Un ovn'hi

No un ovni, no, un OVN'HI.

I és que si per a alguns catalanoparlants de certes zones els pronoms 'hi' i 'en' són molt poc utilitzats, per a algunes persones la combinació de tots dos, n'hi, deu ser com un objecte volant no identificat.Vull dir que no solament no la fan servir en absolut sinó que em sembla que la senten però no la identifiquen.

I atenció perquè no em refereixo a la combinació del pronom partitiu 'en' més 'hi ha', la qual encara funciona prou bé: N'hi ha cada un! N'hi ha que neixen estrellats. N'hi ha per donar i per vendre. N'hi ha per llogar-hi cadires.

Em refereixo a la suma de 'li' (a ell) i 'en' (d'això), que en català dóna n'hi. Dono pomes al Joanet: n'hi dono. O segons el català normatiu (i també d'algunes variants meridionals), li'n dono.

Sentir amb naturalitat una expressió com Què faig? N'hi dono o no n'hi dono? s'ha tornat impossible a certs llocs.

Crec que s'imposa salvar els mots. El cert és que a còpia de no sentir-la, cada cop la fem servir menys, fins i tot persones catalanoparlants d'origen i àdhuc amb consciència de les mancances pronominals. Estic decidit a recuperar el n'hi en la meva parla, tal com l'havia fet servir sempre. No sé per què però en els últims anys veig que l'he anat perdent. A partir d'ara el faré servir tothora, quan s'escaigui, esclar!

En endavant, quan comenci el dia, a banda de fer uns exercicis de respiració profunda també faré uns exercicis de pronominalització pregona: repetiré 5 cops N'hi dono o no n'hi dono? per tal de recuperar la flexió pronominal perduda. No és broma!

Per descomptat, aquest capteniment personal per expressar correctament els pensaments ubicant i combinant correctament els pronoms, hauria d'anar acompanyada d'un canvi normatiu, en la línia del que proposava l'eminent gramàtic Joan Solà:

«N'hi dono cinc» / «Li'n dono cinc»

 Suposem que hem de pronominalitzar els dos complements [1] i [2] d'expressions com les següents: Dóna [1] {el préssec / la poma / els plàtans / les taronges / pa / això} [2] al nen. A la major part del domini lingüístic el resultat és el següent: Dóna-l'hi (el préssec, la poma, això), Dóna'ls-hi (els plàtans, les taronges), Dóna-n'hi (de pa). Aquests resultats són els normals almenys des de l'origen de la reforma del català modern. Però Fabra en tres dels punts anteriors va proposar unes formes diferents de les vistes: Dóna-la-hi (la poma), Dóna-li-ho (això) i Dóna-li'n (de pa). Les dues darreres són preses de les parles meridionals (que conserven li'l, li la, li'ls, li les, li ho, li'n de la llengua clàssica), i la primera (la hi) resulta de la norma purament ortogràfica de no apostrofar la paraula la (article o pronom) davant una paraula començada en (h)i o (h)u àtones, una norma (excepció) que Fabra no va justificar mai i que molts voldríem veure abolida d'una vegada, perquè no té cap utilitat. Les dites tres formes la hi, li ho i li'n no han aconseguit d'imposar-se ni poc ni molt no tan sols a la llengua parlada sinó tampoc a la llengua escrita: des de fa anys hi ha molts autors que usen les reals, n'hi ha que mantenen les proposades per disciplina i n'hi ha molts que les usen a mitges i amb vacil.lacions: alguna sí i alguna no, ara sí ara no. Crec que aquesta síntesi respon estrictament a la realitat. Fabra va dir clarament que una proposta del gramàtic que no aconseguia d'imposar-se s'havia de retirar. El nostre cas és transparent i pur en aquest sentit: pur vol dir que no és degut ni a influència d'una altra llengua ni a factors externs; simplement són uns casos tan poderosos que no s'esborren de la nostra ment ni passant per l'escola. És per això que som molts que demanem l'acompliment de la sentència del nostre primer gramàtic.

Però hi ha uns casos de li'n que no donen n'hi i cal que en siguem conscients. Un dels casos clars és amb el verb anar-se'n. Si anem al taller de les motos i ja no hi veiem el Ricardo que ens arreglava la nostra però que buscava una altra feina, preguntem a l'amo: ¿I el Ricardo? ¿Ja se li n'ha anat? i no pas ¿Ja se n'hi ha anat?, perquè aquesta segona frase voldria dir que se n'ha anat a un lloc determinant, i no és pas el cas. Un altre és amb alguna expressió gramaticalititzada com tant se li'n dóna: La corda que li lligava les mans li feia mal, però tant se li'n donava. Amb el verb faltar sembla que hi ha vacil.lació: Si no és mort poc li'n/n'hi deu faltar. En canvi, amb l'expressió gramaticalitzada Déu n'hi do (que més d'un proposem d'escriure d'una vegada deunidó) el que no és possible és li'n. Per tant, ens trobem amb un cas força clar que ofereix alguna excepció no menys clara, i la norma seria ben fàcil. Entretant, els bons escriptors haurien de decidir-se a deixar de vacil.lar: o tots moros o tots cristians. Si tenen por és que no són bons escriptors.

Joan Solà
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 25 d'octubre del 2008