Que tenim cap mot comú amb sleep?

Tenim mútuament molt més mots connectats del que sembla entre l'anglès i el català (i totes les llengües romàniques). Però amb sleep... difícil, difícil... Sleep no enganya: és una paraula anglesa de debò i no fa com moltes altres que dissimulen un origen llatí. L'etimologia ens ho confirma: Middle English slepe, from Old English slæp.

Mirem si potser s'ha donat, doncs, el camí invers: de l'anglès al català. D'entrada sembla que no ja que fins i tot ens hem inventat claping per a dir sleeping, a partir del català clapar.

Però sí que fa 100 o 150 anys vam tenir una paraula procedent d'sleep en català, tot i que ràpidament va quedar desfigurada. Us l'explico i potser fins i tot podríem recuperar-la.

Quan es construïa el ferrocarril a Catalunya van venir molts tècnics anglesos, els quals ens duien la seva terminologia especialitzada. De les travesses de la via, en anglès en deien (i crec que en diuen) sleepers. És un mot interessant: les travesses dormen sota els rails, són dormilegues!

Però vés per on que l'evolució de sleeper va ser ràpida: la manera de fer-lo nostra en la pronúncia fou dir-ne selipa. I de selipa, per alguna estranya raó, va passar a felipa. No es devia tractar pas d'una evolució fonètica de la llengua sinó de la vinculació que es va establir amb Felip, i en concret amb Felip V, fundador de l'Estat espanyol a partir del Decret de Nova Planta que suposava la desaparició de les constitucions catalanes i també eliminava que el rei ho fos de cadascun dels diferents territoris.

Cal pensar que en el moment en què es produeix aquest fenomen lingüístic era habitual, almenys a Barcelona, referir-se a Can Felip V per a anomenar el lavabo.

I si recuperem, com a sinònim graciós de travessa, l'ús de les felipes?


PD amb font: en castellà sudamericà també se'n diu durmientes; la forma més aproximada a l’anglesa es manté en dialectes portuguesos: celipas o chulipas «travessas de madeira» que Lang (ZRPh. XIII, 1889, 213) va assenyalar especialment en els Açores, donant-ne ja l’etimologia anglesa.
Sens dubte hi ha hagut també casos d’aplicació apel·lativa de l’avorrible nom de persona Felip: especialment recordat a totes les terres i països catalans, en els Ss. XVIII i XIX, com el nom del més gran enemic a la pàtria. És sabut que en el primer terç del nostre segle (certament encara més tard) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip, i fins es mostraven les ganivetes fermades a la taula de les masies amb el nom d’aquell botxí del més sagrat. A la deformació de *selipes pogué contribuir, doncs, una obscura voluntat abominatòria dels menyspreats botiflers (que així els passés una màquina per damunt!); cosa paral·lela passaria a Ciutadella de Menorca (on l’horror als turcs havia estat més viu, amb massa raó, que enlloc més), quan canviaren tulipa turca en felipa turca: una abominació reemplaçant l’altra algunes generacions després. Felip donaria també nom, com a bon botxí, entre els busquerols de les suredes, a una mena de formiga grossa que degolla els rebaixins o formigues petites dels suros (Hostalric, BDC XIII, 116). En parlars portuguesos felipe és una mena de corriola, en el Minho, i ‘una bossa de cuiro per guardar-hi algun queviure’, en el Brasil (Krüger, VKR I, 252), objectes també servils i menyspreables, si bé allà és possible que l’al·ludit sigui més aviat Felip IV, més menystingut i avorrit allà, per la guerra que, no sense gran ajuda catalana, conduí al feliç resultat de desempallegar-los d’aquest altre sobirà absolut i decadent Felipó.