Rafa o la invasió onomàstica

Aquest dijous passat, tot just arribat d'un viatge familiar, el meu fill posa TV3 mentre esmorza i mira uns dibuixos que tenen per nom Lola i Virgínia, dues noies que es barallen per a aconseguir captar l'interès del mascle, que porta per nom Rafa.

No veig clar que el contingut d'aquests dibuixos infantils sigui gaire pedagògic, però el que no ho és gens, des del punt de vista lingüístic, és que al personatge l'hagin anomenat Rafa. Els noms de pila dels personatges de dibuixos infantils es tradueixen lliurement i més si no és el protagonista sinó un mer comparsa. No entenc, doncs, per quin motiu li han posat un nom en castellà.

I és que encara hi ha força gent que desconeix que en català sempre hem reduït els noms deixant la part final, a diferència del castellà, que ho fan exactament a l'inrevés, quedant-se amb la part inicial. Així en català diem Biel i en castellà diuen Gabi, tot per a dir Gabriel.

Reprodueixo un article que ho explica molt bé de Jaume Fàbrega al Diari de Girona:

´RAFA´ O LA INVASIÓ ONOMÀSTICA

Una de les mostres més aberrants i fins doloroses de l'opressió castellana és la prohibició dels noms personals o antropònims, practicat per totes les monarquies, dictadures i fins per la democràcia contra els habitants de Catalunya, València i les Balears. A part de la humiliació i els entrebancs en haver-los de catalanitzar -els que ho hem fet-, els arxius profunds de l'Estat no s'ho creuen: encara rebo comunicats oficials amb el nom de "Jaime". Espanya no canvia, només les formes, i ens fa veure que és impossible ser catalans i espanyols alhora. Al País Valencià, per exemple, la permanència dels noms de persona forasters és gairebé total i general. I a tots els territoris, l'últim embat és la progressiva desaparició dels noms familiars i diminutius; els mitjans de masses espanyols -absolutament dominants- ens imposen els "Edu", "Paco", "Manolo", "Paqui", "Pepi", etc. Fins i tot noms autòctons són espanyolitzats, com el terrible "Montse"!

Qui se'n recorda que la forma autòctona de crear noms familiars i diminutius, en català, és diferent de l'espanyol? Ja no queden "Serrats". El "Paco" s'ha menjat el "Xico", "Xisco", "Quico", "Cesc" i altres. "Pepe" o "Pepón" -ha deglutit el "Pep" o "Pepet", el "Salva" s'ha menjat el bonic "Vador", "Asun" s'ha cruspit "Ció", i així fins a esgotar quasi tot el repertori. La gent, en general, ja no sap construir els noms de fonts amb diminutius o escurçaments en la llengua pròpia. Només, a Catalunya, resisteixen els Manel i Rafel (si bé "condemnats" per alguns savis pollastres gramàtics). A Mallorca, en canvi, són ben vius els "Biel" (Gabriel), "Tomeu" (Bartomeu) o el mateix "Rafel" -el nom que li diuen a Manacor a en "Rafa" Nadal! I al País Valencià, només resisteixen els diminutius, construïts d' una forma particular: "Ximo" -o "Gimo"-, de Joaquim; "Cento" o "Sento" -de Vicent-, "Voro", "Vadoro" -de Salvador-, "Neto" -de Benet-, "Quelo" -de Miquel-, "Tono" -d'Antoni-, "Felo" -de Rafel-, i alguna escadussera "Empariues" (Empar). Pel que fa a la Catalunya Nord, el desastre és total: "Bep" i "Bepa" (Josep) ja són pura arqueologia, i, fins i tot, un simple "Martí" (amb accent) és prohibit d'inscriure'ls al registres, per major glòria d'una república etnicida.

No sentirem més "Vador" (Salvador), "Laia" (Eulàlia), "Txell" (Meritxell), "Toni", "Tonet" (Antoni), "Mia" (Maria), "Berta" (Roberta)? Ja hem de considerar obsolets i arcaics diminutius com "Vicenteta", "Carmeta", "Josepet", "Estevet", "Joanic", "Queló", "Quelic", "Lluïsot"? Qui sap que Josep pot ser "Pep", "Pepet", "Jep", "Jepet", "Jepot", o Pere es converteix "Peret", "Perot", "Peric", "Perico", o Jaume es muda en "Jaumet", "Met", "Jaumó" (a mi, per cert, em diuen així).

L'enhorabona, finalment, a aquells "Pep", "Laia", "Txell", "Manel", "Rafel", "Ximo", "Tomeu", Xico Anoro, Xicu Cabanyes, Quim Monzó, Biel Mesquida que continuen aquests noms propis transformats

Potser es tracta de fer adonar la gent de la castellanitat dels noms.
-Em dic Franc
-Ah, en castellà?
-No, Franc és català, castellà, anglès...
-No, home, no fumis, en català és cesc, cisco, xesco, xisco...

Proposem-nos de fer prendre una consciència que força gent ha perdut. A banda de les opcions de cadascú, hi ha un tema de desconeixement!

Acabo amb la imatge d'aquest restaurant vilanoví, que no es diu Casa Salva sinó Cal Vadó:

Bar Restaurant Cal Vadó, situat a la Rambla de la Pau de Vilanova i la Geltrú

PD: podeu trobar una relació dels hipocorístics catalans en aquesta pàgina en anglès: http://www.answers.com/topic/spanish-naming-customs#Catalan_names. És de lamentar que estigui classificada dins de la pàgina de noms espanyols, sense tenir en compte que les llengües són independents i que els catalans no sols viuen dins l'estat espanyol. Seria bo que algú mirés de 'millorar' aquesta informació de la wikipedia.

PD2: m'adono que amb el cognoms també s'aplica aquest criteri. De Cal Conill (cognom) en diem Cal Nill, de l'Asieto en diem Etu, del González en diem Xales. Tot i que no sempre: del Campuzano en diem Campu (clar, els anos dificulten!), de l'Escofet en diem Escu, i algú de vegades a mi em deia un horrorós Canye...

PD3: Els hipocorístics usats en valencià com a nom de persona (Eugeni S. Reig):
Tradicionalment, els valencians hem format els hipocorístics aplicats a les persones retallant sempre els noms de fonts per davant (Ximo, Nelo, Cento, Toni, Quico, Quelo, Tomeu, Cinta, Felo, Gori, Voro, Tiago, Colau, etc.) i no per darrere com fa el castellà (Trini, Montse, Mari, Fran, Cleo, Rigo, Santi, Asun, Ampa, Manu, Vicen, Bartolo, Rafa, Nati, Marga, Tere, Javi, Sebas, Bea, etc.), encara que en alguns casos, ben poquets, el castellà ho fa per davant com el valencià (Lupe, Nacho, Goyo, Chuso) i en altres casos l'origen és ben bé un altre (Pepe, Paco, Cholo, Chema, Pancho). Avui en dia, cada vegada fem menys aquestes afèresis tradicionals i tenim tendència a formar les denominacions afectives de noms de persona a la castellana. Cada vegada és més fàcil trobar Nicos i més difícil trobar Colaus. També en el llenguatge familiar més íntim ens acostem al castellà. En l'estiu del 2009, en el programa d’humor Socarrats que Canal 9 ens va oferir cada nit després del telediari, apareixia un personatge anomenat Bea, apòcope que tant pot ser-ho de Beatriu com de Beatriz. L’hipocorístic que correspon en valencià al nom Beatriu és Triu, no Bea. Un bon amic meu té una filla que es diu Beatriu i en casa li diuen Triuetes. ¡Quin hipocorístic més valencià i més bonic! ¡I quina llàstima i quina pena que els responsables de Canal 9 en sàpien tan poquet, de valencià!

PD4:Cesc Fàbregas i Fran Múrcia (Empar Moliner):
Sense cap intenció de voler apropiar-me indegudament dels coneixements i de la columna de l'erudit Albert Pla Nualart -que tenim la sort de llegir en aquest diari- voldria fer unes consideracions lingüístiques a propòsit d'una entrevista que acabo de sentir a Catalunya Ràdio. En Pere Mas, del Tot és molt confús , enraonava amb l'actor Jordi Banacolocha. L'artista, en un moment donat, ha dit això: "A mi, per abreviar, em diuen Banaco. Al meu pare li deien Colotxa." M'he fascinat.

La tradició catalana a l'hora d'escurçar els hipocorístics diu que, en general, escurcem per afèresi. És a dir: suprimim part del principi del mot. Colocha per Banacolocha, Txell per Mertixell, Nel per Manel, Quim per Joaquim o Pep per Josep. En canvi, l'espanyol tendeix a formar una paraula plana (ja són clàssics els Jose i els Míguel ) i també tendeix a escurçar per la part del final. Així tenim que a Esperanza Aguirre li diuen Espe i que hi ha un torero que es diu Rafi Camino. Però la influència de l'espanyol escombra la tradició catalana (i és per això que el pare era Colocha i el fill és Banaco). I així, avui en dia, es fa difícil trobar algun Vador, perquè hi ha molts més Salvas. Queden quatre Biels, però guanyen terreny els Sebas. I l'Asun goleja la Ció.

L'exemple més clar de l'efecte Banaco el trobem en un establiment de la ciutat de Barcelona. Els més grans deuen recordar que hi havia un diari que es va dir El Noticiero Universal. I deuen recordar també que era conegut popularment com el Sieru . Ara, allà on tenia la seu hi han fet un lloable restaurant. Es diu El Noti. (Publicat en el diari ARA dissabte 18 de desembre del 2010. http://www.ara.cat/ara_mes/claus_dia/MurciapSense-Banacolocha-Esperanza-CioppLexemple-UniversalI_0_392360775.html)