De viatge per la Bretanya

Si tot ha anat bé, quan aquest apunt es publiqui automàticament, jo seré a la Bretanya. O sigui que aprofitaré per a donar quatre dades sobre la llengua bretona.

El bretó és una llengua celta parlada a l'oest de Bretanya, a França. Està en retrocés tot i els intents per revifar-la: es calcula que el parlen unes 500.000 persones quan eren més d'un milió a principis del segle XX. Està documentat des del segle V i parteix de la llengua dels immigrants de l'Illa de Bretanya o Gran Bretanya, amb una petita influència de la llengua de Gàl·lia.

Els primers escrits en bretó es remunten al segle IX. Actualment, però, l'estatus legal advers i l'exclusió total de la vida pública i a l'escola han frenat considerablement la transmissió de la llengua. És per això que la UNESCO considera el bretó com una de les llengües europees més seriosament amenaçades d'extinció.

Retrocés històric del bretó

Cada any moren 15.000 bretonòfons i només se'n formen 2.500, de manera que s'accentua la reculada de la llengua. Aquesta situació també és agreujada per l'emigració, ja que aproximadament 20.000 bretons abandonen cada any el seu país, principalment bretonòfons, ja que la Baixa Bretanya és la zona més sotsdesenvolupada. Això provoca l'existència d'illots bretonòfons a París, Marsella i altres ciutats grans, on sovint organitzen trobades folklòriques i concursos de poesia. Es calcula que potser 300.000 bretonòfons parlen llur llengua fora de la Bretanya. Entre ells, 32.722 als EUA.

En francès tenen aquesta raresa numèrica que per dir setanta diuen seixanta-deu, vuitanta és quatre-vints, i noranta quatre-vints-deu. Malgrat la meva estima per les llengües i per les curiositats evolutives, sempre m'ha semblat poc digne d'una llengua que es pretengués universal tenir aquestes estranyes formes a la numeració. Algun cop havia llegit que es devien a maneres de comptar per part de poblacions locals. I ara, per casualitat, potser n'he trobat una de les causes. La numeració bretona és de caire vigesimal, i les unitats són per vintenes!! Així, per a dir 46, en diuen sis sobre dos vints (c'hwec'h-ha-daou-ugent), i 79 seria dinou sobre tres vints (naontek-ha-tri-ugent).

El plural es construiex amb la desinència ed (p.ex. lampous-lampoued, ocells; loen-loened, frares), però hi ha casos especials en -ien, -où, -ioù, -on, o també afegint una o més vocals a l'interior d'un mot, com els casos de maen-mein (pedra), abostol-ebestel (apòstol). Això podria ser també l'auxiliar d'un sistema participant, alhora que infecció vocàlica en l'ús de la desinència, com en els casos de bag-bigi (vaixell), forn-ferniel (forn), moualc'h-mouilc'hi (merla) i kar-kerent(parent). També hi ha paraules amb plurals irregulars, com a den-tud (home), marc'h-kezeg (cavall), buoc'h-saout (vaca) i ki-chas (gos).

Paraules bretones internacionals

• dolmen. [French, from Breton *taolvean : *taol, alteration (influenced by taol, table) of tol, key + men, stone]
• menhir. [French, from Breton : men, stone (from Middle Breton) + hir, long (from Middle Breton).]

Per cert, veig per aquest rètol que de la llengua francesa en diuen galleg, lògicament de la llengua dels gals...

.