Quina barbaritat: un cafre parlant xapurriau!

[versión en castellano]

La xenofòbia, la por als altres, als diferents, sempre ha estat present en la condició humana. O el sentiment de superioritat de la pròpia raça (el nazisme, per exemple) o de la pròpia cultura (el xovinisme o chauvinisme).

Per això, no sobta gens que tant per damunt com per davall de les terres romanitzades hi haguessin bàrbars i berbers. No costa gaire adonar-se de l'origen onomatopeic d'aquests mots, referits a la manera de parlar, incomprensible per als llatins.

Ves quina barbaritat! I fixeu-vos que encara diem barbaritat per a referir-nos a una cosa monstruosa quan el sentit primigeni era allò propi dels que parlaven de manera no comprensible, és a dir fent una mena de sons bar-bar-bar, els quals devien ser un clar indicador de constituir una civilització menor.

Però no cal que anem tant lluny en el temps. Avui a França encara s'anomena patois a les llengües que no tenen el reconeixement de l'Estat, una paraula que els treu dignitat i les qualifica de parlars propis d'entorns rurals, de cultures menors, de parles familiars...

I a l'Estat espanyol, també tenen el Bable! És una manera exactament denigrant en el seu origen per a referir-se a l'asturlleonès, la llengua que parlen 600.000 persones a Astúries, Lleó, unes comarques portugueses, i fins un trosset d'Extremadura. Per cert que personatges com el jugador del Barça David Villa han donat suport públic a la promoció d'aquesta llengua.

I en els nostres països de llengua catalana també tenim aquestes denominacions denigrants, les quals com passa a altres llocs, de vegades són acceptades amb resignació per part dels propis parlants si no saben adonar-se de la intencionalitat que amaguen. A les terres de la Franja de Ponent, a l'Aragó, és molt habitual sentir que parlen "Chapurriau! No cal dir quina intencionalitat s'amaga al darrera de qui imposa aquests noms...

I encara en podem tractar una altra: cafre. En aquest cas ens servirà per veure que també els altres ens poden etiquetar a nosaltres. I és que cafre prové de l'àrab, kafir, 'infidel', i dins l'islam identifica tots aquells que no professen la religió musulmana. Els europeus vam fer-nos nostre la paraula per a referir-nos, primerament, als bantus sud-orientals i després, per extensió, ha adquirit la significació de salvatge, persona bàrbara i brutal.

PD: L'arrel 'barb' és onomatopeica i vol dir parlar confusament. En català, barbotejar vol dir parlar entre dents, fer embuts, no parlar clar. És d'origen expressiu, format amb aquesta arrel onomatopeica. Fixeu-vos amb la diferència onomatopeica amb bla, bla, que vol dir xerrar pels descosits (la 'l' introdueix el sentit d'allargassament!)