més important dels últims tres-cents anys", com li agrada dir al president de la Generalitat, Artur Mas-, els actors que figuren en el mapa del procés lluiten per imposar el seu marc referencial amb un arsenal propi de paraules. Si bé el dret a decidir ha esdevingut un gran èxit per al flanc sobiranista, perquè l'equipara amb el concepte de democràcia -així ho afirma Tresserras-, els partidaris de l'entesa amb Espanya han volgut posar en circulació el diàleg i la moderació . "I qui sigui capaç d'apropiar-se el concepte de diàleg , guanyarà el combat conceptual", sentencia Gutiérrez-Rubí.
Tenen límit les paraules polisèmiques, les que tenen més d'un sentit, o bé el xiclet no es pot allargar fins a l'infinit? "La gent és capaç de veure que li estan imposant un marc abstracte", intercedeix Antoni M. Piqué, consultor expert en mitjans de comunicació. ¿S'està tergiversant el significat de paraules com diàleg i consens a l'hora de mirar de buscar l'entesa entre Catalunya i Espanya? "Si la gent s'adona que n'abuses, et retira la credibilitat. Acaba passant factura", afegeix Piqué.
La utilització del llenguatge amb fins polítics i estratègics no és precisament nova. S'ha anat repetint al llarg de la història. Però sí que existeix un denominador comú, segons aquest expert en mitjans: "Un abús del llenguatge és un abús de poder, i un abús de poder comporta un abús del llenguatge. Quan comença el joc de la manipulació, comences a carregar-te el significat de les paraules".
El context polític català es presta a situacions com aquesta, en la mesura que una mateixa paraula pot dir moltes coses. "Part de la lluita ideològica i política es basa a reassignar el sentit d'algunes paraules. Però això només funciona si és una estratègia molt potent o molt subtil", defensa Tresserras, que insisteix en la importància de les paraules perquè "són l'element bàsic del pensament".
Una crida inconscient
Les paraules, en el context català, "volen fer una crida a l'inconscient del nostre cervell dient-nos què és positiu i què és negatiu", considera Gutiérrez-Rubí. A vegades, segons apunta Piqué, la reiteració d'un llenguatge negatiu o bel·ligerant per part de la premsa de Madrid pot portar a una reacció "irònica" per part de l'audiència catalana. Els conceptes deriva , sedició , separatisme i órdago , constants en alguns mitjans, alimenten el conflicte i acaben, segons els experts consultats, per perdre la credibilitat entre el públic que els rep.
"Les metàfores que recreen imatges són les més potents", argumenta Gutiérrez-Rubí. Potser per això el xoc de trens , temut per a alguns i inevitable per a uns altres, ha fet tanta fortuna per definir la situació política catalana. Una situació que tot seguit repassem en 38 paraules que desgranen i defineixen el procés.
ACORD
Sobre el paper tothom busca un acord. Però per a uns es tracta d'un acord per exercir el dret a decidir i per a d'altres un acord que faci innecessària la consulta. Els que diuen que la consulta ha de ser "acordada", en realitat atorguen a l'estat espanyol el dret de veto.
BRONCA
El concepte de bronca s'oposa al de diàleg . Així, per exemple, La Vanguardia titulava dilluns "Mas crida a recuperar el diàleg i a aparcar la bronca" l'endemà que Pere Navarro l'acusés d'enganyar els catalans amb la consulta.
CENTRALITAT
Totes les enquestes i els resultats del 25-N demostren que la centralitat política del país s'ha mogut cap al sobiranisme. Malgrat això, hi ha forces, com el PSC, que l'assimilen al federalisme i altres, com el PP i Ciutadans, que identifiquen aquest concepte amb la Constitució i el manteniment de l' statu quo . En tot cas, qui aconsegueixi identificar la seva posició com a "central" té bona part de la partida guanyada.
CONSENS
El consens té múltiples lectures. És la confecció d'una majoria per tirar endavant el procés i, al mateix temps, l'esperit que s'invoca quan es branda la Constitució. Forma part, també, del camp semàntic del diàleg i de l'entesa que promouen els partidaris de la tercera via. S'ha d'anar amb compte perquè sovint quan es parla de consens o acord en realitat vol dir dret de veto.
CONSTITUCIÓ
Aprovada el 1978, un 75% de la població actual de Catalunya no l'ha votat. Per al govern espanyol és intocable i, a més, suposa un mur infranquejable contra qualsevol intent de qüestionar la sobirania espanyola única. El PSOE s'obre a reformar-la en sentit federal, però sense incloure-hi el dret a decidir. Els partits sobiranistes sostenen que la carta magna pot permetre la consulta si hi ha voluntat política.
CONSULTA
Els sobiranistes prefereixen aquest terme al de referèndum per treure-li càrrega legal i obrir el ventall de possibilitats per consultar la ciutadania. El concepte s'ha popularitzat i constitueix una clara victòria semàntica del sobiranisme, ja que és més difícil oposar-se a una consulta que a un referèndum.
DEMOCRÀCIA
Un valor que tots els actors del procés fan servir. Cadascú, però, el limita al seu marc corresponent. Per al bloc sobiranista, la democràcia és el dret a votar, i fins i tot es planteja la votació com una manera d'aprofundir en el vincle democràtic entre ciutadans i governants. Per al govern espanyol, la democràcia s'assimila a les regles del joc fixades en la Constitució com a marc legal vigent.
DIÀLEG
És una de les paraules clau del conflicte perquè tothom se la vol apropiar. El diàleg que ofereix Rajoy, però, no inclou la consulta, i això fa que el Govern no el consideri sincer. Tot i això, l' establishment econòmic, per exemple Foment del Treball, el reivindica constantment i alguns mitjans (La Vanguardia titulava divendres «El Govern del PP admet que el diàleg 'comença a caminar'») magnifiquen les ofertes de diàleg de la Moncloa per crear l'efecte que la relació amb Madrid és fluida. D'altres, com l'ARA i El Punt Avui , es mostren molt més escèptics.
DIVISIÓ
La divisió s'oposa a la unitat , de manera que en el procés sobiranista es pot posar l'accent tant en una cosa com en l'altra. Vegem-ne alguns exemples. El País titulava dilluns: "Mas perd suports interns en ple pols sobiranista"; i l'ARA el 20 d'octubre: "El pols sobiranista situa CDC i Unió al caire de la ruptura". La dificultat per als periodistes és trobar el punt just entre les discrepàncies, que hi són, i la unitat, que també hi és en alguns punts bàsics.
DRET A DECIDIR
La popularització de l'expressió dret a decidir és un dels grans triomfs dels sobiranistes perquè situa el debat en termes de drets democràtics i li treu la càrrega política del més clàssic dret a l'autodeterminació . És a dir, és molt més difícil estar en contra del dret a decidir com a principi que contra la independència. El resultat és que les enquestes assenyalen que al voltant del 80% dels catalans estan a favor del dret a decidir. A Espanya aquest concepte s'assimila al de sobirania i no s'accepta. Dimarts UPyD, PP i PSOE (amb l'abstenció del PSC) van aprovar una moció contra la "fal·làcia del dret a decidir".
DUI
Declaració unilateral d'independència. És la fórmula preferida per l'independentisme més abrandat. Duran va advertir a Rajoy al Congrés el 16 de novembre que si no feia cap pas es trobaria amb una DUI.
ELITS
Emparades en la sigil·lositat, les elits econòmiques del país i els cercles de poder -un poder a vegades més gran que el que tenen els representants polítics- arrufen el nas davant del procés. Busquen l'entesa, però són minoria (José Manuel Lara és l'excepció) els representants d'aquest àmbit que es posicionen obertament en contra de la independència. Parlar d'elits, però, té una connotació positiva, ja que és una forma subreptícia d'afirmar que els sectors més ben preparats del país estan en contra del procés.
ESPANYOLISME
Espanyolista seria el que defensa la unitat d'Espanya, però en l'imaginari col·lectiu s'associa al franquisme i a l'extrema dreta, de manera que ni el PP ni Ciutadans se senten còmodes amb l'etiqueta.
'ESTABLISHMENT'
En lloc d'elits potser és més exacte fer servir establishment per definir aquests poders fàctics que maniobren per frenar el procés sobiranista. Els seus punts forts són el poder financer i el mediàtic.
ESTAT PROPI
Per a alguns, equival a la independència en termes clàssics. Per a d'altres, és un ens autònom que podria formar part d'un estat federal o confederal. Mas fa servir aquesta fórmula per evitar la paraula independència , que considera poc exacta en l'Europa integrada i interdependent dels nostres dies. En tot cas, és la fórmula que ha permès a Unió subscriure un programa electoral que per a CDC és inequívocament independentista.
ESTRUCTURES D'ESTAT
El programa electoral de CiU parla de crear "estructures d'estat" per garantir el benestar dels catalans. Un bon exemple seria una hisenda pròpia. Unió va incorporar l'expressió en el seu ideari. Des del camp espanyolista s'acusa els sobiranistes de fer servir aquesta fórmula com a eufemisme per no dir independència.
EUROPA
És l'horitzó al qual aspira el sobiranisme majoritari: convertir-se en un estat dins la UE. Des de les institucions espanyoles -i des de les europees, últimament- es repeteix el missatge segons el qual una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea i de l'euro. Si s'aconsegueix fer creïble l'amenaça de l'expulsió d'Europa, el procés sobiranista podria embarrancar.
FRACTURA SOCIAL
Espantall que fa servir el bloc espanyolista per carregar contra la consulta. "El referèndum divideix, Espanya ens uneix", sostenen. José María Aznar va advertir que "abans de trencar-se Espanya es trencarà Catalunya". Les formacions sobiranistes insisteixen que l'estat propi ha de servir per arribar a nivells més alts de cohesió social i afirmen que, en tot cas, la fractura ja hi és pel veto a la consulta.
INDEPENDÈNCIA
El clàssic independència (que s'oposa a dependència ) ha estat el clam majoritari a les mobilitzacions sobiranistes dels últims anys i és una fórmula inequívoca de cara a la comunitat internacional. Artur Mas, però, prefereix parlar d'"estat propi" o "estructures d'estat" en un món "interdependent" com l'actual. Això li serveix a Duran per dir que CiU no és "independentista".
LEGALITAT
La legalitat, per al bloc espanyolista, és la Constitució. Per a ells la consulta no és legal, mentre que per al Govern és qüestió de "voluntat política". La insistència a parlar de legalitat del camp unionista s'explica perquè d'aquesta manera situen la consulta i la independència en el camp de la il·legalitat i, per tant, del delicte.
LLIBERTAT
El gran argument sobiranista és que amb la consulta Catalunya podria assolir la seva "llibertat" com a poble. De fet, l'acord CiU-ERC va ser batejat per alguns com a Pacte per la Llibertat. Des del camp espanyolista també es reclama "llibertat" i consideren que a Catalunya està en perill perquè l'escola i els mitjans de comunicació imposen un "pensament únic".
MAJORIA SILENCIOSA
Invocada pel PP i Ciutadans com a arma per minimitzar la magnitud de les manifestacions de l'Onze de Setembre. La idea que es vol transmetre és que tothom que no participa en les mobilitzacions sobiranistes és perquè hi és clarament contrari. El 12-O, però, va aplegar només unes desenes de milers de persones.
MINORIA SIGIL·LOSA
Són les elits que, a banda i banda del pont aeri, maniobren per crear un clima d'entesa entre Mas i Rajoy, i van aparèixer a la portada de l'ARA del 5 d'octubre. La formen l'alt empresariat i membres d'Unió i del PP. La discreció presideix els seus moviments a favor del "diàleg" i d'aconseguir una sortida al procés aliena a la "trencadissa".
MODERACIÓ
Aquest és un concepte llançat des de l'editorial de La Vanguardia del 27 d'octubre ("Qui tem els moderats?") i que aplega els sectors que defensen una "tercera via" -encaix de Catalunya a Espanya- i amb el "diàleg" encaminat a evitar el xoc entre Catalunya i Espanya. L'etiqueta funciona per oposició: s'entén que qui no és moderat és perquè és radical, i, per tant, extremista.
NACIÓ
En el fons del debat ideològic hi ha el concepte de nació . Al Parlament només el PP i Ciutadans creuen que Catalunya no és una nació, i que, per tant, no té dret a decidir el seu futur. Aquesta postura és àmpliament compartida per l'arc polític espanyol, en què només una minoria defensa altres posicions com la d'Espanya com a "nació de nacions".
PROCÉS
El terme més comú, especialment dins del flanc sobiranista, per definir el camí cap a l'estat propi. El concepte procés indica que existeix una gradualitat en els passos, que convergeixen en l'objectiu final, que és la consecució d'un estat, però sense posar-hi una data concreta.
RADICAL
Què és un radical? ¿Algú entestat en la "deriva" independentista i en la consecució, "sí o sí", d'un estat català? ¿O bé algú que vol fer del procés un exemple de "radicalitat democràtica? Un exemple de paraula reversible que fan servir el bloc unionista i el favorable a la consulta per desacreditar-se mútuament. Desacreditar l'adversari qualificant-lo de radical és un recurs molt vell, ja que la paraula s'associa a l'extremisme i la violència.
REFERÈNDUM
El referèndum és el procediment jurídic pel qual se sotmet a votació popular una llei o un acte administratiu perquè sigui ratificat. La seva convocatòria està regulada en la Constitució i és una competència estatal. Per això, al Parlament de Catalunya està en tràmit una llei de consultes que permetria esquivar el vistiplau de l'Estat.
SANTA ALIANÇA
Concepte creat pel periodista Toni Soler per descriure l'aliança entre sectors econòmics i polítics de Madrid i Barcelona per frenar el procés sobiranista (vegeu l'ARA del 20 de març del 2011). El seu exponent és el lobi Puente Aéreo, molt ben connectat amb els poders polítics.
SECESSIONISME
Parlar de secessió, tot i ser semànticament exacte, té un component negatiu, i per això el camp sobiranista el sol evitar i prefereix parlar de termes positius com emancipació i independència . Així, El Periódico titulava dimarts: «L'opció 'més autogovern' iguala en suport la secessió».
SEPARATISME
És un terme sovint utilitzat per la premsa de Madrid en to despectiu (Franco parlava de "rojos y separatistas "). El separatisme constitueix la voluntat de trencar Espanya, de separar societats, i per tant té un profund significat negatiu.
SOBIRANISME
El sobiranisme és un terme polisèmic que pot assimilar-se a l'independentisme pur i dur, als partidaris d'un estat confederal o fins i tot només als favorables al dret a decidir. La declaració de sobirania del Parlament va ser votada per CiU, ERC, ICV i la CUP (amb reserves). El PSC afirma que és partidari del dret a decidir (i forma part de la comissió parlamentària d'aquest nom que negocia els termes de la consulta i ho va votar al Congrés i al Parlament), però no creu que Catalunya sigui un subjecte polític sobirà.
TERCERA VIA
Camí del mig entre l' statu quo i la independència popularitzat a partir d'un article de Duran i Lleida a La Vanguardia el 23 de setembre. Va des de l'opció confederal de Duran (pacte fiscal i blindatge lingüístic) a la federal de Pere Navarro i el finançament singular de Camacho. El Govern ha desafiat PP i PSOE a presentar una oferta.
TRANSICIÓ NACIONAL
Terme encunyat per Artur Mas al debat d'investidura del 2010. És un camí que tenia la primera etapa en el pacte fiscal, descartat per Rajoy. Inclou els conceptes dret a decidir , consulta i, al final de tot, la consecució d'un estat propi català.
TRENCAMENT
El fantasma que branden des de les institucions espanyoles per advertir del risc de fractura a causa del procés sobiranista. Amb una connotació negativa, el trencament forma part del discurs de PP i Ciutadans.
UNITAT
Un concepte que fan servir tots els actors vinculats al procés. El sobiranisme mira d'exhibir unitat interna, mentre que el PP -i Ciutadans- parlen de la unitat com a valor que emana de la Constitució i que salvaguarda la cohesió d'Espanya.
UNIONISME
D'aroma nord-irlandesa, l' unionisme és un terme que apliquen els sobiranistes als partits que defensen la unitat d'Espanya i estan contra la consulta. Ells prefereixen altres termes com ara constitucionalista i fins i tot demòcrata perquè unionista remet a un escenari de confrontació i fractura.
XOC DE TRENS
Metàfora que exemplifica la por al xoc institucional entre el govern espanyol i l'executiu català i que ha utilitzat Duran al Congrés de Diputats. Les elits el volen evitar i el bloc sobiranista el situa en el moment en què, vetada la consulta i després d'unes plebiscitàries en què guanyi el sí, caldrà situar-se al marge de la legalitat espanyola.
15.8.13
Alerta! Rètol vist avui a un lavabo d'homes a Berlín. La fi d'una cultura mil·lenària
M'ha arribat per tuit aquest comentari - foto:
Quim Torra (@quimtorra) 07/08/13
Alerta! Rètol vist avui a un lavabo d'homes a Berlín. La fi d'una cultura mil·lenària pic.twitter.com/y5KpwOsiEx
És moment de recorda aquest article que vaig fer:
16.5.12 Innovació social en processos domèstics
Coses... de què ningú vol parlar
[...]
2a proposta
He dit que aquesta tenia un caràcter escatològic, i és que va sobre l'acte d'orinar als lavabos domèstics. Més en concret, de com ho fem els especímens de sexe masculí. Les tasses del WC no estan concebudes per als homes, i en orinar a una certa distància (que s'incrementa per a les persones altes) és inevitable que s'esquitxi encara que siguin microgotes aparentment imperceptibles.
És aquest un tema fora de les matèries d'RSE? En absolut! Les conseqüències del que explico són: males olors, manca d'higiene, necessitat de netejar més sovint, més detergent, més dolors lumbars, més temps, més tensions familiars... Si les empreses fabricants de solucions per a les evacuacions humanes no han entrat a cercar una solució a aquesta matèria és perquè tradicionament els dissenyadors han estat homes i qui ha assumit la neteja domèstica dones. Que exagero? Pregunteu al vostre voltant si el que dic suposa o no un "tema".
Ara la pregunta és quan Roca, Sangrà, etc. deixaran de fabricar tasses i passaran a proveir solucions per a la micció masculina i altres evacuacions de les famílies del segle XXI? La innovació requereix d'entrada canviar la funció per una missió. I si volem fer innovació social requereix atendre els interessos i inquituds de totes les parts, fins i tot en aspectes que, per pudor, ningú en parla. Doncs parlem-ne que ja toca! Fora tabús i abordem la innovació en tots els camps.
De vegades, sembla que parlar d'aquestes matèries estigui vetat. Avui he aprofitat l'oportunitat d'embolcallar-lo amb la primera proposta, i així he deixat anar l'altre. Diuen que els catalans som donats a l'escatologia. Deu ser per allò del cagatió... En tot cas, posats a fer, ja mostro alguna innovació (bàsicament de qualitat però també ambiental) en la matèria. Ara sols cal que s'hi afegeixi la innovació social:
Un sector en el qual es pot innovar
Retallo del que diu l'amic Andreu Veà: Sin
duda este interlocutor se quedó pasmado de contemplar que en los
HeadQuarters de Google del Silicon Valley se programa hasta la taza del
water... Fue uno de los inventos para atraer talento joven... (ésto
juntamente a la buena comida gratuita para desayunar, comer y cenar)...
Lo ilustraré gráficamente (por primera vez en público desde que lo
inmortalicé en 2005). Esto podría parecer una “taza normal” (de las
americanas, sistema de agua va distinto):
Si nos acercamos vas, veremos rápidamente que no. Que no es una taza “normal”. Y que al igual que el ordenador hasta tiene “energy saver”.
Y para aquellos incrédulos de poca fe en mis palabras iniciales... cuando dije “en google se programan hasta los wc”...
Aquí teneis colgado en la pared a una altura adecuada, el programador, si vais leyendo detenidamente vereis que se puede ajustar la temperatura del agua, su presión el tiempo de “riego”... y un montón de útiles parámetros para el fin...
Una altra innovació que ja incorpora la visió social seria aquesta, concebuda per a diferents edats de les persones usuàries, però sembla que solament s'adreça a pompis de classe alta:
Inodoro
con tapa universal ajustable que se adapta al tamaño del trasero de
cualquier persona, sea niño o adulto. Ajusta la taza a cualquier
tamaño...
Pueden llegar a pensar que estoy un poco obsesionada con estos complementos fundamentales del cuarto de baño. Pero nada más lejos de eso. Ocurre que si se avanza tecnológicamente en estos dispositivos, por llamarlos de alguna manera, también debemos comunicarlo como hacemos con un televisor 3D ó un tablet que mejora el iPAD. Y ahora resulta que los diseñadores coreanos il-seop so + hanbi jung, jaeyoung heo, hyungkyun jung, han creado un inodoro con tapa universal ajustable que se adapta al tamaño del trasero de cualquier persona, sea niño o adulto. Y la universalización de la tapa del inodoro creo que tiene su importancia ¿digo yo?, como la tendría un cargador universal para los teléfonos móviles. Pero se han conseguido antes con un WC, ¿que le vamos a hacer?...
El Beetle´s Wing (Escarabajo con alas) como así se llama el inodoro, es un retrete doméstico que puede ser perfectamente compartido por hombres y mujeres y por los niños, por pequeños que estos sean, porque la tapa del WC se ajusta automáticamente a la medida ideal de cada persona con solo pisar un pedal. Cuando un hombre necesita orinar solo debe presionar ligeramente la palanca y la tapa se abre en dos alas, una a cada lado, sin que el señor deba tocarla con las manos. Y si el niño se sienta para hacer su necesidad, puede ajustar la tapa adaptando el tamaño a su tierno culito, sin que corra el peligro de caer dentro del inodoro con el consiguiente susto del pequeño y de mamá. Por las imágenes podemos ver que cualquier persona puede usar el asiento del inodoro con el tamaño adecuado a sus justas proporciones anatómicas con la consiguiente comodidad y relajamiento que facilita los procesos biológicos.
"Los 10 inodoros top de alta tecnología solo para millonarios"
"Robot inodoro Toto que te ayuda en el ahorro de agua de la cisterna",
Per cert, el que ja no m'atreveixo a tocar, és un enfocament ambiental: el paper higiènic. Es tracta d'una solució exclusivament occidental... Ni a l'Àfrica ni a l'Àsia Oriental se'n fa servir. Els que estan acostumats al rajolí d'aigua no comprenen que fem servir un sistema tan poc higiènic com el paper.
I finalment, recordarem una proposta per a dismunir el consum de combustible, que no sabem com va acabar: La companyia de vols japonesa All Nippon Airways (ANA) ha posat a prova un nou sistema d'estalvi de carburant des de primer d'octubre. Es tracta d'estalviar pes en els seus aparells convidant als seus passatgers a orinar abans de embarcar. Ho podeu llegir a 08.10.09
Embarquin pixats, sisplau!
Quim Torra (@quimtorra) 07/08/13
Alerta! Rètol vist avui a un lavabo d'homes a Berlín. La fi d'una cultura mil·lenària pic.twitter.com/y5KpwOsiEx
És moment de recorda aquest article que vaig fer:
16.5.12 Innovació social en processos domèstics
Coses... de què ningú vol parlar
[...]
2a proposta
He dit que aquesta tenia un caràcter escatològic, i és que va sobre l'acte d'orinar als lavabos domèstics. Més en concret, de com ho fem els especímens de sexe masculí. Les tasses del WC no estan concebudes per als homes, i en orinar a una certa distància (que s'incrementa per a les persones altes) és inevitable que s'esquitxi encara que siguin microgotes aparentment imperceptibles.
És aquest un tema fora de les matèries d'RSE? En absolut! Les conseqüències del que explico són: males olors, manca d'higiene, necessitat de netejar més sovint, més detergent, més dolors lumbars, més temps, més tensions familiars... Si les empreses fabricants de solucions per a les evacuacions humanes no han entrat a cercar una solució a aquesta matèria és perquè tradicionament els dissenyadors han estat homes i qui ha assumit la neteja domèstica dones. Que exagero? Pregunteu al vostre voltant si el que dic suposa o no un "tema".
Ara la pregunta és quan Roca, Sangrà, etc. deixaran de fabricar tasses i passaran a proveir solucions per a la micció masculina i altres evacuacions de les famílies del segle XXI? La innovació requereix d'entrada canviar la funció per una missió. I si volem fer innovació social requereix atendre els interessos i inquituds de totes les parts, fins i tot en aspectes que, per pudor, ningú en parla. Doncs parlem-ne que ja toca! Fora tabús i abordem la innovació en tots els camps.
De vegades, sembla que parlar d'aquestes matèries estigui vetat. Avui he aprofitat l'oportunitat d'embolcallar-lo amb la primera proposta, i així he deixat anar l'altre. Diuen que els catalans som donats a l'escatologia. Deu ser per allò del cagatió... En tot cas, posats a fer, ja mostro alguna innovació (bàsicament de qualitat però també ambiental) en la matèria. Ara sols cal que s'hi afegeixi la innovació social:
Un sector en el qual es pot innovar
Retallo del que diu l'amic Andreu Veà: Sin
duda este interlocutor se quedó pasmado de contemplar que en los
HeadQuarters de Google del Silicon Valley se programa hasta la taza del
water... Fue uno de los inventos para atraer talento joven... (ésto
juntamente a la buena comida gratuita para desayunar, comer y cenar)...
Lo ilustraré gráficamente (por primera vez en público desde que lo
inmortalicé en 2005). Esto podría parecer una “taza normal” (de las
americanas, sistema de agua va distinto): Si nos acercamos vas, veremos rápidamente que no. Que no es una taza “normal”. Y que al igual que el ordenador hasta tiene “energy saver”.
Y para aquellos incrédulos de poca fe en mis palabras iniciales... cuando dije “en google se programan hasta los wc”...
Aquí teneis colgado en la pared a una altura adecuada, el programador, si vais leyendo detenidamente vereis que se puede ajustar la temperatura del agua, su presión el tiempo de “riego”... y un montón de útiles parámetros para el fin...
Una altra innovació que ja incorpora la visió social seria aquesta, concebuda per a diferents edats de les persones usuàries, però sembla que solament s'adreça a pompis de classe alta:
Inodoro
con tapa universal ajustable que se adapta al tamaño del trasero de
cualquier persona, sea niño o adulto. Ajusta la taza a cualquier
tamaño...Pueden llegar a pensar que estoy un poco obsesionada con estos complementos fundamentales del cuarto de baño. Pero nada más lejos de eso. Ocurre que si se avanza tecnológicamente en estos dispositivos, por llamarlos de alguna manera, también debemos comunicarlo como hacemos con un televisor 3D ó un tablet que mejora el iPAD. Y ahora resulta que los diseñadores coreanos il-seop so + hanbi jung, jaeyoung heo, hyungkyun jung, han creado un inodoro con tapa universal ajustable que se adapta al tamaño del trasero de cualquier persona, sea niño o adulto. Y la universalización de la tapa del inodoro creo que tiene su importancia ¿digo yo?, como la tendría un cargador universal para los teléfonos móviles. Pero se han conseguido antes con un WC, ¿que le vamos a hacer?...
El Beetle´s Wing (Escarabajo con alas) como así se llama el inodoro, es un retrete doméstico que puede ser perfectamente compartido por hombres y mujeres y por los niños, por pequeños que estos sean, porque la tapa del WC se ajusta automáticamente a la medida ideal de cada persona con solo pisar un pedal. Cuando un hombre necesita orinar solo debe presionar ligeramente la palanca y la tapa se abre en dos alas, una a cada lado, sin que el señor deba tocarla con las manos. Y si el niño se sienta para hacer su necesidad, puede ajustar la tapa adaptando el tamaño a su tierno culito, sin que corra el peligro de caer dentro del inodoro con el consiguiente susto del pequeño y de mamá. Por las imágenes podemos ver que cualquier persona puede usar el asiento del inodoro con el tamaño adecuado a sus justas proporciones anatómicas con la consiguiente comodidad y relajamiento que facilita los procesos biológicos.
"Los 10 inodoros top de alta tecnología solo para millonarios"
"Robot inodoro Toto que te ayuda en el ahorro de agua de la cisterna",
Per cert, el que ja no m'atreveixo a tocar, és un enfocament ambiental: el paper higiènic. Es tracta d'una solució exclusivament occidental... Ni a l'Àfrica ni a l'Àsia Oriental se'n fa servir. Els que estan acostumats al rajolí d'aigua no comprenen que fem servir un sistema tan poc higiènic com el paper.
I finalment, recordarem una proposta per a dismunir el consum de combustible, que no sabem com va acabar: La companyia de vols japonesa All Nippon Airways (ANA) ha posat a prova un nou sistema d'estalvi de carburant des de primer d'octubre. Es tracta d'estalviar pes en els seus aparells convidant als seus passatgers a orinar abans de embarcar. Ho podeu llegir a 08.10.09
Embarquin pixats, sisplau!
Palabras sin traducción y otras rarezas lingüísticas
Palabras sin traducción y otras rarezas lingüísticas
Una historia de Enrique Alpañés para YOROKOBU.
Un
estudiante nadaba con una estudiante en el río. La chica era una
deportista y él en cambio era un nadador desastroso. La chica lo amaba
perdidamente y tenía tanto tacto que nadaba igual de despacio que él.
Pero cuando la natación se acercaba ya a su fin, quiso pagar rápidamente
la deuda que tenía con sus aficiones deportivas y se lanzó con rápidas
brazadas hacia la orilla. El estudiante intentó avanzar más rápido y
tragó agua. Se sintió humillado, puesto en evidencia en su inferioridad
física y sintió lítost.
Un
estudiante nadaba con una estudiante en el río. La chica era una
deportista y él en cambio era un nadador desastroso. La chica lo amaba
perdidamente y tenía tanto tacto que nadaba igual de despacio que él.
Pero cuando la natación se acercaba ya a su fin, quiso pagar rápidamente
la deuda que tenía con sus aficiones deportivas y se lanzó con rápidas
brazadas hacia la orilla. El estudiante intentó avanzar más rápido y
tragó agua. Se sintió humillado, puesto en evidencia en su inferioridad
física y sintió lítost.
Milan Kundera escribió estas líneas en El Libro de la Risa y el Olvido, publicado en España por Tusquets y traducido casi en su integridad. Casi. Hay una palabra, ‘lítost’
que se mantiene en el checo original. Hace referencia a la agonía que
se siente al ser consciente repentinamente de la propia miseria. “He
buscado vanamente en otras lenguas el equivalente de esta palabra”
asegura Kundera, “me parece difícil que alguien pueda comprender el alma
humana sin ella”.
Decir que el español es muy rico es como
decir que el gotelé es muy sufrido o que el Rey es muy campechano. Un
lugar común que a fuerza de repetirse ha perdido ya su contenido. Según
afirma José Antonio Pascual, vicedirector de la Real Academia de la
Lengua Española, en el diccionario se registran 88.000 palabras; el
inglés (que se suele poner como ejemplo de idioma pobre y con poco
vocabulario) registra más de 170.000 definiciones en su diccionario de
referencia, el Oxford, aunque también es cierto que ellos abusan más de
las palabras compuestas.
“Se suele estimar el léxico de una lengua
añadiéndole un 30% al que recogen los diccionarios”, asegura Pascual.
Pongamos entonces por caso que hay cerca de 115.000 palabras en
castellano. Son muchas, sin duda, pero no suficientes. Cada idioma tiene
sus matices, sus inflexiones y sus palabras imposibles de traducir, lítost es solo una de ellas, hay muchas más.
Si un idioma es un reflejo de sus hablantes los alemanes cumplen los tópicos y se revelan como unos trabajadores incansables. Torschlusspanik es el miedo a que las oportunidades disminuyan a medida que nos hacemos viejos, freizeitstress, el estrés del tiempo libre y todas las actividades que haces para ocuparlo.
Pero hay otra palabra, schadenfreude,
que ha cobrado más relevancia e incluso se ha tomado prestada en
distintos idiomas. Hace referencia al sentimiento de gozo que se produce
al observar el sufrimiento ajeno. No es sadismo, no es envidia, es un
término intermedio que encarna a la perfección ese ansia (tan común en
la prensa rosa) de asistir a la caída a los infiernos de los ídolos, esa
risa involuntaria que brota al ver una caída ajena o el gozo interno
que nos invade cuando vemos al final de la película que el villano de
turno recibe su merecido.
Tenemos que irnos al otro extremo del planeta para encontrar el antónimo de schadenfreude, hablamos de mudita, un concepto budista que hace referencia a la felicidad que genera la felicidad ajena.
También el japonés refleja en su vocabulario la cultura trabajadora de sus gentes, desde la castrense kyoikumama (madre que presiona despiadadamente a sus hijos para que obtengan logros académicos) hasta gaman, la determinación para afrontar los obstáculos en la vida, de persistir frente a desafíos que parecen insuperables.
Pero el término psico-laboral más extraño que tienen los japoneses no es ninguno de los anteriores, es karoshi, una palabra tristemente de moda en el país que hace referencia a la muerte por estrés laboral.
Gigil expresa en filipino lo que
sienten todas las abuelas cuando cogen a sus nietos en brazos, esas
ganas de morder o pellizcar algo insoportablemente tierno.
Tartle se utiliza en Escocia para denominar ese momento de vacilación cuando vas a presentar a alguien y no recuerdas su nombre.
Boh es probablemente la mejor expresión que tiene el italiano, sirve para decir con solo tres letras que no tienes ni idea.
Más románticos son los árabes que al pronunciar ya’aburnee
(literalmente, tú me entierras) aluden al deseo de morir antes que su
interlocutor para no tener que soportar su pérdida. Y seguimos con el
macabro tema de la muerte, solo hay un idioma conocido para nombrar algo
tan desgarrador como la pérdida de un hijo. Hay huérfanos, hay viudos, y
en Israel hay hore shakul.
Los franceses no son de palabras sino de
expresiones únicas, y sorprenden nombrando conceptos tan concretos como
el ingenio de tener la respuesta acertada cuando es demasiado tarde (l’esprit de l’escalier) o pasar la mañana vagueando en la cama (grasse matinée).
No hay nada intraducible y los que se
dedican a ello profesionalmente son conscientes. Todo puede solucionarse
con un circunloquio, con una palabra equivalente en el fondo y distinta
en los matices. Tampoco existe nadie que domine todos los idiomas del
mundo (7.105 según ethnologue),
así que es un poco exagerado asegurar que hay palabras únicas. Pero sí
que existen palabras sin equivalente en la mayoría de los idiomas
conocidos, conceptos que por su mayor uso o por la evolución idiomática
han derivado en pequeñas rarezas lingüísticas. Joyas hechas palabras.
Vladimir Nabokov, además de escribir Lolita,
la tradujo del inglés al ruso, esa y muchas obras más, propias y
ajenas. Era un defensor de la traducción literal, sin cambiar ni un
ápice (a pesar de que fuera el responsable de que en Rusia no hablen de
Alicia sino de Ania en el País de las Maravillas).
Sin embargo, reconocía que había palabras que no tenían traducción posible y hacía hincapié en una: toska. “Ninguna palabra del inglés traduce todas las facetas de toska”, decía el autor.
“En su sentido más profundo, es una
sensación de gran angustia espiritual, a menudo sin causa específica. En
el aspecto menos mórbido es un dolor sordo del alma, un anhelo sin nada
que nada haya que anhelar. En su nivel más bajo, se reduce al hastío,
al aburrimiento”.
Tanto toska como lítost
hacen referencia a sentimientos. Haciendo un breve repaso nos damos
cuenta de que la mayoría de palabras sin traducción lo hacen. Y dicen
más de lo que encierra su estricto significado, dicen cosas sobre quien
las habla.
http://losfilologos.com/portal/index.php/linguistica/754-palabras-sin-traduccion-y-otras-rarezas-lingueisticas
http://losfilologos.com/portal/index.php/linguistica/754-palabras-sin-traduccion-y-otras-rarezas-lingueisticas
6.8.13
Naltrus, els vilanovins
Retallo del Diari de Vilanova aquest comentari fet davant la revetlla de Sant Joan...: avui Vilanova s'omple de gent de terra endins. Els diferenciareu perquè no diuen naltrus, mart, fandilla i fan la e de mil maneres
Subscriure's a:
Missatges (Atom)