Entre possible i impossible hi ha una consciència de mot que porta o no el prefix in-. Però en altres casos només fem servir la forma negada i desconeixem, no fem servir o potser ni existeix la forma original positiva. Seria el cas d'imbècil, imberbe, indòmit...
També hi ha casos intermitjos: útil / inútil no és una parella tan senzilla com la que s'origina amb possible, perquè no es dóna un ús simètric dels dos mots. Podem dir que una persona és un inútil, però en canvi no diem que és un útil. A mesura que els mots amb prefix es fossilitzen van adquirint una vida independent (o almenys autònoma).
Un dels casos en què el mot s'ha independitzat i fins i tot ha mort el seu pare (quin Èdip que porten alguns mots!!) és el de 'indòmit'. Quan diem indòmit, ens ve al cap que la seva mera existència pressuposa l'existència d'un mot previ? Doncs dòmit existeix!
I el mateix podem fer amb insòlit. Existeix sòlit?? Doncs en aquest article ens en parlen:
La solidesa habitual
, a Ficcions15 de set de 2010A l’hora de donar nom a un moviment polític és pràctica comuna escarrar-se a trobar-ne un (sovint en forma de sigles, però no necessàriament) que sigui de bon recordar i encara de més bon dir. Però el cert és que l’atzar i la casualitat hi fan més que no pas la voluntat o el disseny. Qui els ho havia de dir, a la gent del Partit Socialista Unificat de Catalunya, que el seu partit acabaria essent el PSUC i el bruc de la política catalana dels 70? I els factòtums de Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya ho sabien, quan es van ajuntar, que oposar-se a la coalició resulta noCiU?
La quasi homofonia entre ‘solidari’ i ‘solitari’ és tan òbvia que pràcticament desautoritza qualsevol intent de joc de paraules, però el que no es pot negar és que en López Tena, en Laporta i en Bertran han tingut molta vista a l’hora de batejar la seva formació. Solidaritat Catalana remet immediatament a la Soli, el primer intent de catalanisme transversal que va arribar al Parlament de la mà de Prat de la Riba, ara fa poc més d’un segle. Soli és un mot fàcil de dir i de combinar, i fins i tot simpàtic d’enunciar: “Tu, ja saps que en Berenguera s’ha fet de la Soli?”. Però a més a més té la gràcia afegida de comptar no amb una sinó amb dues entrades al diccionari: un soli és un tron, un seient reial (i que cadascú hi vegi les connotacions que vulgui), però també és el nom d’un múscul, concretament de la cama, el que va des de la tíbia i el peroné fins al tendó d’Aquil•les (ídem que abans).
Per culpa de la deformació professional, això de la musculatura del partit d’en Laporta m’ha fet pensar en la solidesa. Concretament en un parella d’homòfons (mots que es pronuncien igual) que sovint treuen el caparró pels crucigrames. Em refereixo als adjectius sòlid i sòlit, que malgrat les aparences tenen significats (i orígens) diferents. Sòlit vol dir ‘habitual, acostumat’, i no us semblarà tan estrany si penseu en el seu antònim, insòlit, que és mot molt més comú. Exemple d’ús: El triomf electoral de l’independentisme ha posat fi a la sòlita alternança entre socialistes i convergents.
He dit que soli era mot bo de combinar (soliloqui, solideu), però el cas és que no sé trobar cap terme que aplegui, ni que sigui vagament, els conceptes de solidaritat i de reagrupament. Llàstima. Espero, tanmateix, que això no es converteixi en mal augur i cap dels dos candidats no acabi soliu, com el mestre Carner a Ofrena: “On l’havia coneguda / jo no sé ni com es diu. / Vaig sentir-me tot soliu / com del món sense sabuda”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada