A nose with two nostrils

Els catalans tenim un nas, el qual disposa de dos narius, col·loquialment anomenats 'forats del nas'.

Els anglesos tenen un nose, el qual disposa de dos naris, col·loquialment anomenats nostrils (de nose + thyrl, forat en anglès antic).

Els castellans tenen una nariz y dos narices, sense ser cap contradicció ja que el mot nariz significa totes dues coses, el nas i les narius.

Si poseu "un nas amb dos narius" al google translate us donarà "a nose with two nostrils" i "una nariz con dos narices".

Llegim al RAE que nariz és el nas però també "Cada uno de los dos orificios que hay en la base de la nariz". I és que fa cinc segles ja s'havia produït aquesta confusió entre el nas i els seus forats, com veiem en Quevedo: "érase un hombre a una nariz pegado", on la nariz (que etimològicament és el forat) ja significava també el nas.

Desconec en quin moment els castellans van perdre el nas, però el curiós del cas és que també han exportat el plural de les narius al nas. El RAE també es contempla l'ús de narices en plural "con el mismo significado que en singular". És ben curiós, doncs, que els castellans diguin "se cayó de narices", quan solament té un nas.

El castellà té una tendència desmesurada a aplicar un plural fals per a magnificar. Potser l'origen rau en aquesta confusió entre el nas i els narius? Potser a partir de "caerse de narices" van passar al "caerse de morros", i d'aquí al felicidades i al buenos días? Sigui com sigui, el cert és que en català aquest estrany plural ens ha influït de manera important. Es diu molt felicitats en lloc de per molts anys o enhorabona, i encara rai que el bon dia no s'ha mogut i el bones tardes ja s'ha deixat enrere. Però té nassos la cosa que encara diem caure de nassos... (al diccionari es dóna per bo "Li ha tancat la porta pels nassos").

Per cert, la pluralització de narices és triplement redundant ja que en llatí ja s'havia fet dues vegades. Nariz ve del llatí vulgar nārīces, que era una nova pluralització del plural naricae, pres erròniament per un singular (= narice).

Referències:

nostril (nŏs'trəl). n. Either of the external openings of the nose; a naris. [Middle English nostrille, from Old English nosthyrl : nosu, nose + thyrl, hole.]

nas (del ll. nasum, íd.)

	[ pl nassos ] m 1 1 ANAT ANIM Òrgan de l'olfacte dels vertebrats que consta bàsicament de dues bosses situades a la part anterior del cap i obertes a l'exterior per uns orificis.
		2 Eminència situada a la part mitjana de la cara, entre la boca i el front, que té la forma d'una piràmide triangular de vèrtex superior i base inferior, amb dos forats.
		3 [ en frases hiperbòliques indica proximitat ] Li ha tancat la porta pels nassos. El tenia davant el nas i no el veia. Es va topar nas a nas amb el seu enemic.
		4 arrufar el nas fig Manifestar desaprovació, disgust.
		5 fer veu de nas Parlant, deixar sortir pel nas una part de l'aire expirat.
		6 ficar el nas pertot arreu fig Tafanejar-ho tot.
		7 no veure-hi més enllà del nas fig Ésser curt de gambals.
		8 parlar amb el nas (o de nas) Fer veu de nas.
		9 pujar-li (a algú) la mosca al nas fig Enutjar-se fortament.
		10 riure per sota el nas Riure dissimuladament.
		11 tenir nassos fig Tenir barra.
		12 treure el nas (en un lloc) fig Anar-hi sense estar-hi gaire estona.
		13 treure el nas per un forat fig Deixar-se veure a penes.
	2 p ext 1 Olfacte. Tenir un bon nas. Tenir el nas fi.
		2 tenir nas fig Ésser perspicaç.

nariu (del ll. vg. nārīces, nova pluralització del pl. naricae, pres per un sing. (= narice), encreuament del cl. nares, -rium, íd., amb nasīca 'de nas afilat']. m ANAT ANIM Forat del nas.

Complementem la reflexió amb un article relacionat d'Eugeni S. Reig, sobre una expressió valenciana:

Anar de bocadents, anar de trompis i "anar de nassos"

Diem que algú va de bocadents quan ha ensopegat i està a punt de caure boca per avall.
Aquesta bella locució, que els valencians hem usat de manera ininterrompuda des del segle xiv fins als nostres dies, actualment, per desgràcia, és pràcticament desconeguda per la major part de la població.
La llengua culta usa, amb aquest significat, l’expressió anar de trompis que els valencians no emprem.
La locució equivalent anar de nassos, àmpliament usada pels valencians és, sense cap mena de dubte, un castellanisme, ja que en castellà s’acostuma a parlar de «las narices», en plural, mentres que en valencià sempre diem «el nas», en singular. Açò té la seua lògica si tenim en compte que la paraula nas deriva del llatí nasum que significa: ‘eminència situada a la part mitjana de la cara, entre la boca i el front, que té la forma d’una piràmide triangular de vèrtex superior i base inferior, amb dos forats’ (definició treta del Diccionari Valencià). En canvi, la paraula castellana nariz deriva del llatí vulgar naricae que, inicialment, significava ‘forat del nas’ i més avant va prendre el significat equivalent al nostre vocable nas. Aquest significat primitiu explica que en castellà es parle de narices, en plural, perquè forats del nas en tenim dos. Nosaltres també tenim els vocables nariu i narigal –el darrer usat al Baix Vinalopó– que signifiquen ‘forat del nas’ i que sempre emprem en plural. El castellanisme anar de nassos està molt arrelat en la nostra manera de parlar. A Alcoi, hi ha l’exclamació «¡allà va Quico de nassos!» que s’usa per a expressar la idea que algú entropessa (o ha entropessat) i està (o ha estat) a punt de caure.

Els valencians faríem ben fet si revitalitzàrem l’ús de la locució anar de bocadents emprant-la a bondó en la literatura i en els mitjans de comunicació i ensenyant-la en l’escola i, a la volta, intentàrem fer recular el castellanisme anar de nassos.