Tenim un mot homòfon: nois, tot i que amb un matís. Noise es pronuncia amb 's' sonora, noiz, de manera que només seria homòfon quan pronunciem nois sonoritzant la 's' ("nois, a cantar!" pronunciat noizacantá).
Però també tenim un mot comú amb noise, i dos si voleu. I és que noise prové del llatí nausea. De manera que la nostra nàusea (cultisme llatí) podríem dir que és tieta del noise. Però també tenim el germà, és a dir la paraula que va evolucionar de la nausea llatina. Si en anglès (passant pel francès) va donar noise, en català va fer nosa! No és que hagués fet nosa, és que va donar nosa!
Per cert desconec l'origen de la paraula japonesa per a dir soroll però no m'estranyaria que sigui un anglicisme (o una enorme casualitat!): ノイズ, pronunciat noizu.
I encara més, en el cas del maltès segurament és un anglicisme: ħoss (Els manlleus de l'anglès són habituals, transliterats, com ara strajk (de "strike"), daljali (de "dial"); o no transliterats, com ara union, leave i bonus).
De fet, si remenem l'etimologia més amunt encara, podrem veure que noise, nàusea i nosa s'emparenten fins i tot amb nau: llatí nausea del grec nautía (nàusea, mareig, mal de mar), derivat de naútēs (mariner), i aquest, de naũs (nau). Quan digueu noise podeu pensar que el soroll us fa nosa o podeu pensar que us està provocant una nàusea, o que voleu baixar de la nau!
La dimensió psicodèlica dels orígens onomatopeics
Aquest origen, fruit d'una transposició semàntica, explica que noise no expressi la idea de soroll des d'un punt de vista onomatopeic, com sí que l'expressa (encara que sigui casualment) el soroll català. En parlarem en un altre psicolabis: Representar el soroll amb una seqüència fònica
Molt interessant. Gràcies!
ResponElimina