"No sé si sabrán ustedes que puig significa pequeño montículo ..."

Ahir diumenge 12 de setembre, TV3 va oferir un reportatge molt interessant sobre la figura de Jaume I. El rei En Jaume no solament va ser el que va donar lloc als Països Catalans, amb la conquesta de les Illes i del País Valencià, sinó que va ser el rei que va crear un veritable estat, amb els mecanismes per a fer-lo funcionar. Les penúries que va passar de jove davant la força de la noblesa van portar-lo a no doblegar-se i exercir de rei sobirà, enfront del model de rei feudal, primus inter pares, que havia estat fins aleshores el model. Gràcies a la cancelleria que va crear, avui es disposa de documentació de l'època d'una manera que no succeeix per als altres països europeus.

Catalunya-Aragó-València, sota el mandat de la corona catalanoaragonesa encarnada en el comte-rei Jaume I, van ser els països amb un estat més desenvolupat en el seu moment. Si Catalunya ja disposava de les seves Constitucions i del seu Parlament, pioners a Europa, el model d'administració passava a ser també capdavanter.

En el reportatge es va explicar la conquesta de la ciutat de València i l'episodi de la Batalla del Puig. Encara que no tingui a veure amb Jaume I ni amb el segle XIII sinó amb el nostre dissortat present, el Puig justifica que us presenti aquest article de Tudi Torró publicat en el número 230 de la revista ALLIOLI Quaderns de l'Ensenyament del País Valencià, febrer del 2010:

“Señores consejeros, señoras consejeras ...”. Així començava el seu parlament — només un minut i mig— la secretaria d’Educació, Concha Gómez Ocaña, el dia que anunciava per delegació de Font de Mora el nou President del Consell Escolar Valencià (CEV). Últimament som consejeros i consejeras, quasi tots els discursos oficials dels qui ens representen són només en castellà.

En l’últim ple ordinari del Consell, celebrat a El Puig, ens van regalar una visita guiada pel monestir narrada, contra tot pronòstic, en castellà. “No sé si sabrán ustedes que Puig significa pequeño montículo ...” va arribar a dir-nos la senyoreta encarregada de fer-nos l’explicació. El meu llistó de tolerància va esclatar i em vaig queixar. Era insultant aquella explicació de la paraula, justament a les persones que representava la comunitat educativa valenciana. Vaig exigir a la senyoreta que ens féra les explicacions en valencià i canvià d’idioma tot i que després continuà amb les dues llengües, amb traduccions alternatives. Es va justificar perquè, ens deia, l’ havien advertit que en el grup hi havia qui no entenia el valencià.

Potser per això som consejeros i consejeras. És possible també que hi haja membres del CEV que no entenguen la nostra llengua i que per això tots els rètols del monestir estiguen escrits en castellà i en anglès, com si els autòctons no entengueren la llengua pròpia però sí una llengua estrangera. És així com els actuals governants entenen el plurilingüisme que prediquen.

Si l’ús del valencià que fan els membres del CEV pot considerar-se com una mostra representativa de l’ús i la vigència del nostre idioma en l’àmbit educatiu, ja podem tocar campanes a mort. Aquest País està anestesiat per uns dirigents que es neguen que se senta la llengua pròpia i no els importa insultar la intel·ligència de la representació del professorat, l’alumnat, els pares i les mares, les organitzacions sindicals, les universitats, el personal administratiu, els centres privats, les organitzacions patronals, les entitats locals, les personalitats de reconegut prestigi, els moviments de renovació pedagògica...

El CEV ha caigut en un parany: no denuncia ni exigeix ni reclama la dignitat que se li nega. Actuem com s’espera de nosaltres? O és que el Consell està com està el País?

Ja que aquest és un bloc on valorem molt les etimologies, deixeu-me explicar que puig (elevació del terreny, més o menys rosta, formant cim, que sobresurt del terreny circumdant) ve del llatí pŏdĭum, que volia dir mur entorn de l'amfiteatre i també prominència d'un terreny o turó. Per la via culta tenim podi, i com a verb, pujar. Tot està relacionat amb una petita muntanya o amb el fet de enfilar-s'hi, al puig o on sigui.

A diferència de les paraules relacionades amb muntanya, com munt, que venen del llatí mons, montis (muntanya), puig té un altre sentit etimològic. Munt/muntanya es relaciona amb l'acumulació de matèria: conjunt de coses les unes sobre les altres formant una elevació. De fet, el so de la lletra 'm' ja aporta aquest efecte onomatopeic.

En canvi, el llatí pŏdĭum ve del grec pódion (petge elevat), diminutiu  de poús, podós (peu). Així porta una 'p', que onomatopeicament ens remet a superfície (paret, peu, planta, porta, paper...). Potser algú es pot sorprendre d'aquest sentit onomatopeic que no apliquem a les típiques onomatopeies (ai!, uf!...) sinó a lletres. Ja n'anirem parlant, ja que aquest és un altre línia de reflexió que volem introduir.