Acabo de fer una postil·la en una reflexió del bloc. En escriure aquest mot, m'ha vingut al cap la forma castellana, apostilla, i tot plegat m'ha suggerit l'etimologia, d'altra banda prou evident per a qui vulgui veure-la: post illa, és a dir, coses escrites amb posterioritat a aquelles.
La curiositat és que en castellà s'hagi colat una a- inicial. Però més curiós és encara que a algun català despistat, li soni malament postil·la i trobi ben natural apostilla. Qui ho senti així, segurament deu creure -ni que sigui en el seu inconscient- que apostilla prové d'escriure alguna cosa "a posta", i aleshores el mot català postil·la queda orfe de la falsa etimologia... hehehe... Doncs posa-t'hi til·la.
Segurament en castellà es devia afegir fruit d'una mala divisió de la suma de l'article i el nom: la postilla devia passar a la apostilla. Tanmateix és curiós que s'hagi produït aquest error en un mot culte. D'altra banda, pel mateix motiu els castellans també podrien prendre apastillas! També cap la possibilitat que aquesta estranyesa els vingués del francès.
En català també tenim mots modificats per un "mal tall". L'obisbe (de opiscopus) va confondre's amb lo bisbe i va donar lloc a el bisbe. Però és més raonable que passi això amb un mot d'ús comú que amb un cultisme.
Doncs ja sabeu: els castellans a prendre (a)pastillas i els catalans (pos)til·la.
postil·la
[1407; substantivació de la locució ll. post illa 'després d'aquelles coses']
f 1 LIT Glossa, nota breu feta al marge o al peu d'un escrit per aclarir-ne el text.
2 p ext Notes de comentari impreses a peu de pàgina o al final del volum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada